Quin plaer sento de poder dir en aquesta ocasió que SÍ: vaig poder veure a Roma el Sant Pau de Caravaggio a Santa Maria del Popolo. I ara, com si fos una cutre quilla, tinc una foto al mòbil d'aquesta obra mestra. La diferència entre la quilla i jo és que jo em vaig emocionar davant el quadre. Podríeu preferir la Crucifixió de Sant Pere que es troba davant per davant o l'Assumpta d'Annibale Carracci a la mateixa capella (Cerasi)... Però per mi no hi ha quadre més dramàtic ni més bell.
Fixeu-vos que, crec recordar, diuen els textos bíblics que Pau va caure del cavall davant d'una llum que el va cegar i va sentir la veu que li parlava i llavors va restar tres dies cec a Damasc (el fragment de la conversió és a "Fets dels apòstols"). Però Caravaggio no fa, com diu al Nou Testament, que Pau obri els ulls. No, Pau és a terra i està tan espantat que no pot obrir els ulls. Mentre, escèptic, un acompanyant el mira, amb evident incomprensió. Només Pau sent les paraules i només Pau sembla veure la llum. Pau està exaltat, espantat. L'altre home l'esguarda des de la distància.
M'encanta aquesta visió tan lúcida i irònica del fet relatat a la Bíblia, on resulta, com tantes altres coses, un relat infantil, esquemàtic en excès i increïble. Adoro Caravaggio per les seves fines interpretacions de la religió. Per la seva capacitat de dramatitzar. Per les seves composicions tancades, plenes i fosques. Pels gestos excessius. I pels detalls de versemblança (com els peus de Pere a la crucifixió).
