19/10/09

Empatia


És molt comú que les pel·lícules històriques o les novel·les històriques siguin poc o gens fiables, com a documents del passat. Quan llegiu o veieu qualsevol recreació dubteu; els creadors d'aquestes ficcions no poden (m'atreviria a dir: no han de) sotmetre's fidelment a la successió dels fets tal com van ocòrrer. Se sent molt sovint la frase que la vida supera a la ficció. I n'estic convençuda, que és així. A la vegada també sé que una escrupolosa fidelitat als fets convertiria la història possiblement en alguna cosa insoportablement lenta, poc estructurada, caòtica, quasi incomprensible (d'altra banda, he de dir que com la vida mateixa).

És sabut que els escriptors i cineastes que s'enfronten a la Història són laxes, i que es deixen dur per la seva creativitat més que per la veritat. I, com deia, crec que és d'agrair més que no de criticar, i una prova per mi irrefutable és Agora. Amenabar ha aconseguit, a partir d'un personatge del que poc se sap, i subvertint algunes de les certeses entorn el personatge, construir una bona història a partir de la Història.

La seva pel·lícula és segurament criticable en molts sentits, però també digna d'un bon elogi. Perquè tracta mil temes (tolerància, ciència, religió, fe, etc.) que són de rabiosa actualitat (1). Perquè hi ha bones interpretacions. Perquè té un bon guió. Perquè les localitzacions i els decorats són impressionants, dignes d'un bon peplum del cine clàssic. Perquè té un final que ja coneixeu que malgrat tot sorprèn. I sobretot perquè no és gens Hollywood (Thanks God!).

Però la raó per la qual he sortit de la sala tremolosa, emocionada i trasbalsada, és més aviat per l'empatia. Perquè malgrat que Hipatia sigui retratada com a científica o filosofa i sempre es mantingui digna i distant, també és absolutament humana. Perquè malgrat la seva enteresa de caràcter acaba sent la més estimada i estimable per l'espectador.

Amenabar recorre a la imatge del globus terraqui que empetiteix els nostres patiments, en la bastedat de l'Univers. I a la vegada encarna la vida i la humanitat en un sol personatge i en la seva passió i llibertat. No més paraules, o permeteu-me ja només un Bravo!


_____________________________________________________________
1. m'he atrevit a usar un lloc comú de l'argot periodístic perquè us adoneu de com són d'actuals i eterns aquests temes

2 comentaris:

Anònim ha dit...

raviosa s'escriu rabiosa.
i recorreix, es diu recorre.

Unknown ha dit...

gràcies anònim... a vegades escriure sense corrector és difícil, m'esforço en escriure el millor possible en aquest bloc i agraeixo qualsevol contribució