Un any més

Ho detesto i no ho puc evitar. Quanta contradicció condensada en una sola frase! Sembla mentida que per molt que ho hagi intentat, jo, espero que com vosaltres, he caigut un altre cop i he fet la típica mirada retrospectiva a l'any que s'acaba. Tradició estúpida:
a) perquè no serveix per res
b) perquè està establerta en el final d'any, final que no és gens final, ja que el calendari és bastant arbitrari, ja sabeu.

Ah, malgrat els meus escarafalls, aquí em trobeu, fent balanç de l'any i sentint-me:
1. amb ganes de canviar en alguns aspectes.
2. amb ganes de continuar en altres.

Vaja que comme d'habitude em mantinc en el meu mutisme característic, la meva poca capacitat d'explicitar res. Que això no és el facebook ni el Salsa Rosa. Que no donaré detalls sucosos de la meva vida privada.

Però per a què us feu una idea del meu estat d'ànim, només dir-vos que hi ha coses que prefereixo no continuar vivint. O sigui que ja em teniu looking for something new (i donant cops de peu al pobre diccionari anglès i a la llengua anglesa, as always!). I això que vull que resti d'igual manera o millor encara (si pot ser) és una cosa en concret... sóc massa tímida per parlar-ne!

I per la resta, a nivell menys íntim, el meu balanç de la crisi (com evitar el tema en aquest 2009?) és que encara que no en persona m'ha tocat viure-la de prop, però no de manera dramàtica, cosa que agraeixo. En general tinc la sensació que remuntarem, que ho aconseguirem, malgrat l'economia. Que potser fins i tot en sortirem millor parats.

Intentaré doncs, per últim, mirar amb optimisme aquest 2010 que s'aproxima (malgrat que la meva naturalesa m'ho dificulti).

Ara ve Nadal

Terrible certesa que potser no volíeu que us recordés: ja està aquí el Nadal. Ja em cansa i encara no ha començat: massa gent pel carrer, massa compres que fer, massa compromisos, massa llums... Massa de tot. El Nadal és el mes (o ja són els dos mesos?) de MASSA!

Parlava de contradiccions fa uns dies... I quina paraula millor per definir el Nadal sinó la contradicció: no és contradictori allò dels bons desigs amb les compres boges? Les zero ganes dels compromisos que assumim com si fossin carreres d'obstacles davant les ganes d'uns dies de no treballar?

I jo, malauradament, em veig, com cada anys, elaborant una carta pels reis del que voldria. I confessaré que hi ha més objectes que desigs d'aquells que fan quedar bé! El realisme a vegades em dóna fort i més en qüestió de fer llistes... però per la vostra tranquil·litat, aquest any em limitaré a demanar-li als reis només tres coses!

- voldria les ulleres de sol de Holly Golightly a Breakfast at Tiffany's... En cap moment no havia dit que fossin coses fàcils d'obtenir, perquè encara que en algun lloc he llegit que es tracta d'una variant de les Wayfarer que ja no fabriquen... es veu que no ho és i quasi millor perquè odio la marca que les produeix... (passo d'escriure el nom fent publicitat gratuïta)

- voldria també tenir uns auriculars retro, d'aquests enormes que molen tant i la gent porta penjant del coll, jo crec que moltes vegades sense l'Ipod, com si fossin un collaret. Quant més llampant sigui el color millor... sinó mireu la foto que li he robat a The Sartorialist.

- i per últim... el més fàcil... voldria el cd de Moon Safari de Air, perquè últimament estic obsessionada amb ells...

Malgrat que sembli una contradicció, us deixo amb altra cançó que escolto en bucle: Hamburg Song de Keane.

Ps. Us havia enganyat... la llista no es podria limitar NOMÉS a tres coses: també vull TOTA la col·lecció de Comptoir de Cotonniers, perquè la trobo rockerament sòbria i rebelment clàssica. Sobretot sobretot, I need una caçadora de pell grisa estil casaca militar que em va enamorar a l'aparador. També vull una bosseta matelassée amb cadena, estil aquest de Chanel... però que no sigui de Chanel... I, és clar, mil gadgets més com mocadors i fulards, manyoples i guants, barrets i boines, i paraigües, que ja ve el fred. A més de sals de bany, algun perfum com Miss Dior, uns macarons de Ladurée, etc. etc. Sóc TAN SUPERFICIAAAL!!!

-

Erasmus (una altra llista)

Hauré de fer una etiqueta que s'anomeni "Coses de la vida"... Avui he tornat a descobrir una altra "cosa de la vida" que estic obligada a compartir amb vosaltres. De fet, em veig patèticament davant d'una disjuntiva: en qui confiar, en la Comissió Europea o en la Viquipèdia? Tota la vida creient-me que Erasmus era el nom que algun feliç buròcrata de la UE, en algun moment d'inspiració absoluta, havia decidit atribuir-li al programa d'intercanvi entre universitats europees d'estudiants, en honor del gran Erasme de Rotterdam, i resulta que llegeixo a la wiki que és l'acrònim de European Region Action Scheme for the Mobility of University Students.

Malgrat que idealment m'encantaria que el nom vingués d'Erasme, m'imagino que el bateig del programa sorgiria més aviat de la fussió dels interessos de la burocràcia amb el paneuropeisme. Ah, on queden els Grans Ideals en tot això!!!

Però jo no escrivia per il·lustrar-vos amb la meva esplèndida cultura (o més aviat, amb el meu ús habitual de Google), sinó per fer un llistat sobre l'Erasmus. Malgrat que cada cop que he fet un llistat he demanat col·laboració per continuar-lo i poques vegades les meves expectatives han quedat satisfetes en aquest sentit, m'arrisco a demanar un altre cop que aparegui la vostra veu en comentaris (almenys per part dels que heu fet l'Erasmus). El títol de la llista vindria a ser Grans Coses per les que Fer l'Erasmus. Per què tinc bon record de l'Erasmus?:
1. perquè et permet conèixer un idioma i un país (o una ciutat almenys), el meu cas la llengua francesa (i una mica l'italià també) i París. Ara els senyors de la Comissió Europea m'estan adorant à la distance.
2. per tots els amics i amigues (la majoria altres espanyols i italians, suposo que és el més habitual per nosaltres) que tindreu per TOTA la vida. Aquests amics i amigues sempre us permetran exercir de comparativistes: les converses sobre si El Equipo A y El Coche Fantástico existien a Itàlia o a França eren quotidianes.
3. per totes les festes i borratxeres, per totes les campanes, per no aparèixer per la facultat en setmanes (degut a les ressaques), per totes les vegades que t'autoprometies NO sortir de festa un dia entre setmana a la nit i anar a classe l'endemà i per totes les vegades que vas ser dèbil i no ho vas aconseguir.
4. perquè no cal estudiar tant, perquè al canvi els crèdits ECTS (almenys a la UB) em convenia, perquè li ploràvem als professors perquè ens pugessin la nota i ho feien, per sentir un catedràtic de la Sorbonne dir-me que escric bé en francès...
5. però per a mi, el que sobretot compensa l'escàs ajut econòmic (segons un calcul aproximat, el que ens donaven al 2000-2001 equivalia a prendre un cafè diari a Paris durant els mesos de la nostra beca), el que ho compensa, com deia, és sobretot que l'Erasmus t'aporta, per tota l'eternitat, un sens fi de batalletes i anècdotes que explicar a TOTHOM!!!! I l'Erasmus que NO n'expliqui és un fals Erasmus!!!

Llista n/8 Sobre el Sacrilegi

Jo no sabia quina qüestió tan greu és la del sacrilegi però només llegir la definició d'aquesta paraula en el Diccionari me n'he adonat de com és de seriosa i important:


Sacrilegi

m. [LC] [RE] [DR] Violació, profanació o mal ús d’una cosa sagrada. Cometre un sacrilegi.


I per això la Michoud no sap si estarà a l’alçada. Sí, amics, perquè hi ha moltes coses sagrades a la vida les quals jo (com vosaltres, n’estic segura) em salto alegrement.


Els que pensen en tot el que van aprendre a catequesi que se n’oblidin. No parlo d’aquest sagrat religiós. Parlo d’altres coses que per alguns consideren que són sagrades. Després d'haver fet una llista de paradoxes, crec que també calia aquesta llista de la profanació. A veure si us agrada el meu retorn a les llistes. Coses sagrades (per alguns) de les que passo:

1. jo menjo la truita de patates amb maionesa, i de pot, i Hellmann's. Sé que la truita, com el pernil, sóc sacro-santes en aquest país. Però a mi tant me fa, és més bona amb maionesa de pot i m'encanta fer la truita jo mateixa, deixar-la refredar uns minuts, treure el pot de la nevera i a menjar!
2. passar d'anar al cine i veure fins i tot les pel·lis més cutres baixades de seriesyonkis o de cinetube. La darrera: Adventureland que no està pas malament.
3. continuo veient Herois... encara que em pesi, quant mal poden fer uns guionistes desorientats! Ni els de Flashforward ho fan tan malament, i tanmateix els hi han aturat la sèrie, donant-els-hi un temps per reflexionar i redireccionar-la!

Només se m'han acudit tres... alguna més tindré... I vosaltres??

L'home (o tot home) que vol mentir, gran memòria ha de tenir

"Tot home que vol mentir, gran memòria ha de tenir"

Quànta raó té el refranyer, és indubtable. Perquè als mentiders, se'ls caça al vol. Almenys als que no tenen memòria, perquè la incoherència és sospitosa i posa d'evidència al que menteix o diu mitges veritats.

El refranyer té molta raó... però és un jutge massa estricte. Per què qui pot dir que mai no ha mentit? Tots mentim, en el nostre dia a dia. És ben clar, crec, que no podem dir la veritat a tothom i sobre tots els temes. Suposo que tothom s'adona de què la nostra vida social seria infernal si practiquèssim una sinceritat impoluta o que la nostra vida laboral es veuria greument dificultada en el cas que volguèssim dir sempre la veritat absoluta.

El cert és que, malgrat que sembli que vull fer un alegat pro-mentir, moralment no em veig capaç de defensar tampoc la mentida a ultrança. En això de la mentida, com en tantes coses en la vida, hi ha graus i els graus sí que fan la diferència. Aquesta gradació (crec) ve donada per la intencionalitat de la mentida, la consciència que en tingui el mentider, i la perversitat que comporti, i també per les conseqüències que tingui. Com que no em veig capaç de ser un enciclopedista i de fer una entrada que abasti tota l'amplitud del terme, m'aturo aquí. Només per rematar m'atreveixo a dir que trobo excusable mentir per sobreviure, mentir per por, i naturalment la ficció (no oblidem que l'art sempre és mentida). No trobo excusable la mentida maligna, que ve d'enlloc i vol fer mal. El que l'Enciclopèdia anomena mentida integral: la mentida fruit d'una expressa intenció d'amagar la veritat, referida a subjectes d'una intel·ligència i un estat psíquic normals.

Però encara gossaré parlar-vos d'una mentida més trista: l'autoengany. I més quan aquest afecta als altres, a la manera com jutgem als altres i el seu comportament respecte a un mateix... Tantes vegades que hi penso, tantes vegades que acabo parlant-ne altre cop amb algú, de l'autoengany, que esdevé un tema recurrent. És pertorbador però tinc la sensació que és massa comú i que, en moltes ocasions, esdevé un arma!

I finalment temo, com no, estar jo també ficada en aquest tèrbol mirall de l'autoengany... i en les seves febleses...

No publicitat

Sóc contradictòria. Odiar o no odiar a Google Analytics,... sí el bocamoll que em diu:
1/ que tinc pocs lectors,
2/ que la majoria passen de casualitat i fugen horroritzats
3/ i que els que es queden li dediquen microsegons a la lectura.

Sóc contradictòria: deixar o no deixar el bloc. M'ocupa temps i esforç pensar les entrades... què collons us creieu, què és fàcil mantenir un bloc de manera decent? Que jo treballo a jornada sencera i estic independitzada (it means, obligacions de mestressa de casa: comprar, fregar, endreçar, baixar les escombraries), a part de de la meva mini vida social, de dedicar-li temps i atenció al meu estimat, i, last but not least, d'interessar-me per llegir, el cinema i altres cosetes!! (Heu vist com sóc de completa?) Ah, tantdebo fos una professional del bloc pagada per alguna revista i pogués passar-me la vida en pijama sentada en la cadira del meu dormitori, aixecant-me només per desplaçar-me fins al microones i preparar-me tés Earl Grey de Twinings a totes hores!!!! Així sí que podria despreocupar-me per vosaltres o potser no, ja que em deixarien de pagar no, si tingués poc moviment al meu bloc? Ah, more contradictions!! I ja no sé on volia anar a parar...

El fet és que vaig titular l'entrada No publicitat i com que vaig començar-la ahir al migdia, vaig continuar al vespre i continuo avui en la meva pausa de dinar... doncs sí, no en tinc ni idea de què havia de ser el final d'aquestes parrafades. M'estic caracteritzant a mi mateixa, quasi sense voler, per cert, com una escriptora a la mena de Cervantes, que no preparava (pel que recordo) cap esquema del desenvolupament de les trames de les seves novel·les, cosa que, segons sembla, fa que hi hagi evidents contradiccions en les històries.

Tot és tan contradictori!!!

Morning Glory

Avui no tinc gaires ganes ni cap mena d'idea per escriure... per això us poso un vídeo de youtube amb tota la vilesa que em caracteritza! El cert és que estic una mica ressentida... ja que el puto Google Analytics m'ha dit (és bocamoll, el pobre) que encara s'ha reduït més el temps de lectura del meu bloc (ara amb prou feines arriba a dos minuts) i també m'ha dit no sé quantes coses més, com el percentatge de rebot (vaja, els que piren només entrar al bloc etc.) que no em molen gens...

No sé si és que sóc avorrida o són coses de la CATOSFERA!

Apa, no em menjo més el cap, us deixo amb el vídeo de Oasis Morning Glory. Ah, i permeteu-me un dels meus comentaris superficials: fixeu-vos en la roba que duen els del grup... sobretot la "suadora" (?) de Liam... Mereix un Argh del Cuore, no creieu??

Dimonis

Compulsió escriptora... ahir en parlava. Em demano però sí no és massa supèrbia aplicar aquestes dues paraules a la meva persona. Compulsiva... crec que no sóc mai gaire compulsiva. Puc estar nerviosa, o angoixada, però crec que la compulsió en cap cas no em caracteritza. Recordem sinó la definició de compulsió segons el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans:

Impuls incontrolable que mou a fer actes que si no es realitzessin provocarien una angoixa intensa.

Definitivament, no ens enganyem, la compulsió no em caracteritza. I escriptora tampoc no cal donar-li més voltes... ja sabeu que no sóc escriptora, sinó més aviat que m'agrada escriure. Quines coses que té aquest terme d'escriptor, no tan vinculat a la professionalització com a la dedicació i també a una cosa més inefable, que anomenaré prestigi. I malauradament no em puc aplicar cap d'aquestes 2 coses!

Però vaja, deixant els miraments, i atrevint-me a aplicar-me amb poca precisió això de compulsió escriptora... Aquí estic jo, escribint. Sabent com sé que tot el que escrigui serà una mentida, i havent idealitzat al màxim la figura de l'escriptor, com em puc enfrontar a aquest repte sense sentir-me un petit David davant un enorme Goliat!? Els meus dits golpegen el teclat, les paraules es construeixen a la pantalla... La meva imatge es correspon amb alguna cosa que ja coneixem, amb alguna cosa familiar, la imatge de l'escriptor treballant. Però també sabem que és només una aparença, em falta el contingut, a més de dedicació i prestigi.

I ai, encara pitjor, em falta el valor per plegar-me als desitjos del que em fa un encàrrec (zero professionalitat). I és que tota petició d'un text per un tercer respon a uns objectius que s'han d'assolir. I jo, des que vaig acabar la carrera, ja no he hagut d'escriure (almenys no gaire) abandonant la meva idiosincràsia. Podré doncs deixar-me i assumir un altre rostre en el meu darrer projecte? Confessaré una certa repugnància suposo que inevitable a fer-ho. I també una certa digna resistència, un petit orgull ferit. I la consciència de la meva nimiesa... i la por a no arribar-hi!!!!

Dimonis!!!

Un flaix

Estic aquí encongida, a la meva habitació, teclejant ràpidament un Michoud Express abans de marxar cap a l'autoescola. Rumiava abans que, malgrat haver resuscitat el meu bloc, el vaig tenir abandonat la primera quinzena de novembre. I no acabo d'entendre-ho... no tinc clar què feia aquelles dues setmanes com per no haver escrit res. Hauré de mirar l'agenda o reflexionar una mica més entorn de la meva compulsió escriptora, que sembla poc constant (serà la inconstància una característica de tota compulsió?).

FACEBOOK VS. BLOGGER

El cert és que us decebré. Sens dubte. Perquè el títol m'agrada molt i m'ha encantat escriure'l, però no penso fer cap comparativa facebook - blogger. Tot el que podria dir en aquest parangone seria massa obvi. I ara mateix no en tinc ganes, de ser òbvia. O sigui que, de fet, he escollit aquest títol de manera arbitrària.

L'únic que vull fer en aquesta entrada és una trista constatació i desmentir una cosa que vaig escriure en el facebook. Crec que un dia de la setmana passada vaig anotar al mur del facebook que m'encantava google analytics perquè em fa saber els secrets del meu bloc o almenys dels seus visitants (vosaltres que l'esteu llegint en aquest moment).

Però després d'instal·lar el Google Analytics començo a empenedir-me perquè, trista realitat, la mitjana de temps de lectura del meu bloc no supera els tres minuts. Estimats amics, val la pena que continui dedicant-li minuts a l'escriptura del bloc si ningú no li dedicarà, en contrapartida, ni tan sols 5 minuts??? Sé que les mitjanes són cruels i poc veraces però tanmateix crec que ho he de tenir en compte...

BYE BYE!!

Bye Bye Jimmy

Que el món està boig i la gent és molt crazy és una evidència que no seré la primera en assenyalar. Permeteu però que flipi amb la informació veraç que m'ha arribat sobre la venda de la col·lecció Jimmy Choo a H&M. No sé si ho sabeu però:
1/ ja no queda res (o quasi res) de la roba a botigues.
2/ ahir a la nit hi havia gent dormint a la porta per fer cua.
3/ si mireu la web d'H&M descobrireu el protocol d'actuació davant la compra de la col·lecció H&M. Evidentment no volien que hi hagués les escenes dignes de la Bastilla que van tenir lloc durant la venda de Cavalli.

Us deixo amb un somni de molts:

MI NOVIO TIENE UN BLOG

Em fascina la llengua que escollim per comunicar-nos i com aquesta marca les nostres relacions. No us ha passat que vau començar per qualsevol raó a parlar amb alguna persona en una llengua que no és la d'ús més fàcil per cap dels dos, degut a algun motiu concret, i malgrat la insensatesa de persistir mai no heu deixat de comunicar-vos amb aquesta llengua? És el meu cas, per exemple, amb Eleonora, una amiga meva romana que vaig conèixer durant la meva estada a París. Sempre ens parlem en francès, malgrat que posteriorment ella ha après castellà i jo italià, idiomes que en principi serien d'ús més fàcil. Anomenaré (per manca de res millor, almenys que jo en tingui coneixement) "l'efecte de prioritat idiomàtica en la comunicació entre persones" a aquest estrany fenomen.

Aquesta reflexió tan profunda ve motivada per la frase amb la que he titulat l'entrada. Us haureu adonat de què es tracta d'una altra frase en castellà. Continuant amb l'entrada anterior i amb la reflexió amb que encetava aquesta, us heu fixat que hi ha frases que només podem assumir en alguna determinada llengua (quines coses tenen els idiomes). Anant més lluny en aquesta recurrència lingüística, és com qui només sap maleir en castellà o en català, és com el ESTAMOS LOCOS O QUÉ? de Nuria (que jo faig sempre en anglès ARE WE CRAZY OR WHAT?). Estic segura que qualsevol de vosaltres en sap una bona i de fet espero que la poseu en l'apartat de comentaris.

I tot aquest rotllo ve motivat només per fer publicitat (el que em temo és que poca gent ha arribat a llegir fins aquí i possiblement hagi perdut el meu públic potencial). De tota manera, us poso el link del bloc de Edu, perquè, tal com diu el títol de l'entrada: MI NOVIO TIENE UN BLOG i vull que el llegiu!!!!

http://robinsondigital.blogspot.com/

Feu-li una ullada. L'acaba de començar (només dues entrades) però està força pensat i tracta temes interessants. No té tendències digressives com jo, o sigui que segur que és més satisfactori de llegir que el meu habitual embolic...

Ja us aniré dient quina és la meva experiència com a nòvia de blocaire....

El Imperio Contraataca, Las invasiones bárbaras, etc.

Un, dos, tres, responda otra vez!

No, no esteu patint un miratge. No he canviat de llengua d'escriptura (molts recordareu les meves ratllades entorn a passar o no del català). Simplement m'he vist forçada a canviar al castellà degut a què he utilitzat dos títols de pel·lis i una frase mítica que sonen només en aquesta llengua.

I el cert és que m'ha quedat un principi bastant enigmàtic, no trobeu? Cap ni un dels meus lectors tindrà ni idea del tema que tractaré tot seguit. Malauradament no tinc una gran capacitat per mantenir el suspens, o sigui que el misteri serà desvetllat en uns micro-segons. No caldrà que us impacienteu ni patiu.

El Imperio Contraataca, Las Invasiones bárbaras... són títols de pel·lícules que em fan pensar en l'aparició sobtada d'una nova MEGA BOTIGA DE ZARA a Portal de l'Àngel. Permeteu que em demani: no estàvem patint una crisi econòmica que segons alguns diaris només seria comparable amb la de 1929??? Podeu pensar que sóc una il·lusa si voleu, però realment m'inquieten aquestes aparents contradiccions. A vosaltres no?

Si també us espanta el malbaratament de diners d'una banda i la crida a l'economització (traduïda, com no, en acomiadaments massius i augment de l'atur) ... ajudeu-me:
"por 25 pesetas... títulos de película que podrían definir la aparición de tiendas de inditex, h&m, etc. por el centro de Barcelona... El Imperio Contraataca... UN DOS TRES RESPONDA OTRA VEZ"
... El Imperio Contraataca...
...Las invasiones bárbaras...
...

Famèlica

Ara mateix és com em sento, famèlica (la sensació d'humitat pels peus i l'esquena comença a desaparèixer, gràcies al calefactor amb forma d'ou groc que tinc estratègicament situat al costat de la cadira).

Em sento famèlica de gana perquè quasi no he dinat. Em sento famèlica de ganes de sortir al carrer i que s'acabi aquest dia d'estrès. Em sento famèlica de ganes de viatjar a algun país que no sigui aquí, a alguna ciutat on faci més fred o més calor. Em sento famèlica de ganes d'escriure ... però pateixo per no poder...

______________________________________________

PS. La imatge és de Karim Adduchi, un joveníssim artista molt prometedor. Li he robat aquesta foto del facebook. Sorry! Per veure més obra seva: www.myspace.com/adduchi & www.flickr.com/spiraction.

Empatia

És molt comú que les pel·lícules històriques o les novel·les històriques siguin poc o gens fiables, com a documents del passat. Quan llegiu o veieu qualsevol recreació dubteu; els creadors d'aquestes ficcions no poden (m'atreviria a dir: no han de) sotmetre's fidelment a la successió dels fets tal com van ocòrrer. Se sent molt sovint la frase que la vida supera a la ficció. I n'estic convençuda, que és així. A la vegada també sé que una escrupolosa fidelitat als fets convertiria la història possiblement en alguna cosa insoportablement lenta, poc estructurada, caòtica, quasi incomprensible (d'altra banda, he de dir que com la vida mateixa).

És sabut que els escriptors i cineastes que s'enfronten a la Història són laxes, i que es deixen dur per la seva creativitat més que per la veritat. I, com deia, crec que és d'agrair més que no de criticar, i una prova per mi irrefutable és Agora. Amenabar ha aconseguit, a partir d'un personatge del que poc se sap, i subvertint algunes de les certeses entorn el personatge, construir una bona història a partir de la Història.

La seva pel·lícula és segurament criticable en molts sentits, però també digna d'un bon elogi. Perquè tracta mil temes (tolerància, ciència, religió, fe, etc.) que són de rabiosa actualitat (1). Perquè hi ha bones interpretacions. Perquè té un bon guió. Perquè les localitzacions i els decorats són impressionants, dignes d'un bon peplum del cine clàssic. Perquè té un final que ja coneixeu que malgrat tot sorprèn. I sobretot perquè no és gens Hollywood (Thanks God!).

Però la raó per la qual he sortit de la sala tremolosa, emocionada i trasbalsada, és més aviat per l'empatia. Perquè malgrat que Hipatia sigui retratada com a científica o filosofa i sempre es mantingui digna i distant, també és absolutament humana. Perquè malgrat la seva enteresa de caràcter acaba sent la més estimada i estimable per l'espectador.

Amenabar recorre a la imatge del globus terraqui que empetiteix els nostres patiments, en la bastedat de l'Univers. I a la vegada encarna la vida i la humanitat en un sol personatge i en la seva passió i llibertat. No més paraules, o permeteu-me ja només un Bravo!


_____________________________________________________________
1. m'he atrevit a usar un lloc comú de l'argot periodístic perquè us adoneu de com són d'actuals i eterns aquests temes

New Look

New Look va ser el nom que una redactora del Harper's Bazaar va donar a la silueta creada per Christian Dior el 1947 quan va treure la seva primera col·lecció pròpia. Parlaríem de línia corol·la, perquè aquesta col·lecció es va caracteritzar per la frondositat de les faldilles, enfront de la linealitat més sòbria pròpia de principi de dècada.

Però, el cert és que he titulat aquesta entrada New Look per veure si algú s'havia adonat de què he canviat la coloració del meu bloc. Ara és molt més... galerista, que diria en Jose. Molt més, discreta, que diria jo. Potser aquest canvi vol commemorar l'obertura de la nova botiga COS a Passeig de Gràcia. O potser no. En tot cas, ahir a la nit ho vaig veure clar: calia eliminar els colors taronges i rosats i limitar la paleta al màxim.

Parlant de COS (sabeu que sempre busco excuses i dono mil voltes abans d'arribar al tema, cadascú té les seves febleses, aquest cop però la introducció d'aquest tema és purament casual, ho juro), m'ha agradat però ho he trobat un peu cher. Podria dir que hi ha cosetes, que em permetria algun detall: un vestit verd, una brusa fúcsia, algun bàsic... El que sens dubte m'ha encantat és l'alta densitat de dependents per metre quadrat i sobretot la seva suequetat (sic), cosa de ser filial de Hennes & Mauritz, suposo. Veureu que el dependent suec es caracteritza per la suma d'eficiència i amabilitat, i per la dificultat de la comunicació amb ell també...

Ara paro ja de fer publicitat que no em pagaran ni amb un trist foulard i deixo que opineu (si voleu) del new look del bloc.

Quina ràbia fa (2)

No m'atreviré aquest cop a fer jo mateixa una llista tan extensa com la que un cop vam emprendre en aquell temps dolços que érem monitors de la FJM (que vam titular molt apropiadament QUE RABIA DA) dedicada, precisament, a enregistrar detalladament tot el que ens molestava en el nostre dia a dia de feina...

Era una gran llista, que no transmetia ni rancor ni ràbia real. Tot bon humor. I sobretot, va ser una tasca titànica orquestrada a diverses mans. No gossaré doncs emprendre unafeina tan dificultosa... Em limitaré només a desfogar-me.

Avui, amb una mica més de resentiment, vull dir que sí, que quina ràbia fa, que alguna gent et robi les idees, o, pitjor, ni tan sols les idees, sinó les paraules, les referències, i les facin servir com a pròpies, que agafin alguna cosa que els hi fas descobrir tu i es converteixen en vils impostors.

Busqueu-vos la vida imbècils! (missatge destinat només als petardos en qüestió).

Agora, zero - Chonis, 1 milió

No, al final no he vist Agora. La cua dels Icària arribava no sé on... A Diagonal Mar hi havia una invasió...

Snif...

Dilluns vinent serà!

I ja no tinc l'hàbit

Com escriure una entrada al meu bloc, si ja no en tinc l'hàbit? Aquesta és una bona pregunta, que em serveix per començar una entrada al meu bloc. Veieu com m'agraden les paradoxes? I sobretot començar amb paradoxes? Perquè em demano com començar si ja estic començant?

Però és bo començar així, almenys és una manera de començar.

Així doncs, em trobo davant d'algunes evidències:
1/ fa molt de temps que no sóc blocaire
2/ he perdut l'hàbit que em permetia escriure entrades al bloc amb facilitat.

Aquesta serà un tasca difícil. Per això permeteu que sigui breu. Només volia constatar què necessito jo per escriure en el bloc:
1/ un ordinador amb connexió
2/ temps i intimitat
3/ una bona idea que no se m'escapi del cap.
4/ minuts de silenci per desenvolupar-la abans de posar-me en el teclat. És millor encara si puc desenvolupar primer, a partir d'una idea brillant, un mini discurs. I tornar-hi un i altre cop abans d'escriure definitivament.
5/ posar-me mans per feina.

No creieu que aquest ha estat el procès creatiu de la present entrada. Només s'han complert els punts 1, 2 i 5. La bona idea no sé i el 4 pas du tout. He escrit aquesta entrada amb el que m'ha passat pel cap, sense rumiar ni desenvolupar.

Vosaltres podreu ara passar a criticar. Us deixo, que me'n vaig a veure Agora.

Torno...

Sóc una blocaire falsa i traïdora que va assegurar que tornaria a escriure... i no ha estat així... El cert és que quan ja no vius en la perifèrie i quan ja no disposes de tant de temps de retir, l'escriptura es veu amenaçada. No és que no tingui una habitació pròpia: és que no tinc gaire temps d'estar sola, sobretot des que una persona molt especial va entrar en la meva vida. Que consti que no em queixo, sinó, ans al contrari, més aviat en gaudeixo.

Però, vaja, i sense canviar de tema aquesta vegada, malgrat que hagi tornat a fer una de les meves introduccions despistadores, el cert és que la intenció que tenia alhora de començar a escriure no era tan disculpa com publicitat. Volia publicitar uns vídeos editats per aquesta persona tan especial de la que sempre parlo... Feu una ullada, tot són feines que li han encomanat (per tant la creativitat i la creació hi estan molt limitades, pel gust i intencions dels clients) però potser us interessa igual:

Plaça Catalunya

Inicio, amb aquesta segona etapa del bloc ,un nou registre, dedicat als llocs de Barcelona que sovintejo, com són, per exemple, Plaça Catalunya, Rambla Catalunya, Rambles, Portal de l'Àngel, C/ Ferran, C/ Avinyó, etc. Recordareu alguns que ja vaig fer una incursió en aquesta temàtica fa uns mesos, centrant-me, precisament, en aquest últim carrer. Tots els que coneixeu Barcelona sabeu que aquests llocs formen fonamentalment el Centre de la Ciutat, i que estan quasi sempre a petar de gent. Alguns sabeu també que són els indrets on discurreix actualment la meva vida, ja que hi visc i hi treballo. Hi passo tantes hores que estic a punt a punt de fartar-me'n.

Ara com ara, però, encara hi veig la gràcia i espero delitar-vos (m'ha encantat posar aquesta paraula) amb els meus reportatges sobre aquests llocs.

Començo primer amb la inefable (i com dirien els francesos incortournable) Plaça Catalunya. Qui no la coneix? Qui no l'ha trepitjat? Fins i tot, un visitant d'un dia a Barcelona, difícilment podrà evitar-la... Allà està, al mig de TOT, tan estèticament detestable, tan innòcua, inútil i incòmoda. No mola quedar-s'hi, ni travessar-la, ni tan sols passar-hi. Creuar-la és tot una història, molts eviten fer-ho pel mig (el terra rellisca quan és moll, està indefectiblement ple de gent, hi ha els coloms i les seves caques...). Els que van amb presses prefereixen fins i tot evitar-la, passant per qualsevol altre carrer (Pau Claris, Balmes, les Rondes o els carrers del Raval i el Gòtic). En definitiva, sembla no servir per res més que fer nossa.

Malauradament, degut que està al bell mig del camí, no de la meva vida... (m'he permès una cita dantesca, perdoneu-me) sinó entre casa meva i la feina, almenys del camí més curt entre aquests dos llocs, acabo passant-hi almenys un cop diari (poques vegades en prescindeixo). I ja la conec bastant (potser massa). O sigui que, espero, em prendreu per un testimoni interessant o, almenys, digne de crèdit.

El reportatge d'avui, però, que s'ha fet esperar després d'una introducció llarga de les meves, se centra en un gest que he esbossat avui. Ha aparegut avui una cosa al bell mig de la plaça. Al principi no entenia, no sabia ubicar ni reconèixer aquells objectes que ocupaven el terra brut per caques de colom. Quan m'hi he acostat he vist ciris d'església, però encara no sabia què era. Fins que no he vist les portades dels discos no ho he vinculat amb la mort de Michael Jackson.

I el gest, per fi: la segona vegada que hi he passat, aquest migdia, de sobte, m'han vingut unes ganes terribles de fotre-li un cop de peu al monument en qüestió... No esteu fins als collons de TOT PLEGAT???

____________________________________________________________
ps1. Reconec que el fet d'haver de treballar un dissabte se sumava a la mini-ràbia que provoca que la mort de Michael Jackson sigui el GRAN TEMA del dia...

ps2. Em permeto (només per portar la contrària) linkar un video de Youtube amb una gran cançó, que (misteriosament) tracta de com dir adéu. Bravo Gainsbourg, bravo Françoise Hardy!

Torna Michoud

Ara mateix he decidit tornar... torno a la xarxa... torno a escriure. Els que hem llegíeu esperareu trobar l'antiga Michoud, aquella arrogant escriptora, reflexiva i a vegades mentidera. Però, sento causar-vos una decepció, en trobareu una de nova. Una nova Michoud banal i superficial. Una Michoud que avui escriu un Michoud Express (recordeu la seva regla d'or?) només perquè li queden uns minuts per abandonar el seu confinament de tarda.

Com deia torna MICHOUD... prepareu-vos...

Abandonat

Per fer feliç algú avui reprenc el meu bloc, i només per parlar de tonteries. "Abandonat" és un bon títol per aquesta entrada, perquè mai no havia abandonat tant el meu bloc. I si el pobre pateix aquest estat de deixadesa no és ni per mandra, ni per manca de temps, ni de ganes. La meva idea d'escriptura i de la seva visibilitat està canviant lleument. Necessito que tothom pugui llegir el que escric? Ho vull de veritat? I també la gran pregunta: a qui m'estic dirigint en escriure? Per qui parlo? No és inútil tot plegat?

Vaja, ja he començat altre cop la cadena incessant de qüestions (sóc més de preguntes que de respostes) i de digressions (sóc més digressiva que narrativa). Ho sento. El fet que m'ha mogut a escriure avui és la reflexió més banal (i no per això mancada de certesa) de què Barcelona deu ser (o podria ser) la ciutat amb més H&M per metre quadrat, almenys en el centre.

Què li ha passat a la multinacional sueca? I aquest furor per posar dos botigues a Portal de l'Àngel? Sumades a la de Portaferrissa (la primera a Barcelona... recordeu amb quanta curiositat i ganes hi vam anar al començament?) i la de Passeig de Gràcia (que jo sempre considerava la millor), i junt a la nova de les Rambles, fan un total de 5 botigues (i no petites) en el centre de la ciutat.

Agrandir le plan

Pesada

Els que em llegiu i els que em coneixeu sabeu que puc ser extremadament pesada i insistent. I com que ara mateix estic molt motivada amb el club de fans de Touche (sentiu-los al seu myspace) us demano sisplau que els hi dediqueu uns minutets.

Sé que tothom rebeu un munt de coses i si haguessiu de mirar-vos-ho tot no tindreu temps pel que realment és important. Però please ajudeu-me!!! Prometo que són bons: sinó mireu les seves fans histèriques a la foto...

INVITACIÓ AL CONCERT DE TOUCHE

Preàmbul:

Actualment estic en una fase en què no escric al meu bloc i en què, en general, no miro els vostres blocs. Tinc un motiu poderós i comprensible: a la feina em passo unes 7 hores enganxada a l'ordinador. Quan arribo a casa l'últim que tinc ganes de fer és posar-me davant la pantalla. O sigui que ja no es tracta de falta d'inspiració o de cansament (que també) sinó de poca motivació.

Però avui estic disposada a fer un esforç amb un bon motiu com a desencadenant: fer publicitat d'un esdeveniment en el que participarà una persona molt propera a mi. És el concert de «TOUCHE». Tindrà lloc al ZAC CLUB de Barcelona dissabte 28 a les 20.30. Important: ser puntual perquè són teloners i tocaran mitja hora. L'entrada val 8 €, sorry! És el primer concert però no són un grup nou, porten tocant uns anys i es nota. Ja sé que no els coneixeu: aneu al seu myspace i escolteu les cançons. www.myspace.com/touchexperience

Ja direu!!!

RECORDEU: Dissabte 28 de febrer a 20.30 al ZAC CLUB (Diagonal 477)

After twenty eight

Oh la la! Coses de la vida:
- un dimarts 6 de gener: plou, fa fred, estàs sola, tens faringitis, estàs farta d'estar al llit i et vesteixes, et poses unes botes i surts a mullar-te. En definitiva, és un dia negre. Vas al cinema amb un amic i veus la darrera de Clint Eastwood, i respires una mica, perquè tot podria ser més negre (ho descobreixes amb el personatge de Christine Collins de «Changeling» o «El intercambio»).

- un dimarts 13: és el teu aniversari, fas 28 anys, la teva vida ha canviat de manera definitiva en els últims mesos, per una vegada no et sents malament per fer un any més... i malgrat tot, avui és un dia gris, ni fu ni fa, ni fred ni calor. Què l'anima? Un ram de flors a mig matí, una amiga per la tarda i menjar sushi ben acompanyada a la nit.

- un dia qualsevol (ahir) a migdia. De sobte sóc feliç, estic eufòrica. Baixo el carrer Balmes ensoleiat. La gent aprofita a les terrasses. Jo vaig al súper a comprar quatre coses. Penso en què no tot està tan malament. Penso en la marató d' «Anatomia de Grey» que faré per la nit. Penso... no, millor, sento a la pell aquest pessigolleig característic del que els francesos anomenen "bonheur de vivre".