Frustració

He de confessar que em sento totalment frustrada en la meva tasca de bloguista o bloquista. ZERO comentaris en els últims temps. Poc moviment en el comptador. Pocs lectores i lectors. Ara mateix escric per mi. I he penjat un vídeo clip (mireu a baix a l'esquerra) de Jean François Coen que ha tingut la capacitat d'emocionar-me.

Als meus no-lectors i les meves no-lectores... SALUT!

Desastre de Renfe Rodalies

Només tinc un consol davant el desastre de la Renfe que ha esdevingut una tortura diària (si em poso a donar detalls no acabo avui): veure com a París pateixen coses encara més bèsties de resultes de la vaga. No li desitjo cap mal als nostres veïns, però és bo veure que no estem sols davant l'adversitat.

Ara però, continua molestant-me una cosa de la nostra situació. Els francesos i els parisencs aguanten estoicament, ja que es tracta d'una vaga que pretén, en principi, millorar la situació laboral de molta gent. En canvi, aquí, aguantem com imbècils quan els nostres patiments estan causats per la construcció d'una infraestructura pels rics i privilegiats i que, segurament, la gent que ara estem hores esperant dins o fora de trens o agafant autocars o el que sigui ni tan sols agafarem...

Ahir l'ADN treia blocs de gent enfadada amb Renfe. No són grans lectures però sí il·lustren el cabreig general:

- hi ha un, Maleïda Renfe, que fa temps que no s'actualitza però que mereix fer una lectura.

- el de Historias de un viajero ... de cercanías també és entretingut.

- recomano també el de Renfedats pels vídeos i la informació.

TO BE CONTINUED

Des del meu dia lliure

Escric des del meu dia lliure. Millor : des del meu ex-dia lliure. Perquè sí : avui és dilluns ... i he treballat. Com que tampoc no cal exagerar, confesso que han estat només unes horetes de formació més aviat light...

Igualment, mentre tornava en el tren, enmig d'una llum daurada increïble, m'he sorprès. M'he adonat de què possiblement cap de les persones que anàvem en el mateix vagó anàvem pensant, ni molt menys, la mateixa cosa. Cadascú en el seu món, en les seves preocupacions, en els seus pensaments. I sobretot, encara més, segurament cadascun de nosaltres, en mirar per la finestra, veia coses diferents. Jo veia : uns edificis, una grua, un carrer, unes pistes de bàsquet, un senyor que passejava sol,... Jo veia sobretot la llum daurada que embellia tota la terrible normalitat de la ciutat... i els altres? Seria tot lleig a la seva mirada? Detestable? Massa corrent? O al contrari : poètic, melangiós? O potser sinistre, buit, trist, terrible, inquietant? Qui sap!

Insisteixo en la insòlita impredictibilitat de la mirada. Aquest matí el meu carrer estava ple de fulles seques. Tota l'amplada de la vorera ha quedat amagada sota una catifa verda i groga. Podria semblar-vos una imatge preciosa de la tardor. De fet, el Jardin du Luxembourg a París amb un mant de fulles seques és un dels records més bells que m'ha deixat la ciutat. Tanmateix, he de dir que, avui, el que he pensat en veure la catifa ha estat d'un caire ben diferent :

1) d'una banda, hi haurà rates reptant per sota? O altres bitxos, animalons, etc?

2) i de l'altra, relliscaré i faré el ridícul?

Per ridícul la trompada de Jessica Stam en una desfilada. Si voleu riure mireu-la...

Una de freda i una de calenta

Mentre els nostres veïns francesos pateixen les vagues i nosaltres barcelonins patim l'arribada de l'AVE per cortesia de la Renfe... ja tenim aquí l'hivern. I encara estem oficialment en la tardor. Dic que ha arribat l'hivern perquè definitivament fa fred. I ha estat un cop baix, ara tot fa mandra : sortir del llit pel matí, sortir de casa, sortir al carrer, sortir a passejar, sortir en general...

Escric sota una manta i el propòsit d'aquesta entrada era fonamentalment celebrar que des que vaig instal·lar el comptador de visites el bloc ha superat per fi les 200. Com que em fa vergonya dir quan el vaig instal·lar i, de fet, ni tan sols no ho recordo... no puc aportar res més a aquesta dada tan interessant.

Per últim volia convidar-vos a veure «En Transició» l'expo que inaugura el Centre el 20N (i que acaba el 23F). Penseu però abans d'anar-hi una bona pregunta sobre la transició. Vaja: "Tot allò sobre la Transició Espanyola que sempre heu volgut saber i mai no us heu atrevit a demanar". Al final hi haurà una mena de foto mató on podreu gravar-vos...

Arrivederci!

Viatgers de Rodalies

Viatjar en transport públic pot convertir-se en un infern. I no només estic fent referència al caos d'infraestructures públiques a Catalunya. No només m'estic doncs cagant en el servei de Renfe Rodalies i en l'arribada de l'AVE a Barcelona... Més enllà de que en la meva ment Renfe sempre va acompanyat del qualificatiu de "puta" sense desmerèixer a la gent que es dedica a la professió és clar! Més enllà d'això, deia, avui volia centrar la meva entrada (per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives) en els altres companys de viatge, en els altres viatgers.

Avui torno a entrar en el terreny de l'escarni i penso fer mofa de:

- aquells que consideren que la seva conversa pel mòbil ens interessa a tots i que volem fer un viatge de trenta minuts sentint com diu "Vale!.... Sí!.... No?.... Por qué lo dices?.... POR QUÉ LO DICES?.... Repite! Mira... que se corta!" i efectivament es talla. Però la tortura mai no pot acabar aquí perquè l'altre torna a trucar i es repeteix de manera incansable la conversa, com si es tractés de «El dia de la marmota» .

- després hi ha aquells, potser d'un tipus més corrent, que consideren que tot l'espai disponible en la cadira i en la cadira dels veïns és per ells... Posen les seves bosses, o els peus, o pitjor, s'expandeixen tant com poden.

- també hi ha una espècie de viatger que té com a única intenció tocar els nassos. O sigui que porta el mòbil i va sentint música sí, però no amb els auriculars com fa tothom. Pretén que la seva música, la que li agrada, sigui la banda sonora original del nostre viatge...

- hi ha també d'aquells que no saben que per entrar cal deixar sortir i, com no, els que volen sortir els primers i t'apartaran com sigui.

- i per últim i no menys odiosos: aquells que pensen que tot l'espai que hi ha per caminar és seu i que ningú mai tindrà més pressa que ells ni ganes d'avançar-los...

Després de descarregar la meva ràbia i sent conscient de quina gran QUANTITAT de pesats m'he deixat en el tinter (això és una manera de parlar) us demano a vosaltres que, perquè jo no em senti tan culpable i dolenta, escrigueu al vostre torn i descrigueu els vostres pesats. Què us molesta? A qui li diríeu alguna cosa i no ho feu per urbanitat (una urbanitat de la que els altres manquen, tot s'ha de dir!)? Us convido a passejar pel blog de Deedee pels que llegiu francès i llegir l'entrada dedicada al metro...

Cavalli

Tothom deu estar encara sota efectes del xoc. Aquest país és contradictori i la gent de Barcelona és imprevisible... qui havia de dir que les hordes bàrbares entrarien al H&M (pronuncieu-lo ax-em a la francesa sisplau) de Passeig de Gràcia i en menys de vuit hores s'endurien TOT absolutament TOT el que hi havia de la col·lecció Cavalli...

Bye Cavalli! I gent com jo que assegurava que passaria com amb la col·lecció de Madonna... doncs sí, ENS EQUIVOCÀVEM... Ô la la!!!

Nova llicenciada

Aquí teniu a la nova llicenciada. Avui en menys de deu minuts he fet TOTS els tràmits i ara mateix ja podeu considerar-me titulada en Teoria de la literatura i literatura comparada. Tot just després de tenir el resguard a la mà m'ha vingut una pena immensa i ara m'acabo de beure un got de colacao amb galetes i xocolata amb l'esperança d'alegrar-me... Inútil, em sento perduda en el món dels adults...

Dilluns

Avui és dilluns... com tots els lectors (perdoneu que no sigui genèricament correcta) del meu bloc saben és el meu DIA LLIURE. I ara estic sola a casa. Això és tot un plaer que no penso desaprofitar: música alta, bany llarg, escriure una mica i llegir. No fan ganes de sortir en aquest dia gris. Encara que segurament aquesta tarda aniré a veure «Cassandra's dream». Dilluns s'està convertint també en la tarda en què la R. i jo anem al cine. La setmana passada «Stardust» (he sentit crits!??) ... l'anterior no recordo... crec que estava malalta. Anteriorment vam anar al Maldà a veure «2 dies a París» que us recomano ferventment.

Bé, marxo a continuar gaudint de la tranquil·litat...

Another one in the 90's

No hi ha res més revelador que agafar una agenda de fa anys i rellegir-la. Quan llegeixes anotacions que no saps què tracten. Quan trobes escrits d'amics que ja no ho són. Quan trobes cites que has oblidat. Quan trobes pelis o llibres o quadres que ja no saps que existeixen... Quan tot això passa te n'adones de com vola el temps, de com canviem dia a dia... Què diferent era jo el 1997!

Tampoc no puc evitar demanar-me si l'agenda d'aquell any, quan feia tercer de BUP, inclou tot el meu jo d'aquell moment o n'és una còpia falsa... Qui era jo? Em recordo així? M'amagava darrera d'una altra imatge?

Semblo tan concentrada en els estudis. El meu món apareix tan reduït. I jo depenent tant dels amics. Amb massa ganes de riure. Era realment jo o era una imatge? Com saber-ho?

London calling

Londres sembla ser la ciutat de moda, la ciutat on tot ens reclama. Ara hi fan una exposició de Millais a la Tate Britain (fins el 13 novembre). En el British Museum (fins el 6 d'abril) l'exèrcit de terracotta xinès. Art contemporani també hi ha: pintura moderna de Richter i Warhol a The Hayward (fins el 30 de desembre) i grans escultures de Henry Moore al Royal Botanic Garden (fins el 30 de març). Una de pintura renaixentista i barroca a Buckingham (fins el 20 de gener). I fins i tot "The Golden Age of Couture: Paris and London 1947 - 1957" al Victoria and Albert Museum (fins el 6 de gener).

No només això... ara mateix hi viu en Carles... i molt més. Sinó mireu el fotolog de la noia gallega que s'està fent d'or http://www.fotolog.com/am_lul/ i sobretot el més recomanable http://www.fotolog.com/ippy_ippy.

Tot això em fa sentir que no som res els que NO hem viscut en aquesta ciutat. Però NO! Exigim els nostres drets. Hi ha moltes altres ciutats. Igualment belles. Igualment cosmopolites. On fan igualment exposicions xules. I on qualsevol pot anar a fer fotos boniques i comprar-se roba maca...