«Atonement»

«Atonement» («Expiación, más allá de la pasión» en castellà i «Reviens-toi» en francès*) deu tenir una gran quantitat de defectes però em va agradar. Sí, feu la llista d’aquests si voleu. Jo no m’hi fico. Però sí que vull dir per què em va agradar:

- la història d’amor entre Cecilia Tallis (Keira Knightley) i Robbie Turner (James McAvoy) no és gens convencional i sembla apassionada.

- La Keira Knightley porta un vestit verd preciós.

- James Mc Avoy és molt atractiu.

Més enllà de motius superficials, hi ha un interessant joc de mirades que parla de la projecció de la subjectivitat sobre els fets. Passa uns quants cops a la pel·lícula que primer veiem una acció des dels ulls d’un personatge i, més tard, tal com realment havia ocorregut (o se suposa que havia ocorregut).

A més hi ha la fatalitat, l’error que no podem retreure al protagonista, l’ambient bèl·lic i l' excel·lent escena en pla seqüència que esmentava l’article anterior de P. Calleja. I finalment, el tema de la ficció**: les seves exigències i els seus avantatges. Construeix dins la pel·lícula la sensació de “mise en abyme” que esdevé, d’alguna manera, una reflexió sobre la relació de ficció i realitat. Aquest motiu subterrani enriqueix molt la pel·lícula.

Potser aquesta falla en detalls absurds com el pentinat etern de Briony Tallis (el porta als 13, als 18 i en la vellesa).

___________________________________________________________

· ** Fa referència a “ Come back, come back to me” que repeteix Cee a Robbie, com a leit motiv al llarg del film

** Recordem la reflexió de la novel·lista (els que no hagueu vist la pel·lícula, no continueu llegint): “So, my sister and Robbie were never able to have the time together they both so longed for... and deserved. Which ever since I've... ever since I've always felt I prevented. But what sense of hope or satisfaction could a reader derive from an ending like that? So in the book, I wanted to give Robbie and Cecilia what they lost out on in life. I'd like to think this isn't weakness or... evasion... but a final act of kindness. I gave them their happiness”.

LLORAR EN EL CINE – por Pedro Calleja

ADN divendres 18/01/08

Ahora lloro mucho más que antes. En el cine, digo. Lloro con lo que llora todo el mundo: en la escena de Todo sobre mi madre, de Pedro Almodóvar, con Fernando Fernán Gómez paseando al perro y preguntándole cosas a su hija, la monja Penélope Cruz, sin ser capaz de reconocerla por culpa del Alzheimer; en la secuencia casi final de Cinema Paradiso, de Giuseppe Tornatore, con el director de cine sentado solo en el patio de butacas del cine de pueblo en ruinas, viendo el montaje de escenas censuradas por el cura a lo largo de varias décadas, una detrás de otra: besos míticos, abrazos apasionados, caricias sensuales. ¡Qué torrente de lágrimas! Lloro cuando un personaje se pone a cantar en medio de una acción cotidiana, acompañado por una orquesta invisible, en cualquier musical de cuarta categoría. O cuando matan al monstruo peludo que desnuda rubias o a la bestia prehistórica que arrasa ciudades. También lloro, y esto es más raro, ante ciertas proezas técnicas. Hace unos días, me emocioné profundamente viendo Expiación, de Joe Wright, con ese prodigioso plano secuencia de los tres soldados llegando a la playa de Dunkerke, sorteando heridos, enfermeras, borrachos, caballos a punto de ser sacrificados, cantantes de coro, bañistas untados de aceite, carruseles y norias. De pronto, recordé por qué me gusta el cine.

DESIG, PERILL

Ahir vam anar al cinema a veure «Se, jie» (Deseo, peligro és la traducció del títol en castellà, ja arribarà en català algun dia), la darrera pel·lícula d'Ang Lee, que va rebre molt bona acollida al Festival de Venècia.

No penso recomanar-la, com ja he comentat al meu fotolog. Igualment, però, li dedico ara tot un article. No la recomano, en primer lloc, perquè la història no és gaire bona: un grup de joves universitaris idealistes intenten passar a l'acció*. En aquest cas, són uns joves xinesos que s'oposen a l'ocupació japonesa del seu país. No hi ha més ideologia que la nacionalista fins que en algun moment s'insinua l'ombra del Partit. Aquests joves ingenus intenten un atemptat que els hi surt malament. Poc a poc s'hi mescla el desig carnal i la passió. I acaba convertint-se en un relat sense unitat ni quasi interès. Tony Leung Chiu Wai (que potser recordeu de pel·lículess de Won Kar Wai o, els molt freakies, de «Hard Boiled» i «Hero») interpreta a un dolent en maiúscules: no té cor. No dic res més per no destrossar-li el final a ningú. I tots els altres personatges són molt plans, tenen poca rellevància.

Concediré que la pel·lícula té algunes imatges molt belles. A part del final, molt dramàtic i emocionant, hi ha una escena que m'encanta: quan la protagonista canta "A Singing Girl At The Edge of the World" en la casa de cites del districte japonès de Shangai.

L'altre punt d'interès de la pel·lícula que concedeixo és, com no, la roba. No m'agraden gaire els vestits que porten les dones de l'alta burgesia col·laboracionista. El que duen en canvi les universitàries és molt més atractiu. No oblidaré mai el jersei en el clàssic estampat "pied-de-poule" que llueix Wei Tang mentre l'ensenyen a fer d'espia. I també els abrics de tela anglesa i les gabardines i trenchs són preciosos. No em deixaré els barrets, que protegeixen perfectament de la pluja fina de Hong Kong. Però hi ha sobretot una insistència en les bosses de mà enormes que em recorda al que apuntaven a Devil Wears Zara.

______________________________________________________
* No us recorda a La Chinoise de Jean-Luc Godard?

Idees

Vaig pensar que posant el meu bloc en un web anomenat Shout your site aconseguiria més visites. Però no, és inútil. Tinc els meus fidels amics i amigues que són els únics i úniques que em llegeixen. Mai seré una autora de masses. Així i tot us agraeixo l'atenció prestada i renego finalment de les masses. No tindré deu mil visitants diaris com altres bloquistes o blocaires però els que em llegiran ho faran de veritat.

Si algú pensa que he d'abandonar el bloc o l'escriptura o alguna cosa que parli ara o calli per sempre. O millor: que deixi de llegir-me o visitar el bloc.

Ciao....

_________________________________________________________

PS. Pensar que la Carla Bruni canta aquesta cançó (Tout le monde) en el seu primer disc i que ara està amb Sarkozy... Com està el món!

NO US OBLIDEU DE FELICITAR-ME (SISPLAU)

No diré que entro en una nova etapa de la meva vida... perquè mentiria. No diré que avui és un dia excepcional... perquè m'enganyaria. No diré res més que avui és el meu aniversari. He arribat a la redoutable edat de 27 anys. Aquesta matinada, mentre tornava a peu cap a casa, el sol començava a intuir-se, i a les 7.35 es complien exactament 27 anys des que vaig néixer.

Tinc 27 anys com l'Anne Elliot de Persuasion de Jane Austen. Per aquest motiu, estic rellegint el llibre. A més, m'encanta la història d'una dona que lluita per recuperar l'amor perdut, superant el rancor de l'home bandejat i, sobretot, la societat que la considerava ja massa vella.

En el segle XXI, ningú diria que una noia als 27 anys és massa vella per casar-se... potser dirien que és massa jove per fer-ho. Com canvien les coses! Així doncs, veieu que no em desanimo per fer un any més. I que no em comparo per res amb l'Anne Elliot i amb la seva sort. Jo no tinc un capità Wenworth. Jo no porto vestits de tall imperi (almenys no cada dia). Jo no em queixaria d'haver d'anar a Bath. I no vaig a Lyme... I un llarg etcètera que no tinc paciència per consignar.

Ah, què estic contenta!

Acabo d'arribar a 700 visitants al meu bloc. Mai no arribaré als 10.000 visitants/diaris d'alguns i algunes però, a la meva modesta manera, és una dada molt bona, no trobeu? I un gran regal...

Gràcies

VIVE LA FÊTE (deuxième partie)

Com que em sembla que Razzmatazz no podrà ser...

Proposo Sidecar...

Us sembla a les 24.00 de dissabte davant l'H&M de Passeig de Gràcia
?????????????????????????????????????????????????????

Si hi ha novetats Razzmatazz us dic alguna cosa...

VIVE LA FÊTE

o sigui en tot cas JO...

convocatòria per celebrar el meu aniversari...

dissabte 12 cap als volts de mitjanit

ja diré on i quin és l'objectiu

potser Razzmatazz potser no...

accepto suggerències...

i accepto o millor demano que la informació corri... o sigui que aviseu a tothom que calgui...

Deixeu comentaris sisplau!!!!

La gran qüestió: política o no política?

Hi ha preguntes que a casa nostra no cal posar-se. Després de llegir la ELLE francesa del 24 desembre i les tribulacions de Deedee al seu bloc, me n'adono d'amb quanta elegància no hem caigut en el problema lingüístic que pateixen els francòfons/ les francòfones.

Keffieh o chèche? LA question hautement turlupinante titula Deedee al seu bloc. Però en català (en castellà etc) no ens debatem sobre què és exactament o no un Keffieh, perquè nosaltres ja tenim una paraula del tot incorrecta i que usem sabent que ho és. A aquest mocador amb motius teixits en diversos colors, de format (sembla ser que) quadrat, i originari d'Aràbia, nosaltres li diem palestí. I ens quedem tan amples. Com quan li diem Ensaladilla rusa a un plat que no, no té res a veure amb Rússia, o Macedònia a un altre fet de fruites diverses que tampoc és originari d'aquesta part del món.

Però jo volia parlar del palestí no per preocupar-me entorn de què és exactament un keffieh com han fet a ELLE. Ja feia dies que volia escriure aquesta entrada... i dues coses m'han fet decidir-m'hi a fer-ho:
1. la primera, que a la Rocio li encanten els palestins.
2. i la segona, que ahir va venir al CCCB un noi que duia un palestí al coll.

Reconeixem que tothom associa el mocador palestí amb el cumba de la classe.
El suport al poble palestí i l'horror que podem sentir davant el seu patiment no té res a veure amb el mocador, crec jo. Mai m'he posat un d'aquests mocadors al coll i, tanmateix, per mi no hi ha cap dubte sobre a quin dels dos bàndols donaria el meu suport. Igualment cal dir que el palestí ha esdevingut un símbol: d'inconformisme, rebel·lió, etc. Qui el porta vol dir-li moltes més coses als altres: no només que està amb els palestins, sinó que lluita contra o no està d'acord amb l'status quo.

Per això sobtà veure palestins a la col·lecció de Nicolas Ghesquière per Balenciaga. I després per tot arreu: des d'Isabel Marant fins a Bershka. I ara hem de suportar veure un símbol juvenil i guerrer passejar-se per les passarel·les i per les botigues, com hem vist la cara del Che fotografiada per Korda a samarretes, pòsters, etc. L'únic bo que té aquesta incursió del palestí en les Fashion Weeks mundials és com s'ha sublimat aquest teixit estèticament. Mireu les fotos*... i bavegeu...

______________________________________________________________
* He estat superdolentota i acabo de penjar una altra il·lustració de Garance Doré com si tal cosa. Espero que mai no s'enteri... La primera foto és de la col·lecció estiu del 2007 d'Isabel Marant, l'altra de Balenciaga.

Facebook

M'acabo d'obrir un compte a Facebook. El meu problema principal és que no en tinc ni idea de què he de fer, de per a què serveix, ni res... Així sóc jo. Tothom em diu que m'obri un (el tothom es redueix a una persona però, la Lorena, i tampoc puc assegurar que em digués que me n'obrís un) i vaja jo hi caic i me l'obro. I per a què? Per tenir un altre nom i altra contrasenya que oblidaré aviat.

Demano ajut als que sàpiguen per a què serveix...

Firenze

No començaré aquesta nit a descriure el viatge a Firenze. Només dir que, malgrat la mala sort, estic molt contenta d'haver finalment pogut veure la Deposizione del Pontormo a l'església de Santa Felicita (els florentins ho pronuncien Felícita). No vam poder entrar a la Capella Brancacci, cal fer reserva. La cua als Uffizzi durava dues hores, el museu estava ple i el vaig veure massa cansada, com sempre.

Però vaja l'important és que ja hem passat d'any. Trobo que la majoria de gent posa massa expectatives en una sola nit, i també en el Nadal. L'entrada a l'any que vam viure nosaltres, tot s'ha de dir, fou força sui generis... Al capdavall, no li hem de donar tant de valor, com va dir l'Eli, el 31 de desembre és una nit com qualsevol d'altra. L'únic que aconseguim donant-li tanta rellevància és que, desitjant passar-nos-ho bé obligatòriament, tot esdevingui horrible. Hi ha massa gent a les festes en discoteques i bars. Ja fa anys que hi vaig renunciar. El millor són les festes a casa d'algú... per tothom menys pel propietari. A vegades reps massa invitacions, de vegades cap ni una. Esdevé tràgic no tenir pla. Però ningú té massa clar quan arriba la data què vol fer. És massa complicat.

O sigui que, aquest any, amb el meu vestit blau, vaig ser feliç... tot i no menjar raïm, tot i no enterar-nos amb prou feines del pas d'any, i tot i estar tan cansades i febles que ens vam ficar al llit abans de la una... Per tots els que estiguin rient sota el nas ara mateix, tots els que aixequin la cella amb menyspreu, sapigueu quina sensació meravellosa llevar-se fresca com una rosa el primer d'any i sentir que us esperen 365 (en aquest cas 366*) dies de benestar, alegria i lleugeresa.

Ahí queda esa!

_______________________________________________________
* Un altre problema del nou any: l'agenda. Pels indecisos com jo us recomano una web, Pocket Mod, que permet que us imprimiu l'agenda al vostre gust a casa...

Me voilà de retour...

I us poso una altra cançó. Ja escriuré més endavant, quan hagi baixat les fotos a l'ordinador i les hagi vistes...