Receptes

La idea de què existeix una recepta meravellosa, màgica és recurrent en l'imaginari col·lectiu. Aquesta recepta d'alguna beuratge amb un estrany o fantàstic poder sol restar en secret. Quin valor tindria aquesta recepta si la conegués tothom? Així tenim la poció màgica la recepta de la qual només es transmet de druida en druida i que dóna una força sobrehumana a qualsevol que la begui. Recordem que Obélix va caure a dins de la marmita que ho contenia quan era petit, raó per la qual gaudeix d'una força invencible.

Després hi ha el filtre que beuen Tristany i Isolda: una poció d'amor que els unirà fins a la mort. La mare d'Isolda, la reina d'Irlanda, li donà a la seva filla perquè s'enamorés del seu espòs, el rei en Marc, i tingués un futur feliç a Cornualla. Malauradament pels seus projectes els dos joves, Isolda, la promesa, i Tristany, el nebot de Marc, que la conduïa a Cornualla, beuen la poció en el viatge. El que més m'agrada d'aquesta història és que, com dins el sistema convencional de l'amor cortès, un amor induït per una beguda no era considerat un vertader amor, alguns autors fan que Tristany i Isolda s'enamoressin primer, i després, lliurement, decidissin unir els seus destins bevent el beuratge.

En tot cas, jo no tinc cap de les dues receptes, ho sento. En canvi tinc una recepta que, per petició popular, passo a publicar: la del pastís de pastanaga. Un pastís que he portat a la feina i ha volat en un tres i no res. Proveu-ho, és molt fàcil.

- una tassa i mitja de sucre.
- una tassa d'oli (no verge).
- 4 ous.
- 2 cullerades de Grand Manier o de suc de taronja.
- 3 pastanagues ratllades.
- 3/4 parts d'una tassa de nou picada.
- una tassa i mitja de farina de blat.
- 1 culleradeta de canyella en pols.
- 1 culleradeta de nou moscada.
- 1 culleradeta de sal.
- 4 culleradetes de llevat.

El procediment és simple. Mesclem el sucre i els ous fins que quedi com una crema. Després afegim l'oli i remenem. Quan quedi tot agafat, afegim la pastanaga, les nous picades i el suc o el Grand Manier. Ho barregem i incorporem la canyella, la nou moscada, la sal i el llevat. Quan estigui tot unit, hi posem a poc a poc la farina i anem remenant.

La mescla s'ha de col·locar en un motlle. Es cou durant una hora al forn a 180ºC.

To the Happy Few

L'altre dia vaig esmentar Stendhal i la tornada després de la campanya de Rússia. I, de fet, em va venir al cap de manera casual. Pensava, de fet, que «La Chartreuse de Parme» ha estat considerada com a novel·la històrica. Això sorprèn quan tenim en compte les dates: publicada el 1839, la seva acció es desenvolupa entre 1796 i 1815. Normalment, la definició més acceptada de novel·la històrica ve a dir que una novel·la pot rebre aquesta etiqueta si narra fets ocorreguts en els trenta anys anteriors a la seva redacció, com a mínim. Com quan parlem d'Història: només es poden historiar esdeveniments quan ha passat aquest lapse de temps, que permetria una visió prou allunyada i objectiva.

Stendhal, doncs, no és, al meu parer, un escriptor de novel·la històrica. Primerament, perquè els ambients de la seva obra són quasi contemporanis. I, segon, perquè narra a partir dels seus records. Vet aquí el meravellós de la seva obra: ell, que va mantenir el cap prou fred per saber analitzar el món que l'envoltava, el món que s'esfondrava davant d'ell, esdevé el narrador omnipotent i omniscient de les seves novel·les. És més poderós que el gran Honoré de Balzac. I arriba molt més lluny en el camí a la modernitat.

El seu personatge, Fabrice du Dongo, un dels personatges més ximplets de la història de la literatura, que, tot i això, és protagonista, corre feliçment des de la seva terra natal, el llac de Como, fins als camps de Bèlgica per unir-se a l'exèrcit del seu admirat Napoleó. I un cop allà viurà una de les millors escenes mai escrites: la pretesa batalla de Waterloo. Fabrice mai no sabrà si aquell embolic de soldats que anaven i venien, de trets, de fum, de pólvora, de pols, de fang, i de sang fou o no la batalla històrica. I el narrador mai no ens donarà la clau: en sabrem sempre tan poc com el propi Fabrice.

Llegiu a Stendhal i un cop llegit podreu passar a llegir tota la novel·la de guerra que vulgueu: des de la fascinant «Incerta glòria» de Joan Sales fins a «Atonement» d'Ian McEwan. En canvi, pels que preferiu el context de les guerres napoleòniques, jo aconsellaria «Die Marquise von O», un relat del genial Heinrich von Kleist.

5000 ! again ! thank you so much !

Només faig una entrada fugaç per agrair-vos el recolzament: abans de dissabte he obtingut ja els 5000 visitants que demanava l'altre dia. Malgrat que n'hi ha que em deixen comentaris on em blasmen per escriure entrades sense contingut, he de dir que aquesta tendència a omplir el buit, amb paraules, sense dir res, respon a l'Horror vacui, que sent qualsevol persona acostumada a l'art barroc davant del Minismalisme inexpressiu. I, a més, encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Bé, ara us deixo, que estic a la feina (que ningú no em delati sisplau).

Relectures

Sí, no sé si algun cop ho havia dit però jo he escrit un diari, un diari íntim, durant molts anys. Crec que entre els meus amics, fins i tot, vaig ser coneguda per això. Encara que podria ser que m'equivoqués. Ara almenys sóc coneguda per mantenir un bloc, i escriure a vegades alguna cosa de veritat. Moltes vegades he parlat de la meva vocació no frustrada, sinó vocació latent, d'escriptora: aquí o aquí. El diari era el més proper a alguna cosa "de veritat" que he escrit mai. Si descomptem uns contes que li vaig escriure a un amic un cop i en francès i algun poema quan he estat enamorada.

Ara vull posar entre cometes, com si fos un relat de ficció, una pàgina meva d'un diari antiquíssim. És real o fictici? Decidiu vosaltres:

«Tot sembla irreal. Descobrir, llegint els apunts, que el dia X volava, tenia el cap als núvols, cosa que em va fer incapaç d'escriure res coherent. Va ser un dia primaveral. El riure m'escapava dels llavis, em pessigollejava a la boca. I tanmateix, no, no. Com sempre no. La vida no té moments definitius o complets. Només no encontres, atzars no realitzats i autoenganys. M'enganyava imaginant que m'estimava. I els mots enigmàtics, una frase que li he sentit mil cops aquesta setmana ("Tot em surt malament" o la variació "Quan em sortirà alguna cosa bé?") la interpreto al meu gust. L'altre dia em pregunta: "Estàs borde amb tothom o només amb mi?". Naturalment només l'odio a ell o sigui que menteixo. Insisteix insatisfet: "T'he fet alguna cosa?". M'has fet veure qui ets. Has fet massa coses i massa poques coses a la vegada. No m'has parlat mai clar. Etc. Torno a respondre evasivament. O potser no, menteixo: "No". No puc evitar envermellir. Això és tot»

Venezia ... o Pisa

És difícil sostenir aquest ritme d'entrades (almenys dues diàries). El pitjor és fer-ho per obligació: les idees semblen esgotar-se i el cervell assecar-se d'ocurrències. Canviant de tema, aquest matí he volat per: llevar-me (el cert és que ronsejat una bona estona al llit), esmorzar, preparar la bossa i arreglar-me, a part de planxar uns texans. Tot això m'ha dut menys d'una hora. Tot un record!

I tot perquè volia escriure un "michoud express" abans de sortir corrents cap al tren i la feina. Com que estic de bon humor perquè avui, per fi, ha sortit el sol, m'he llevat cantant aquesta cançó, que sonava a la festa de dissabte i que espero que us faci riure com a mi:



Per cert, aquí teniu un link per veure més fotos de la festa Eurovision 2008 on podreu gaudir del meu vestit sencer (que no es veia a les altres fotos): http://picasaweb.google.com/disier/EurovisionCanPedroNoe

Warhol, Mi filosofía de A a B y de B a A

"Esa es una de mis normas que tiene tres cláusulas:
1) nunca te quejes de una situación cuando la situación aún está ocurriendo;
2) si no puedes creer que está ocurriendo, simula que es una película;
y 3) una vez terminada, busca a alguien a quien echarle la culpa y no permitas que jamás se le olvide. Si la persona a quien le has cargado la culpa es lista, la convertirá en una broma práctica, de modo que, siempre que la menciones, los dos podréis reíros de ella. Así, la horrible situación se convierte a la larga en algo divertido (Pero todo depende de la crueldad con la que acosas a la persona a quien le has echado la culpa, porque la gente sólo hace bromas sobre esas cosas cuando está desesperada, y cuanto más desesperada se pone con tu acoso, mejor será la broma que se invente con ello)".
___________________________________________________________
Com podeu veure es tracta d'una lectura edificant i humorística a la vegada. Aprendreu de Warhol el que jo vaig aprendre amb 17 anys d'Stendhal: a vegades cal tenir, en situacions molt greus, la capacitat d'allunyar-te'n i actuar a partir d'unes coordenades clares. Així, amb un seguit de màximes, Stendhal va poder aguantar amb dignitat la terrible desfeta de la Grande Armée de Napoleó a Rússia.

Mig adormida pel matí

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Vaig dir que escriuria vàries entrades diàries per sostenir el ritme vertiginós de visites que vull establir en el meu bloc aquesta setmana. I jo ho faria amb molt de gust sinó estigués mig adormida en aquest moment.

He vingut tot el trajecte de Rodalies amb els ulls tancats i el cap inclinat. Pensava en els minuts d'angoixa que devien viure ahir els passatgers atrapats en un tren aturat, sense llum ni aire condicionat, en el túnel entre Arc de Triomf i Plaça Catalunya. Ho vivia quasi amb ells perquè, de fet, fa un parell d'anys, jo també vaig passar 40 llarguíssims minuts, en un tren que no es movia, entre Sants-Estació i Plaça Catalunya i, com sembla que va passar ahir, sense rebre cap mena d'informació.

Com deia, mig dormia avui en el tren de les 8.20. Com la meitat del passatge. En l'art de dormir en el tren hi ha estils per tots els gustos. N'hi ha que s'abracen a la bossa, inclinen el cap i tanquen els ulls. N'hi ha que s'expandeixen, tenen la boca oberta, i s'obliden de tot, com la noia que tenia a davant. N'hi ha que es posen els cascos i dormiten, com el noi guapo que hi havia assegut una mica més lluny. N'hi ha com jo, que lluiten amb la temptació a dormir-se completament i van obrint els ulls de tant en tant.

Només recordo dos cops que jo hagi dormit del tot en un transport públic i la meva vivència dels dos moments va comportar un miracle. Un cop, un mes de març que anava de bòlid i estava ajudant a pintar el pis d'una amiga, vaig agafar un tren cap a les onze de la nit i em vaig adormir completament. Per miracle, em vaig despertar quan el tren ja estava estacionat a la meva parada i d'un salt vaig poder baixar.

L'altre cop, per la Mercè de ves a saber quan, em vaig adormir en un autobús nocturn, ple com una llauna de sardines, amb la bossa sobre la falda. I en despertar en un bus buit, la meva bossa continuava sobre la falda i intacta, ningú l'havia tocat.

Quins miracles oi? Anys abans, quan vivia a París, a l'octubre, que agafava la línia 4 Nord-Sud, i dormia el trajecte entre Aléssia i Porte d'Orléans, els meus amics se sorprenien que confiés en tota aquella gent...

___________________________________________________________

Nota: Núria, fes link en aquest article sobre el transvasament de l'Ebre.

Le Temps détruit tout

Le temps détruit tout

Ahir vaig veure «Irreversible» i no sabria dir encara si m'ha agradat o no. El cert és que em va trasbalsar. Em va costar de veure una escena (la de la violació) que dura 15 minuts de rellotge. El principi també és difícil de seguir: sincopat, veloç, confús... I el missatge que he cregut entreveure-hi potser és inacceptable. No sé si Núria pensarà encara que no l'entenc!

Però jo, de fet, no vull escriure sobre una frase tan pessimista com aquesta, que diu que el temps ho destrueix tot. Núria pensa que vol dir que el temps acaba amb tot, que ho cura tot, i diu que el personatge d'Alex mai no podrà superar l'atac que ha patit. Però al meu parer, crec que el verb destruir aquí significa una altra cosa, no pot ser sinònim de curar o superar. El temps acabarà amb tot allò bo que hi hagi en nosaltres, i amb les nostres vides també. Penso que, en aquesta pel·lícula, és l'única manera que tenim d'entendre aquesta afirmació.

Potser té raó Núria i jo no hi he pensat gaire o no ho acabo de comprendre. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu. I reitero: no volia tractar aquest tema. Volia escriure alguna cosa més poètica i positiva, però vaja, mirant l'hora que és i pensant en l'hora en què m'he de llevar ho deixo per demà.

Us deixo en bona companyia, una foto del Gran Pilaf. Qui ha oblidat aquest fantàstic personatge del primer Bola de Drac? Jo no i alguns (Núria, Jose G, Pablo, etc.) tampoc... i estic segura que Diana menys: després de tot el que vam riure un cop al Groucho bar a costa seva i del Gran Pilaf....

Bona nit i sobretot... entreu en el bloc!!!



______________________________________________________________
Nota: la foto del petó és un homenatge a Núria, perquè sé que a ella li agrada! Estàs contenta que avui no hagi posat una foto meva?

5.000!!!!!!!!!!!!

5.000 és un número terrible, gran, enorme... i és el nombre de visitants al que vull arribar abans de dissabte, que és final de maig. Llenço una crida als meus lectors i les meves lectores habituals perquè aquesta setmana:

a) passeu més sovint del compte, dos o tres cops per dia si cal, encara que sapigueu que és impossible que hagi actualitzat. Només per llegir ni que sigui entrades velles. Poseu en el "search" de dalt a l'esquerra paraules que us passin pel cap i, potser, teniu sort i la vaig fer servir en alguna entrada antiga...

b) passeu l'adreça a tothom que cregueu que li farà gràcia fer una ullada o a qualsevol que hi hagi possibilitats que es prengui la molèstia. Com que l'objectiu és arribar a 5.000 no cal que es llegeixen res, només que entrin uns segons...

Pels que SÍ que llegiu el que escric, prometo que aquesta setmana em dedicaré a fer entrades entretingudes, divertides i frívoles. Com que sé que no té gaire resposta NO parlaré de tendències. I posaré un altre test que ara mateix redactaré per vosaltres, sobre quins temes del meu bloc preferiu, i així afinaré a partir dels vostres gustos i expectatives.

En aquest instant, només tinc dues inquietuds més: la primera, que Jose Belge s'hagi rentat les mans (Núria no diria mans) i no hagi fet l'esforç de deixar-me cap comentari al bloc! T'he dedicat dues entrades, amore... escriu-me sisplau! I la segona: per què dimonis no són capaç de què les fotos que he penjat en l'entrada anterior quedin ben col·locades? Algú sap editar-ho perquè tingui millor aspecte?

Després de la crida desesperada d'atenció i de la crida d'ajut, us deixo amb un fragment de «L'Avventura» de Michelangelo Antonioni. M'encanta aquesta part, quan estan buscant a Anna (Lea Massari) a l'illa i comença a sorgir l'admiració de Sandro (l'atractiu Gabriele Ferzetti) per Claudia (la inefable Monica Vitti). La interpretació dels actors és magnífica, ajudada és clar pel savoir faire del director, Antonioni. Sigueu pacients i quedeu-vos mirant-la fins al final, quan Claudia troba un toll d'aigua on es mulla la cara mentre Sandro la contempla. Ella es gira i, sentint-se culpable pel que la seva mirada signifca, vol fugir. Ell l'observa i ella intenta allunyar-se'n dignament. Malauradament, s'entrebanca i ell l'ha d'ajudar...



També us poso a Mina cantant un twist al principi de «L'Eclisse». Sempre em sorprendrà que Antonioni escollís aquesta artista i aquesta mena de música per començar una pel·lícula seva. Com a curiositat de la pel·lícula: veure Francisco Rabal en un petit paper als primers minuts del film, és l'home, Riccardo, que Vittoria (Monica Vitti) abandona. L'altre gran cosa d'aquesta pel·lícula és veure un altre actor no italià, Alain Delon, interpretant a Piero, el jove corredor de borsa amb el que té l'affaire la intel·lectual Vittoria. És tan atractiu que a ningú no li sorprèn que ella pugui trobar-li alguna cosa a aquest ésser tan banal i materialista!

Estic a la porta però ... quin pis és?

Amb aquesta pregunta puc dir que començo una de cada tres festes a les que vaig. La meitat de cops (per no dir tots) és Eli la que ha d'agafar el telèfon i respondre-la (què faria jo sense ella?). Ahir, quan li vaig tornar a fer, ja va riure i tot. Perquè és més normal que la truqui a ella quan vaig a casa seva, però calia que ho fes anant a casa de Noe i Pedro? Diré, però, que SEMPRE la truco a ella perquè sé poderosament que em respondrà sense falta i que tindrà la resposta al meu dubte.

Aquesta entrada la dedico a la gran festa eurovisiva 2008 i, per tant, als amfitrions de la mateixa: Pedro i Noe. Crec que va ser un èxit, tot i quedar estroncada per la irrupció fatal de la veïna del pis de sota. He de dir que m'ho vaig passar d'allò més bé, tot i les dificultats i impediments que em van aparèixer per arribar-hi. Ara us relataré quins obstacles vaig haver de superar per aconseguir anar-hi.

Primer: era una festa on s'exigia o bé disfressar-nos de Rodolfo o bé "tema primaveral" o bé "eurovisivament". Després de mil dilemes (cap entorn a disfressar-me de Rodolfo), de canviar-me de roba deu cops, d'anar i venir d'armari en armari buscant samarretes, pantalons, faldilles, sabates, etc. vaig acabar posant-me un preciós vestit groc florejat de Zara i fent-me un crepat sixties! O sigui que, malgrat haver decidit la nit de divendres que seria una cantant dels vuitanta, vaig acabar un altre cop amb look Karina.

Segon: naturalment no havia calculat bé el temps i vaig acabar arribant a Magòria-La Campana a les 22 hores passades, quan la concentració era a les 21 hores. Per demostrar que sóc ben educada diré que vaig avisar del meu retard!

Tercer: evidentment no podia arribar sense perdre'm. Fins al carrer Constitució tot va anar bé, però no vaig girar en el carrer adequat i vaig arribar fins a la Rambla de Badal, on un senyor molt amable em va saber indicar.

Quart: en arribar davant la porta, com sempre, no recordava el pis... però, com ja he explicat, tenia el recurs de trucar a Eli, la meva salvadora en aquests instants de dubte.

Així doncs, un cop superades aquestes dificultats, vaig arribar a la mega festa, uns segons abans de l'actuació de Rodolfo Chikilicuatre. Els ànims estaven caldejats i els mestres de cerimònies (Pedro i Noe) ens van pregar atenció a la jugada. Va haver seguiment atent de l'actuació d'Espanya, amb ball de la coreografia.

Un cop passat aquest moment, vam baixar el volum de la tele i va començar la música. La pista de ball (o sigui, el menjador de casa de Noe i Pedro) va començar a treure fum.

Uns minuts més tard, acabades totes les actuacions a la televisió, va arribar el moment de les votacions. Uns incondicionals o, millor dit, quasi tothom de la festa, es va bolcar en la televisió i ja no feien res més. Sinó mireu la imatge que ho reflecteix més amunt.

La nit va acabar, com no, amb votacions. Aquest cop vam votar dues coses: el millor menjar (em feia vergonya reconèixer-ho, però vaig ser mandrosa i no vaig portar res per menjar) i la millor disfressa. Aquest any les votacions no van tenir res d'emocionant, perquè els guanyadors de cada concurs ho van fer de golejada.

Vam tornar a gaudir de la presència del millor "azafato" de la història: Albert-nimfa-del-bosc! I poc a poc, malgrat que el noi que havia portat les maduixes insistís, van sortir els guanyadors sense igual: Aurélie, per unes magnífiques crêpes i unes delicioses cookies, i Albert, per ser la més bella papallona que ha volat pels aires del carrer Sagunt.

Després va venir el lliurament de premis i més ball... fins que, com he apuntat al principi, va venir la veïna a desbaratar la nostra alegria!

Us deixo amb més fotos...

Aquí teniu Eli i Albert amb unes ulleretes molt mones








Noe i Carlos










Sóc divina oi?











Votant...








El millor "azafato" de la Història, fent la seva feina, mentre Noe ens cridava que quan acabéssim el book de fotos podíem continuar amb les votacions

No és casualitat que fes la foto quan Albert posava el meu únic vot com a millor disfressa!!







Aurélie obrint el seu premi











Albert-nimfa-del-bosc guanya!!!











Sempre m'envolto dels guanyadors!!!








Com Laura Ingalls de "La casa de la pradera"











Michoud vintage...








El eje del mal... fa ja més de dos anys!








The Wall....










Bé, encara que avui sigui un dia de pluja, crec que finalment NO faré dues entrades. Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades. I, a més, em sembla que aquesta entrada tan llarga i que m'ha portat més d'una hora val per moltes!

Gràcies als amfitrions per la mega-party!!!

Dia de boira

És curiós el fet que estar enfadada (com he estat avui tot el dia) pot convertir-se en una trava tan gran. He viscut el dia d'avui com si algú m'hagués col·locat una bena davant els ulls. No veia més enllà del meu cabreig. I tot el que em succeïa era un motiu més per empipar-me. La ràbia em consumia i, al final, és clar, he esclatat.

Per molt que busco motius que expliquin el meu enfadament no seria just de trobar-los. Estava enfadada i prou, i pouar en l'origen d'aquest estat d'ànim em sembla inútil, insatisfactori i massa còmode. Com deia, el meu cabreig ha nascut amb el dia i m'ha acompanyat de mala manera al llarg de les hores fins que s'ha acabat quan:
- en primer lloc, he començat a cridar a qui no s'ho mereixia i, pitjor, en el moment menys adequat. Això, és clar, no ha fet res per millorar-ho.
- en segon lloc, l'ha rematat una sessió d'hora i mitja de ballar.
- després, el vinet que m'he begut en el sopar.
- per últim, el que deia una senyora que anava en el meu bus.

Aquesta senyora m'ha caigut molt bé, parlava amb el seu fill (i amb un to de veu bastant alt) just darrera el meu clatell. Aquesta situació és de les que, en principi, considero molt molesta. Estranyament avui el meu viatge no ha esdevingut un calvari. La senyora, de parla andalusa, malgrat la seva evident poca cultura acadèmica, mereix tot el meu respecte. Ha començat a contar els seus viatges, i m'ha impressionat perquè amb un vocabulari limitat, sense conèixer el metallenguatge que utilitzen els historiadors de l'art, i amb mil altres impediments, ha estat capaç de conceptualitzar, de fixar amb paraules (senzilles) una experiència tan difícil de narrar com és l'experiència estètica.

Ho he explicat molt sovint, com em costa de copsar i retenir amb fidelitat les paraules. Tinc bona memòria pels conceptes, no pels mots exactes. Això dificulta que aprengui poemes i refranys o, almenys, que sigui capaç de reproduir-los de manera exacta. I em fa impossible, també, que us remeti ara les paraules d'aquesta senyora amb certesa, encara que, us ho asseguro, m'encantaria. Ella explicava com a Toledo va quedar fascinada per la bellesa de la ciutat. I aleshores, ha recordat que exposaven un quadre sol en una sala, el quadre que la va desencadenar en ella el que diríem una "experiència estètica". Aquest quadre va tenir el poder sobre ella d'obligar-la a seure per contemplar-lo. Això és el que ha vingut a dir... No us resulta admirable, tot i que no conegués el nom del pintor ni la data ni res? Ha insistit altre cop després en el fet que va haver de seure i contemplar-lo una bona estona, que el quadre l'atreia magnèticament, estava impedida de la força per allunyar-se'n... És el millor elogi que he sentit mai per qualsevol pintura. Malauradament, mai no ha dit quina era.

Després que ella baixés, he tornat a fixar-me en el món que m'envoltava (veieu com m'ha fascinat a mi el seu relat que havia quedat totalment absorta?), i m'he fixat, aleshores, que teníem una matinada emboirada, per la xafogor previsiblement, i que aquesta boira s'assemblava, d'alguna forma, al meu enfadament... també s'esvairà ràpid.

Rita Pavone

la veritat és que ahir «Nueve reinas» em va encantar i m'hagués agradat més si l'hagués pogut veure sense estar una mica borratxa i sense la Tona a la falda exigint que li acaricièssim el cap... Quan pugui escriuré alguna entrada que realment valgui la pena.

Une jeune fille rangée

Aquesta entrada és una entrada fugaç, un "Michoud express" en tota regla, un vist i no vist... Vet aquí que aquest matí només vull dir unes poques coses:

- felicitar-me a mi mateixa perquè he superat els 3.000 visitants de la meva pàgina bloc. Molts passen desaparcebuts (no deixen comentaris) i molts passen de casualitat (aquests tampoc crec que deixin comentaris); però a tots els altres, vertaders lectors i lectores, us ho he d'agrair. Em fa molta il·lusió! Gràcies!

- d'altra banda, volia explicar que, com a mínim, ahir vaig sentir la cançó «Message» de Coldplay (que vaig posar en una de les entrades de dilluns) deu cops... per recordar i posar-me una mica trista.

- i també vull felicitar la Matty perquè avui és el seu aniversari!!!!

Ciaoooooooooooooo!!!

Debat

Abans, en el tren, anava pensant què escriuria aquesta nit (o matinada ja) al meu bloc i em debatia entre dos extrems:

- la seriositat: que s'encarnava en l'opció de parlar de, per exemple, el conte «La biblioteca de Babel» de Jorge Luís Borges, perquè és un text que em fascina, ja que diria que quasi arriba a marejar-me amb la seva infitud i insondabilitat. M'impressiona la intel·ligència de Borges en construir aquests relats que es recargolen entorn el seu centre, com estranys mol·luscos interminables. I més enllà dels trucs de prestidigitador, m'encanta vincular aquest conte amb el seu transsumpte (de Borges) a la ficció, el bibliotecari boig que cremarà la biblioteca de «Il nome della rosa» d'Umberto Eco: Jorge de Burgos.

- l'altra opció era la frivolitat tout court.

Crec que definitivament guanya aquesta darrera. Pels seriosos (els perdedors de la nit o matinada ja) aneu a llegir (amb tot l'afecte) el següent:
a) si voleu enllestir ràpid amb la vostra seriositat el conte de Borges.
b) si sou més constants i decidits, la novel·la d'Eco.
c) si sou persistents i lectors: totes dues coses...

Ara que ja he deixat al camí als seriosos, continuo només ja pels frívols. El meu debat intern i la meva constatació d'aquesta nit (insisteixo, matinada) gira entorn la qüestió, transcendental com veureu, dels turbants. Com qualsevol àvid lector de Vogue, Woman i Elle recordarà, la temporada de primavera passada Prada va treure uns bonics turbants tutti colori per decorar els capets, se suposava, de tota noia i dona avisada del món occidental, amb diners i ànsies de fashion. Malauradament NINGÚ ho va seguir... heu vist ni que sigui una persona portant-ho al cap? Sí, respondrà tothom que ha vist el videoclip de La Quinta Estación «Sueños rotos», però el cert és que aquesta mostra no la podem tenir en compte.

Podem especular sobre com els dissenyadors d'alta costura intenten un cop i un altre enganyar-nos i fer-nos vestir de manera ridícula. Però jo crec que el carrer és un bon jutge, i només passa la seva prova de foc el que realment és portable: mireu els mocadors de calaveres d'Alexander McQueen o els keffiehs de Nicolas Ghesquière per Balenciaga dels que ja vaig parlar un cop. O serà Santa Kate Moss la que escull per tots nosaltres què podem posar-nos o no?

Així doncs, en definitiva, què en queda de la tendència proposada per Prada? Jo només he vist, de veritat, al carrer, mocadors lligats sobre el crani, a la manera d'algunes pin-ups dels anys cinquanta... Questo è veramente facile e divertente! Questo mi piace!

________________________________________________
Nota: no he pogut trobar més foto del tema pin-up que aquesta, robada d'un bloc, d'un noi que, a la manera de The Sartorialist, li agrada fotografiar looks pel carrer.

L'excusa

Com sempre busco excuses per escriure. Avui l'excusa per una segona entrada en el mateix dia és la pluja. Ha caigut una tempesta impressionant, que m'ha enganxat comprant la Elle al quiosc de la cantonada. M'ha encantat tornar sota el meu paraigües i estar gran part de la tarda estirada al llit, tapada amb la manta, amb el meu gos als peus, llegint «Les Bienveillants» i la revista.

Però sobretot la meva excusa és dedicar-li una cançó al Jose:

___________________________________________________________________
Poso la lletra perquè no es queixi que no ho entén

"A Message" - Coldplay

My song is love
Love to the loveless shown
And it goes up
You don't have to be alone
Your heavy heart
Is made of stone
And it's so hard to see you clearly
You don't have to be on your own
You don't have to be on your own

And I'm not gonna take it back
And I'm not gonna say I don't mean that
You're the target that I'm aiming at
Got to get that message home

My song is love
My song is love, unknown
But I'm on fire for you, clearly
You don't have to be alone
You don't have to be on your own

And I'm not gonna take it back
And I'm not gonna say I don't mean that
You're the target that I'm aiming at
And I'm nothing on my own
Got to get that message home

And I'm not gonna stand and wait
Not gonna leave it until it's much too late
On a platform I'm gonna stand and say
That I'm nothing on my own
And I love you, please come home

My song is love, is love unknown
And I've got to get that message home

Tres dies a Barcelona

Aquesta entrada està dedicada a Jose, després de la seva visita fugaç a la nostra ciutat. Els que no sabíeu que venia a passar el cap de setmana, i ho esteu esbrinant ara, no us enfadeu amb ell, que tenia molt poc de temps i l'havia de dedicar a la família, sobretot. Estic convençuda, de tot cor, que el perdonareu, sinó l'heu perdonat en aquest precís instant. Els que no el coneixeu podeu deixar de llegir, si voleu... serà una entrada breu però intensa.

M'agradaria escriure alguna cosa graciosa, com ho és la pel·lícula de la Julie Delpy, «2 days in Paris». Encara que Jose no hagi vingut en tren des de Venècia, encara que no sigui el Dia de la Música, encara que no hagi anat a una festa ple de ex-amants acompanyat de la seva parella actual, encara que no tingui una estranya afecció en els ulls ... els breus tres dies han estat plens de moments divertits, com la pel·lícula que comentava.

Hi ha dues frases que, com un leitmotiv, han anat puntejant cada trobada: una que no penso escriure aquí perquè és una mica ofensiva, que, per aquest motiu, quedarà entre ell i jo, i que fa referència a algú del nostre passat. L'altra dedicada a la meva bossa, que és vintage, vaja, que pertanyia a la meva mare en els anys vuitanta, i que jo continuo utilitzant, tot i que no és gaire maca i tot i que és d'una marca estranya.

Ha estat genial parlar amb ell del colom de la Cirlot per telèfon, va ser genial que arribés tan d'hora a la meva feina divendres i va ser també genial portar-lo a veure directament «AKA ANA» d'Antoine d'Agata, a l'exposició «Magnum, 10 seqüències. L'imaginari del cinema en la fotografia». Hem tornat a dinar junts, amb Rocio, al Mama Cafe on van menjar, un altre cop, els magnífics i famosos "Ous estrellats amb chimichurri". Dissabte hem viatjat al passat, anant junts, de nou, al Gurú i al Cangrejo del Raval. Al primer lloc a beure còctels, al segon a ballar música patxanga.

Per últim, hem tornat a passejar per Gràcia. Ahir no vaig arribar a temps per anar al cinema Verdi Park, on havíem vist algun cop pel·lícules junts. Ara mateix recordo sobretot «Les Temps qui changent», on vam riure de valent en l'escena que Gérard Depardieu s'estavella contra una vidre. Rocio i ell van veure «Elegy» d'Isabel Coixet; em sembla providencial que ells la poguessin veure, perquè jo, que ho vaig fer el cap de setmana de l'estrena, no hagués repetit. El Cafè Salambô estava tancat per averia elèctrica. Vam anar al Cafè del Teatre, que tampoc no està malament. I vam acabar comprant llibres a Taifa, al carrer Verdi. Finalment, el comiat va tenir lloc a la parada del 28 de Gran de Gràcia...

Parlo en passat com si tot això hagués tingut lloc fa tan de temps i només va ser ahir que ens vam acomiadar. Ara aquest pas fugaç sembla més aviat un miratge. Si ahir era com si no cregués que marxava, avui és com si no cregués que ha vingut. Igualment (i ara m'adreço a Jose directament) reitero el que vaig escriure't al volum de «El rumor del oleaje» de Yukio Mishima, només tu saps què és!

________________________________________________________________
Nota: la moto de la fotografia no és nostra. Les fotos són d'ahir per Gràcia.

No falla...

No falla... un dia de pluja i escric dues entrades. Bé, tampoc no exagerem, que ha plogut bastant últimament i tampoc no he escrit cada dia que ho ha fet dues entrades. El cert és que, amb un dia gris i tètric com el d'avui, després de NO haver vist cap pel·lícula ahir al cinema*, i d'haver ballat la nova coreografia de Bollywood, que és increïblement divertida, ara només tinc ganes d'escriure una miqueta.

M'inspira la Matty, que en el seu bloc, ha dedicat una entrada a l'inici del seu viatge. Jo, però, no vull parlar d'Uzbekistan, sinó de França i d'una cosa que vaig poder fer (una mena de caprici que tenia) a Moissac. Sé que ha passat un mes i mig que vaig tornar, però el record de l'anècdota m'ha vingut avui i aquesta és l'excusa (fluixa) que tinc per explicar-la.

Començo, com m'agrada fer-ho, des de l'origen remot. Sembla que al país veí està molt de moda entre la gent jove i cool anar a salons de té a menjar pastetes i, és clar, beure el té, com si fossin senyores de la burgesia parisenca. I jo, que a vegades m'encanta qualsevol novetat, tenia ganes d'anar a un saló de té i menjar macarons de Ladurée com una noia chic de París. Malauradament el concepte macarons (com els que surten a «Marie-Antoinette» de Sofia Coppola) no crec que existeixin per aquí. O sigui que la meva ànsia llaminera i colorista quedava defraudada.

Quina no seria la meva sorpresa quan, enmig del fred terrible de Moissac, després de veure l'església abacial, després que ens tanquessin (com no!) el claustre als nassos, després de veure caure una pobra senyora i després de contemplar la bella dansa d'Isaïes del portal... mentre tornàvem cap el cotxe, vam pensar en quedar-nos a fer un cafè. Aleshores vam trobar un petit saló de té, la Maison Mecoen, on, per fi, sí, i en un ambient propíciament coquet, vaig poder menjar un boníssim macaron de festuc.

Jo estava encantada, em sentia feliç només amb restar assegudes en aquelles cadires carrinclones, prop de la llar de foc on crepitava la fusta, davant del cambrer (que era un noi molt treballador), amb les tassetes de cafè, el meu macaron i un pastisset que van compartir Laura i Diana, i envoltades per llibres vells. Va ser magnífic. Aquesta experiència, ho he de dir, va satisfer de manera completa la meva ànsia de saló de té tipus barri de Passy (París). O sigui que ja no cal que busquem llocs a Barcelona on anar a menjar macaron.

En canvi, he pensat que altre dia podem anar a menjar quilos i quilos de macarons, beure cava en coupes à champagne i ballar rock & roll durant hores, fins a la sortida del sol, de manera que ens sentirem com Maria Antonieta i la seva troupe a la pel·lícula de Sofia Coppola.



_____________________________________________________________
* Vam patir un miratge com els del desert: ens vam pensar que ja havien estrenat la darrera aventura d'Indiana Jones, erròniament sí.

Test d'opinió

Començo el dia amb un anàlisi ràpid de les dades aportades pel test que us vaig fer i al que vau respondre (no tots). Les dades són les següents:
- la participació ascendeix a 18 vots.
- a la pregunta realitzada de si us agradava el nou aspecte del meu bloc, un 60% (o sigui 9 persones), heu respost que sí. Només 4 persones (un 22%) han dit que no. Un únic vot s'ha decantat per dir que tant li fa un aspecte com un altre. I altres 4 persones (22%) desconeixien l'aspecte anterior del bloc, per tant, són nous visitants i, per tant, no hi ha possibilitats de què el seu vot sigui útil.

De tot això dedueixo que, tal com tenia previst fer fos quin fos el resultat del sondeig, no canviaré l'aspecte del bloc, no tornaré al passat taronja que Núria sembla detestar.

Passo a anunciar que, en breu, tindré un nou bloc compartit amb Núria i que, segurament, serà imprescindible en les vostres vides.

PRÒXIMAMENT ALS VOSTRES ORDINADORS... IRREVERSIBLE

Robbie

Estic aquí a l'expectativa de tenir notícies i no res, cap ni una. Penseu que sóc impacient? El meu estat ansiós es calmarà llegint el que em diu la veu (fictícia) del desgraciat d'oficial SS Maximilien Aue. Jonathan Littell està aconseguint que m'interni en la barbàrie com Joseph Conrad no va poder i em porta volant a un altre lloc (molt pitjor).

Us deixo però amb una cita de l'altre llibre que estic llegint. Segons la traducció francesa d'«Atonement» d'Ian McEwan. O sigui «Expiation», traduïda per Guillemette Belleteste (adoro el nom de la traductora):

"Cette décision, comme il devait le reconnaître tant de fois, bouleversa sa vie». (o sigui: «Aquesta decisió, com hauria de reconèixer-ho tants cops, destroçà la seva vida»)

Això és el pensament de Robbie Turner en el futur de la narració. La tècnica d'Ian McEwan en aquest llibre em sembla interessant: hi ha un narrador omniscient que en cada capítol limita la seva visió a un únic personatge. Coneix però també el futur, això doncs, narra des d'aquest moment. És un narrador però impassible: no pateix, només ens transmet el relat.

D'altra banda, no us sorprèn trobar una reflexió com aquesta? Existeix de fet un moment tan decisiu que pugui canviar la nostra vida de manera absoluta? No es tracta d'una cadena d'esdeveniments, més que d'un aïllat?

Carlo Crivelli

Això és una història d'amor a primera vista. Quants anys fa que va començar? No ho puc precisar. Malgrat que pugui semblar malaltís, va ser el que els francesos anomenen un vertader coup de foudre. Després d'haver-lo vist ja mai no l'he pogut oblidar i l'he anat retrobant, en els meus viatges, com un vell (bell) amant.

Un febrer, farà ja 4 anys o més, Diana i jo vam anar quatre dies a Londres. Vam agafar un vol un dissabte al matí i tornàvem dimarts a la tarda. Vam dedicar una part de cadascun dels dies que hi vam estar a visitar un dels grans museus: dissabte la Tate Modern, diumenge el British Museum, dilluns la National Gallery i dimarts la Tate Britain.

Va ser, doncs, dilluns, a la National Gallery, que el vaig veure per primer cop, i des d'aleshores, mai més no he pogut oblidar-lo: un magnífic pintor d'origen venecià que treballava a les Marques en el segle XV: Carlo Crivelli. El seu art a mig camí entre el "realisme" o "il·lusionisme" que s'instal·la en la pintura amb el Renaixement i la "sublimació" i "idealització" pròpies del gòtic va fascinar-me. El seu Sant Miquel de la National Gallery em va fer caure enamorada: la potència del seu gest recargolat, la seva fredor en la violència del gest, la concentració en el drac... Però sobretot: la riquesa del color, de l'or; la finesa de l'acabat del cos de l'àngel; la veracitat de l'anatomia, de les teles, dels materials. I tot aquest verisme es barreja amb el detallisme anecdòtic medieval; trobem la balança amb les ànimes, a escala reduïda, a la seva mà. Malgrat que Crivelli es preocupa de situar Sant Miquel en una mena de capelleta daurada, no li preocupa trencar la versemblança incloent aquests mini personatges... Aquest món tan ric, tan barroc, mesclant l'antic i el nou, és el que van fer-lo inoblidable per mi.

És tan diferent de tot... dels contemporanis tan secs com Piero della Francesca, Masaccio o Andrea Mantegna. Es nota el seu aprenentatge a Venècia, per la riquesa del color. Es nota el seu pas per Pàdua on va aprendre els recursos de la il·lusió per crear la tercera dimensió sobre la taula plana. I és també molt modern pel seu comportament saturnià*: va haver de fugir de Venècia degut haver ser perseguit per la justícia. Com Caravaggio és un delinqüent comú: ell no mata cap home en una baralla, sinó que segresta una dona. Anirà a Dalmàcia i, després, treballarà pels franciscans i dominics a la regió de les Marques... potser per redimir-se! Evidentment no és un pintor de primera línia, avantguardista, dels que estudiem a la carrera. Hi ha obra seva a la National Gallery perquè, segons el wikipedia francès, era molt apreciat durant el domini del gust pre-rafaelita a final del segle XIX. Jo dec tenir afinitat amb aquest gust simbolista perquè a la Tate Britain també m'ho vaig passar d'allò més bé.

Per acabar us recomano que cerqueu obra seva. Reconec els seus defectes, les seves febleses (al capdavall ell no és perfecte), però hi ha darrera d'ell i la seva obra una capacitat per exercir una estranya fascinació.
_________________________________________________________________
* Referència a «Nacidos bajo el signo de Saturno» de Margot i Rudolf Wittkower.

Rauschenberg

Ha mort Robert Rauschenberg, un dels grans artistes del segle XX. Encara que el meu coneixement de la seva obra no és gaire... mai no oblidaré que el seu quadre que hi ha a la Sala de l'Homenatge de la Fundació Joan Miró m'ajudava a superar les hores d'avorriment interminable...

Només per això ja mereix que jo, al meu torn, li reti homenatge amb una "mini" entrada.

Ne touchez pas la hache

Ahir vam anar al cinemes Méliès a veure «Ne touchez pas la hache», l'últim film de Jacques Rivette, que aquí han traduït amb el títol definitiu de la novel·la «La duquesa de Langeais». Dic definitiu perquè el llibre de Balzac, «La Duchesse de Langeais» en la seva primera versió, apareguda a la revista L'Écho de la jeune France el març de 1834, duia com a títol la suggestiva frase «Ne touchez pas la hache» (o sigui: "No toqueu pas la destral").

Resum de les impressions provocades per la pel·lícula: un cert disgust respecte els protagonistes, els seus comportaments i motivacions. Ni Montriveau ni Langeais cauen bé: ella és egoista i coqueta, ell és cruel i exigent. M'ha sorprès de manera positiva la fidelitat al text de Balzac: tant pel que fa a l'estructura en què es desenvolupa l'acció, que en la novel·la jo ja trobava genial, com en els diàlegs. La cronologia de l'acció i l'ordre del relat no es corresponen: primer ens trobem en un convent de Carmelites Descalces on Montriveau retroba la seva amant perduda, Antoinette de Langeais, fem un salt endarrere per veure com es desenvolupen els seus amors i, per acabar, tornem cinc anys més tard, per assistir al fatal desenllaç de la trama.

L'ambientació és una mica estranya, sobretot un París del qual només veiem façanes. Sé que és car rodar en exteriors, sé que és difícil trobar uns decorats que siguin convincents, i tanmateix mireu com superen les dificultats a «Les Enfants du paradis». Per ser justos cal recordar que l'acció es desenvolupa en interiors en gran part de la novel·la: els salons de les aristòcrates parisenques. L'altra cara de la moneda és l'illa cremada pel sol.

Una cosa que ni Núria ni jo vam saber apreciar i que cal dir que em va estranyar ja en el llibre és un petit toc de misteri. El títol «Ne touchez pas la hache» hi fa molt d'accent. Hi ha un element ocult, una cosa de Montriveau, que ell deixa caure: un gran poder que té per controlar o afectar en la vida del duc de Langeais. Mentre llegia el llibre jo l'havia atribuït a una mera afirmació de força física per part del militar. Però després de veure la pel·lícula i de llegir una mica més, he descobert que és una línia important en el text. La novel·la pertany a L'Histoire des Treize, que reagrupa tres faules vinculades als Tretze*: uns homes que formen una societat secreta amb gran poder, en el món de la Restauració. Això explica, per exemple, el segrest de la dama, que en el llibre molt més que en la pel·lícula, pren caires de novel·la gòtica**. Per tant, no cal treure-li pes al sobrenatural.

Per acabar, he de dir que, de passada, estava pensant en els vincles que es poden establir entre «L'Avventura» d'Antonioni i «Ne touchez pas la hache» de Jacques Rivette/Honoré de Balzac: en els dos hi ha una illa, un amor impossible, misteri, una desaparició i una retrobada, molta soledat i incomprensió. Per molt que passin els anys, les convencions seguiran afectant a les persones, no us sembla?
___________________________________________________________________
* Recordeu que demà és dimarts tretze...
** Hi ha un moment de la pel·lícula que Antoinette de Langeais llegeix «Delphine» de Madame de Staël. Es tracta d'una novel·la epistolar que va gaudir de gran èxit en el seu moment i que actualment ha quedat oblidada. M'interessa perquè les tesis polítiques que defensa la novel·la van fer que Napoleó exiliés a la seva autora. Crec que Rivette l'ha escollit perquè retrata la vida als salons del París del Directori i, sobretot, per l'epígraf liminar: «Un homme doit savoir braver l'opinion, une femme s'y soumettre» (o sigui, «Un home ha de saber desafiar l'opinió, una dona sotmetre-s'hi»).

Suècia

Cadascú té els seus països favorits, amb motius més o menys bons per justificar la preferència. Com molts sabeu jo sóc una enamorada de França: m'encanta parlar francès, i, en conseqüència, anar al cinema a veure pel·lícules en francès (la darrera que vaig veure al país veí i que, per cert, recomano: «Il y a longtemps que je t'aime»), adoro la literatura francesa (el meu escriptor de l'ànima és Stendhal, sense treure-li importància a Proust i Dumas, etc), m'agraden els crêpes, el formatge Roquefort, la maionesa als entrepans, i altres grans invents culinaris gavatxos. I com sabeu, estranyament, els francesos normalment em cauen bé, i, fins i tot, costums idiotes, com ara bé fer-se milions de petons per saludar-se, o menjar la "galette des rois" qualsevol dia de gener, em fascinen.

Però aquesta entrada la dedicava a un país que per quasi tots (reconeixeu-ho) significa molt poca cosa i no a la France. La dedico al país amb que titulava l'entrada: Suècia. Què és Suècia? Què en sabeu d'aquest gran país, més enllà de que és la pàtria d'Ikea i del grup ABBA? Jo no diré que en sóc una experta, però he de dir que adoro Suècia per diversos motius:

1) primer, perquè hi ha la ciutat de Malmö i la regió d'Escània on viu l'inspector Kurt Wallander, personatge fictici inventat per l'escriptor suec Henning Mankell.

2) perquè uns suecs van inventar H&M, un gran proveïdor meu de roba i complements (com de la meitat de la humanitat).

3) perquè «The Cardigans» sónc suecs i ells canten grans cançons com Carnival.

4) and last but not least, perquè és la pàtria de Maria Gripe, una escriptora de llibres juvenils que quan jo era preadolescent m'encantaven: no oblidaré mai com em van marcar «Els escarabats volen al capvespre», que narra una aventura viscuda per tres nois, un estiu, entorn una maledicció que pesa sobre unes escultures d'Akhenaton, o la torturada vida de la protagonista de «L'abric verd», llibre que va influir-me en la compra d'un abric d'aquest color, peça que vaig portar fins que ja estava massa trencada.

I ara, tota aquesta llarguíssima introducció té com intenció parlar de l'últim vincle d'amor que m'uneix amb aquest gran país europeu, i aquí sí que els suecs ja no hi tenen, de fet, res a veure. El cas és que, de manera completament arbitrària, els protagonistes de «Be Kind Rewind» li posen el nom del país a la pràctica que consisteix en recrear un film preexistent de la manera més cutre i casera possible. Mireu sinó el web i la definició que fan del concepte. En la versió original parlen de "Sweding", traduït és "Suecar". En origen el nom apareix de manera casual: un personatge que intenta convèncer a la gent que les noves pelis del videoclub són bones li explica que no només són pelis recreades sinó que a més són suecades. El client se sorprèn i es demana què és "to sweden", perquè "Sweden" és un país i no un verb...

M'encanta el nom "suecar" perquè la seva elecció és totalment arbitrària, però, tanmateix, satisfà. Pel propi fet de què el mot que designa aquesta activitat no tingui cap vincle amb la pròpia activitat és, doncs, pel que ens agrada. Suposo que pels nordamericans Suècia pot ser la pàtria d'un cinema cutre que poden identificar amb aquestes pel·lícules ... però si oblidem aquesta possible relació entre Sweden i el nou concepte, no continueu preferint el verb "suecar"?

En wikipedia apunten una possible explicació de per què l'elecció de Suècia. Per ells són els protagonistes de la pel·lícula que l'imposen per justificar els alts preus de lloguer i el temps d'espera per aconseguir les còpies... Escolliu el que vulgueu per justificar el vincle Suècia - "remake" cutre però jo el que volia preguntar-vos és: qui s'apunta a "suecar" una peli? I de quina peli en faríeu una versió "sueca"?
__________________________________________________________________

PS. Al web de www.bekindmovie.com us ensenyaran a "suecar".