La batalla de Waterloo

Fabrice del Dongo arriba a un camp i, sobretot, li molesta un enorme soroll que li fa mal a les oïdes. Corre al galop sobre uns homes moribunds, als que intenta no trepitjar. S'uneix a uns hússars, que li indiquen que acaba de passar davant seu el mariscal Ney. Fabrice torna a galopar, ara acompanyant aquests homes. A poques passes d'ell dos hússars són disparats i Fabrice s'anima pensant que per fi ha vist fer foc, que per fi és un vertader militar. Fabrice aleshores es fixa en el general dels hússars, que és ros, com els homes que comanda. Li preocupa enormement que ser ros sigui una condició indispensable per ser un heroi, ja que ell no és ros.

Aquesta (breument) és l'experiència a Waterloo de Fabrice du Dongo. Quan feia referència a què mai no hagués sabut com fou la batalla de Waterloo volia dir això. Em fascina aquesta escena de «La Chartreuse de Parme». Molts l'han considerada una de les escenes més cinematogràfiques de la història de la literatura. M'agrada perquè és capaç de transmetre la incertesa que sent l'ésser humà davant la vida, davant l'experiència. Quan feia referència a la batalla de Waterloo no ho feia perquè m'interessi especialment aquest esdeveniment històric. Ho feia perquè la batalla de Waterloo ha esdevingut una cosa semblant a la magdalena de Proust: un símbol. Waterloo és la impossibilitat de conèixer i la limitació de la percepció que caracteritzen a l'ésser humà.

Penso que, malgrat això, podem superar aquestes dificultats gràcies a la lectura. Llegim primer el que se li atribueix a Briony a «Atonement» (versió francesa «Expiation» d'Ian McEwan), el seu pensament (ho tradueixo més endavant):

"... les autres gens étaient-ils vraiment aussi vivants qu'elle? ... Si la réponse était oui, alors c'est que le monde, celui de la société, était odieusement compliqué, avec ses deux milliards de voix, les pensées de chacun rivalisant d'importance, la prétention à vivre de chacun également intense, et chacun se croyant unique alors qu'il n'en était rien. On pouvait sombrer dans l'incohérence. Mais si la réponse était non, c'est que Briony était entourée de machines, intelligentes et plutôt agréables, vues de l'extérieur, mais manquant du sentiment intérieur lumineux et intime qui était le sien..."*

Les reflexions de Briony us poden semblar puerils. Però com estar segurs que la resta de les persones poden viure i sentir com nosaltres? La literatura ens pot servir per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'un altre. A mi sí que em serveix per entendre-ho, per comparar, per mirar des dels ulls d'altres, per molt abjectes o per massa bons que siguin aquests altres. Llegir em fa més persona i menys jo.

He de continuar justificant-me? Només diré un últim (segur que no) apunt respecte a la lectura i la vida: quan la vida esdevé esgotadora (com avui) es fa molt més difícil la lectura...
_______________________________________________________
* " ... les altres persones estaven tan vives com ella? ... Si la resposta era sí, aleshores és que el món, el de la societat, era odiosament complicat, amb els seus dos milers de veus, de pensaments de cadascú rivalitzant d'importància, la pretensió de viure de cadascú igualment intensa, i cadascú creient-se únic quan no ho era. Hom podia enfonsar-se en la incoherència. Però si la resposta era no, és que Briony estava envoltada de màquines, intel·ligents i més aviat agradables, vistes des de l'exterior, però a les que els hi faltaria el sentiment interior lluminós i íntim que era el seu..."