No publicitat

Sóc contradictòria. Odiar o no odiar a Google Analytics,... sí el bocamoll que em diu:
1/ que tinc pocs lectors,
2/ que la majoria passen de casualitat i fugen horroritzats
3/ i que els que es queden li dediquen microsegons a la lectura.

Sóc contradictòria: deixar o no deixar el bloc. M'ocupa temps i esforç pensar les entrades... què collons us creieu, què és fàcil mantenir un bloc de manera decent? Que jo treballo a jornada sencera i estic independitzada (it means, obligacions de mestressa de casa: comprar, fregar, endreçar, baixar les escombraries), a part de de la meva mini vida social, de dedicar-li temps i atenció al meu estimat, i, last but not least, d'interessar-me per llegir, el cinema i altres cosetes!! (Heu vist com sóc de completa?) Ah, tantdebo fos una professional del bloc pagada per alguna revista i pogués passar-me la vida en pijama sentada en la cadira del meu dormitori, aixecant-me només per desplaçar-me fins al microones i preparar-me tés Earl Grey de Twinings a totes hores!!!! Així sí que podria despreocupar-me per vosaltres o potser no, ja que em deixarien de pagar no, si tingués poc moviment al meu bloc? Ah, more contradictions!! I ja no sé on volia anar a parar...

El fet és que vaig titular l'entrada No publicitat i com que vaig començar-la ahir al migdia, vaig continuar al vespre i continuo avui en la meva pausa de dinar... doncs sí, no en tinc ni idea de què havia de ser el final d'aquestes parrafades. M'estic caracteritzant a mi mateixa, quasi sense voler, per cert, com una escriptora a la mena de Cervantes, que no preparava (pel que recordo) cap esquema del desenvolupament de les trames de les seves novel·les, cosa que, segons sembla, fa que hi hagi evidents contradiccions en les històries.

Tot és tan contradictori!!!

Morning Glory

Avui no tinc gaires ganes ni cap mena d'idea per escriure... per això us poso un vídeo de youtube amb tota la vilesa que em caracteritza! El cert és que estic una mica ressentida... ja que el puto Google Analytics m'ha dit (és bocamoll, el pobre) que encara s'ha reduït més el temps de lectura del meu bloc (ara amb prou feines arriba a dos minuts) i també m'ha dit no sé quantes coses més, com el percentatge de rebot (vaja, els que piren només entrar al bloc etc.) que no em molen gens...

No sé si és que sóc avorrida o són coses de la CATOSFERA!

Apa, no em menjo més el cap, us deixo amb el vídeo de Oasis Morning Glory. Ah, i permeteu-me un dels meus comentaris superficials: fixeu-vos en la roba que duen els del grup... sobretot la "suadora" (?) de Liam... Mereix un Argh del Cuore, no creieu??

Dimonis

Compulsió escriptora... ahir en parlava. Em demano però sí no és massa supèrbia aplicar aquestes dues paraules a la meva persona. Compulsiva... crec que no sóc mai gaire compulsiva. Puc estar nerviosa, o angoixada, però crec que la compulsió en cap cas no em caracteritza. Recordem sinó la definició de compulsió segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Impuls incontrolable que mou a fer actes que si no es realitzessin provocarien una angoixa intensa.

Definitivament, no ens enganyem, la compulsió no em caracteritza. I escriptora tampoc no cal donar-li més voltes... ja sabeu que no sóc escriptora, sinó més aviat que m'agrada escriure. Quines coses que té aquest terme d'escriptor, no tan vinculat a la professionalització com a la dedicació i també a una cosa més inefable, que anomenaré prestigi. I malauradament no em puc aplicar cap d'aquestes 2 coses!

Però vaja, deixant els miraments, i atrevint-me a aplicar-me amb poca precisió això de compulsió escriptora... Aquí estic jo, escribint. Sabent com sé que tot el que escrigui serà una mentida, i havent idealitzat al màxim la figura de l'escriptor, com em puc enfrontar a aquest repte sense sentir-me un petit David davant un enorme Goliat!? Els meus dits golpegen el teclat, les paraules es construeixen a la pantalla... La meva imatge es correspon amb alguna cosa que ja coneixem, amb alguna cosa familiar, la imatge de l'escriptor treballant. Però també sabem que és només una aparença, em falta el contingut, a més de dedicació i prestigi.

I ai, encara pitjor, em falta el valor per plegar-me als desitjos del que em fa un encàrrec (zero professionalitat). I és que tota petició d'un text per un tercer respon a uns objectius que s'han d'assolir. I jo, des que vaig acabar la carrera, ja no he hagut d'escriure (almenys no gaire) abandonant la meva idiosincràsia. Podré doncs deixar-me i assumir un altre rostre en el meu darrer projecte? Confessaré una certa repugnància suposo que inevitable a fer-ho. I també una certa digna resistència, un petit orgull ferit. I la consciència de la meva nimiesa... i la por a no arribar-hi!!!!

Dimonis!!!

Un flaix

Estic aquí encongida, a la meva habitació, teclejant ràpidament un Michoud Express abans de marxar cap a l'autoescola. Rumiava abans que, malgrat haver resuscitat el meu bloc, el vaig tenir abandonat la primera quinzena de novembre. I no acabo d'entendre-ho... no tinc clar què feia aquelles dues setmanes com per no haver escrit res. Hauré de mirar l'agenda o reflexionar una mica més entorn de la meva compulsió escriptora, que sembla poc constant (serà la inconstància una característica de tota compulsió?).

FACEBOOK VS. BLOGGER

El cert és que us decebré. Sens dubte. Perquè el títol m'agrada molt i m'ha encantat escriure'l, però no penso fer cap comparativa facebook - blogger. Tot el que podria dir en aquest parangone seria massa obvi. I ara mateix no en tinc ganes, de ser òbvia. O sigui que, de fet, he escollit aquest títol de manera arbitrària.

L'únic que vull fer en aquesta entrada és una trista constatació i desmentir una cosa que vaig escriure en el facebook. Crec que un dia de la setmana passada vaig anotar al mur del facebook que m'encantava google analytics perquè em fa saber els secrets del meu bloc o almenys dels seus visitants (vosaltres que l'esteu llegint en aquest moment).

Però després d'instal·lar el Google Analytics començo a empenedir-me perquè, trista realitat, la mitjana de temps de lectura del meu bloc no supera els tres minuts. Estimats amics, val la pena que continui dedicant-li minuts a l'escriptura del bloc si ningú no li dedicarà, en contrapartida, ni tan sols 5 minuts??? Sé que les mitjanes són cruels i poc veraces però tanmateix crec que ho he de tenir en compte...

BYE BYE!!

Bye Bye Jimmy

Que el món està boig i la gent és molt crazy és una evidència que no seré la primera en assenyalar. Permeteu però que flipi amb la informació veraç que m'ha arribat sobre la venda de la col·lecció Jimmy Choo a H&M. No sé si ho sabeu però:
1/ ja no queda res (o quasi res) de la roba a botigues.
2/ ahir a la nit hi havia gent dormint a la porta per fer cua.
3/ si mireu la web d'H&M descobrireu el protocol d'actuació davant la compra de la col·lecció H&M. Evidentment no volien que hi hagués les escenes dignes de la Bastilla que van tenir lloc durant la venda de Cavalli.

Us deixo amb un somni de molts:

MI NOVIO TIENE UN BLOG

Em fascina la llengua que escollim per comunicar-nos i com aquesta marca les nostres relacions. No us ha passat que vau començar per qualsevol raó a parlar amb alguna persona en una llengua que no és la d'ús més fàcil per cap dels dos, degut a algun motiu concret, i malgrat la insensatesa de persistir mai no heu deixat de comunicar-vos amb aquesta llengua? És el meu cas, per exemple, amb Eleonora, una amiga meva romana que vaig conèixer durant la meva estada a París. Sempre ens parlem en francès, malgrat que posteriorment ella ha après castellà i jo italià, idiomes que en principi serien d'ús més fàcil. Anomenaré (per manca de res millor, almenys que jo en tingui coneixement) "l'efecte de prioritat idiomàtica en la comunicació entre persones" a aquest estrany fenomen.

Aquesta reflexió tan profunda ve motivada per la frase amb la que he titulat l'entrada. Us haureu adonat de què es tracta d'una altra frase en castellà. Continuant amb l'entrada anterior i amb la reflexió amb que encetava aquesta, us heu fixat que hi ha frases que només podem assumir en alguna determinada llengua (quines coses tenen els idiomes). Anant més lluny en aquesta recurrència lingüística, és com qui només sap maleir en castellà o en català, és com el ESTAMOS LOCOS O QUÉ? de Nuria (que jo faig sempre en anglès ARE WE CRAZY OR WHAT?). Estic segura que qualsevol de vosaltres en sap una bona i de fet espero que la poseu en l'apartat de comentaris.

I tot aquest rotllo ve motivat només per fer publicitat (el que em temo és que poca gent ha arribat a llegir fins aquí i possiblement hagi perdut el meu públic potencial). De tota manera, us poso el link del bloc de Edu, perquè, tal com diu el títol de l'entrada: MI NOVIO TIENE UN BLOG i vull que el llegiu!!!!

http://robinsondigital.blogspot.com/

Feu-li una ullada. L'acaba de començar (només dues entrades) però està força pensat i tracta temes interessants. No té tendències digressives com jo, o sigui que segur que és més satisfactori de llegir que el meu habitual embolic...

Ja us aniré dient quina és la meva experiència com a nòvia de blocaire....