Mig adormida pel matí

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Vaig dir que escriuria vàries entrades diàries per sostenir el ritme vertiginós de visites que vull establir en el meu bloc aquesta setmana. I jo ho faria amb molt de gust sinó estigués mig adormida en aquest moment.

He vingut tot el trajecte de Rodalies amb els ulls tancats i el cap inclinat. Pensava en els minuts d'angoixa que devien viure ahir els passatgers atrapats en un tren aturat, sense llum ni aire condicionat, en el túnel entre Arc de Triomf i Plaça Catalunya. Ho vivia quasi amb ells perquè, de fet, fa un parell d'anys, jo també vaig passar 40 llarguíssims minuts, en un tren que no es movia, entre Sants-Estació i Plaça Catalunya i, com sembla que va passar ahir, sense rebre cap mena d'informació.

Com deia, mig dormia avui en el tren de les 8.20. Com la meitat del passatge. En l'art de dormir en el tren hi ha estils per tots els gustos. N'hi ha que s'abracen a la bossa, inclinen el cap i tanquen els ulls. N'hi ha que s'expandeixen, tenen la boca oberta, i s'obliden de tot, com la noia que tenia a davant. N'hi ha que es posen els cascos i dormiten, com el noi guapo que hi havia assegut una mica més lluny. N'hi ha com jo, que lluiten amb la temptació a dormir-se completament i van obrint els ulls de tant en tant.

Només recordo dos cops que jo hagi dormit del tot en un transport públic i la meva vivència dels dos moments va comportar un miracle. Un cop, un mes de març que anava de bòlid i estava ajudant a pintar el pis d'una amiga, vaig agafar un tren cap a les onze de la nit i em vaig adormir completament. Per miracle, em vaig despertar quan el tren ja estava estacionat a la meva parada i d'un salt vaig poder baixar.

L'altre cop, per la Mercè de ves a saber quan, em vaig adormir en un autobús nocturn, ple com una llauna de sardines, amb la bossa sobre la falda. I en despertar en un bus buit, la meva bossa continuava sobre la falda i intacta, ningú l'havia tocat.

Quins miracles oi? Anys abans, quan vivia a París, a l'octubre, que agafava la línia 4 Nord-Sud, i dormia el trajecte entre Aléssia i Porte d'Orléans, els meus amics se sorprenien que confiés en tota aquella gent...

___________________________________________________________

Nota: Núria, fes link en aquest article sobre el transvasament de l'Ebre.