Carlo Crivelli

Això és una història d'amor a primera vista. Quants anys fa que va començar? No ho puc precisar. Malgrat que pugui semblar malaltís, va ser el que els francesos anomenen un vertader coup de foudre. Després d'haver-lo vist ja mai no l'he pogut oblidar i l'he anat retrobant, en els meus viatges, com un vell (bell) amant.

Un febrer, farà ja 4 anys o més, Diana i jo vam anar quatre dies a Londres. Vam agafar un vol un dissabte al matí i tornàvem dimarts a la tarda. Vam dedicar una part de cadascun dels dies que hi vam estar a visitar un dels grans museus: dissabte la Tate Modern, diumenge el British Museum, dilluns la National Gallery i dimarts la Tate Britain.

Va ser, doncs, dilluns, a la National Gallery, que el vaig veure per primer cop, i des d'aleshores, mai més no he pogut oblidar-lo: un magnífic pintor d'origen venecià que treballava a les Marques en el segle XV: Carlo Crivelli. El seu art a mig camí entre el "realisme" o "il·lusionisme" que s'instal·la en la pintura amb el Renaixement i la "sublimació" i "idealització" pròpies del gòtic va fascinar-me. El seu Sant Miquel de la National Gallery em va fer caure enamorada: la potència del seu gest recargolat, la seva fredor en la violència del gest, la concentració en el drac... Però sobretot: la riquesa del color, de l'or; la finesa de l'acabat del cos de l'àngel; la veracitat de l'anatomia, de les teles, dels materials. I tot aquest verisme es barreja amb el detallisme anecdòtic medieval; trobem la balança amb les ànimes, a escala reduïda, a la seva mà. Malgrat que Crivelli es preocupa de situar Sant Miquel en una mena de capelleta daurada, no li preocupa trencar la versemblança incloent aquests mini personatges... Aquest món tan ric, tan barroc, mesclant l'antic i el nou, és el que van fer-lo inoblidable per mi.

És tan diferent de tot... dels contemporanis tan secs com Piero della Francesca, Masaccio o Andrea Mantegna. Es nota el seu aprenentatge a Venècia, per la riquesa del color. Es nota el seu pas per Pàdua on va aprendre els recursos de la il·lusió per crear la tercera dimensió sobre la taula plana. I és també molt modern pel seu comportament saturnià*: va haver de fugir de Venècia degut haver ser perseguit per la justícia. Com Caravaggio és un delinqüent comú: ell no mata cap home en una baralla, sinó que segresta una dona. Anirà a Dalmàcia i, després, treballarà pels franciscans i dominics a la regió de les Marques... potser per redimir-se! Evidentment no és un pintor de primera línia, avantguardista, dels que estudiem a la carrera. Hi ha obra seva a la National Gallery perquè, segons el wikipedia francès, era molt apreciat durant el domini del gust pre-rafaelita a final del segle XIX. Jo dec tenir afinitat amb aquest gust simbolista perquè a la Tate Britain també m'ho vaig passar d'allò més bé.

Per acabar us recomano que cerqueu obra seva. Reconec els seus defectes, les seves febleses (al capdavall ell no és perfecte), però hi ha darrera d'ell i la seva obra una capacitat per exercir una estranya fascinació.
_________________________________________________________________
* Referència a «Nacidos bajo el signo de Saturno» de Margot i Rudolf Wittkower.