17/5/08

No falla...



No falla... un dia de pluja i escric dues entrades. Bé, tampoc no exagerem, que ha plogut bastant últimament i tampoc no he escrit cada dia que ho ha fet dues entrades. El cert és que, amb un dia gris i tètric com el d'avui, després de NO haver vist cap pel·lícula ahir al cinema*, i d'haver ballat la nova coreografia de Bollywood, que és increïblement divertida, ara només tinc ganes d'escriure una miqueta.

M'inspira la Matty, que en el seu bloc, ha dedicat una entrada a l'inici del seu viatge. Jo, però, no vull parlar d'Uzbekistan, sinó de França i d'una cosa que vaig poder fer (una mena de caprici que tenia) a Moissac. Sé que ha passat un mes i mig que vaig tornar, però el record de l'anècdota m'ha vingut avui i aquesta és l'excusa (fluixa) que tinc per explicar-la.

Començo, com m'agrada fer-ho, des de l'origen remot. Sembla que al país veí està molt de moda entre la gent jove i cool anar a salons de té a menjar pastetes i, és clar, beure el té, com si fossin senyores de la burgesia parisenca. I jo, que a vegades m'encanta qualsevol novetat, tenia ganes d'anar a un saló de té i menjar macarons de Ladurée com una noia chic de París. Malauradament el concepte macarons (com els que surten a «Marie-Antoinette» de Sofia Coppola) no crec que existeixin per aquí. O sigui que la meva ànsia llaminera i colorista quedava defraudada.

Quina no seria la meva sorpresa quan, enmig del fred terrible de Moissac, després de veure l'església abacial, després que ens tanquessin (com no!) el claustre als nassos, després de veure caure una pobra senyora i després de contemplar la bella dansa d'Isaïes del portal... mentre tornàvem cap el cotxe, vam pensar en quedar-nos a fer un cafè. Aleshores vam trobar un petit saló de té, la Maison Mecoen, on, per fi, sí, i en un ambient propíciament coquet, vaig poder menjar un boníssim macaron de festuc.

Jo estava encantada, em sentia feliç només amb restar assegudes en aquelles cadires carrinclones, prop de la llar de foc on crepitava la fusta, davant del cambrer (que era un noi molt treballador), amb les tassetes de cafè, el meu macaron i un pastisset que van compartir Laura i Diana, i envoltades per llibres vells. Va ser magnífic. Aquesta experiència, ho he de dir, va satisfer de manera completa la meva ànsia de saló de té tipus barri de Passy (París). O sigui que ja no cal que busquem llocs a Barcelona on anar a menjar macaron.

En canvi, he pensat que altre dia podem anar a menjar quilos i quilos de macarons, beure cava en coupes à champagne i ballar rock & roll durant hores, fins a la sortida del sol, de manera que ens sentirem com Maria Antonieta i la seva troupe a la pel·lícula de Sofia Coppola.



_____________________________________________________________
* Vam patir un miratge com els del desert: ens vam pensar que ja havien estrenat la darrera aventura d'Indiana Jones, erròniament sí.

4 comentaris:

Matty ha dit...

Boníssims els macarons! nyam, nyam! El de praliné o moka és per a mi el millor, clar que el de framboise... ai, que m'engreixo només de pensar-hi. Per cert, que en conec una que va demanar "petits macarons" de primer plat... jejeje... la cara del cambrer no tenia desperdici.

Unknown ha dit...

Matty: podem comprar macarons a Barcelona?

Unknown ha dit...

Si que eren bons... i de fet lo únic que vam fer a Moissac va ser anar a menjar pastissos allà....
Hi hem de tornar per menjar-ne més...

Unknown ha dit...

No, Di, també vam intentar infructuosament entrar al claustre i també vam pelar-nos de fred!