The very last one

La darrera entrada de l'any... (prometo que ja no m'acomiado més de l'any, igualment marxo ja)

BON ANY 2008 A TOTHOM!!!

Demà a aquestes hores ja estaré dormint (possiblement) a Firenze, Florència, Florence... Itàlia. Prop de Santa Maria del Fiore. Prop de la capella Brancacci. Prop de la Deposició del Pontormo. ETC ETC.

Us deixo amb un fragment d'Stendhal:

«... en descendant l'Apennin pour arriver à Florence, mon coeur battait avec force. Quel enfantillage! Enfin, à un détour de la route, mon oeil a plongé dans la plaine, et j'ai aperçu de loin, comme une masse sombre, Santa Maria del Fiore et sa fameuse coupole, chef-d'oeuvre de Brunelleschi...»

O sigui, en traducció meva:

«... baixant els Apenins per arribar a Florència, el meu cor batia amb força. Quina criaturada! Finalment, en una corba del camí, el meu ull va caure sobre la plana, i vaig percebre de lluny, com una massa fosca, Santa Maria del Fiore i la seva famosa cúpula, obra mestra de Brunelleschi...»

ANY 2008

Vinga, que escriurem propòsits pel Nou Any. L'any 2008 intentaré:

1. escriure més en el bloc o escriure més «tout court».

2. estalviar més diners (per tant, no fer tanta compra innecessària/compulsiva)

3. llegir més (que des que vaig acabar la carrera m'estic deixant molt).

4. tornar a estudiar idiomes o perfeccionar el meu coneixement d'alguna llengua: anglès, francès, italià...

5. continuar amb la dansa, sigui de Bollywood o no.

6. ser més amable amb la gent i pacient...

7. aconseguir més comentaris en el meu bloc.

Aquí ho deixo. Si a algú se li acudeix res més que m'ho escrigui...

Fraternitat

De la trilogia de K. Kieslowski de «Trois couleurs» la meva preferida és «Rouge». Els meus motius us poden semblar anodins. El principal és que és la més càlida de les tres. Però el meu amor per aquesta pel·lícula es deu, segurament, a com la vaig veure el primer cop: una nit de matinada quan encara anava a l'institut. Devia ser el 1997 i la van passar per la 2 (com no) en versió original subtitulada. Em va tocar la fibra, com dirien col·loquialment. La protagonitza Valentine, que és una jove model ginebrina que atropella una gossa una nit. Aquest instant va ser especialment sensible per mi. Però la pròpia història d'amor i casualitats, la omnipresència del vermell, i sobretot la bondat de la protagonista són molt properes a mi. Empatitzo amb Valentine. I m'agrada creure, com Kieslowski, que hi ha lloc encara per la fraternitat entre les persones i la confiança en la bondat dels altres. Encara hi ha esperança, aquest és el gran missatge amb el que Kieslowski clou la trilogia. No és magnífic?

A més, cal que expliqui que la peli també m'ha portat a mi la meva pròpia anècdota o casualitat. Vaig deixar-li el DVD a una amiga i el dia que me'l va tornar, farà un mes i mig, se'm va acudir treure la capsa de la pel·lícula en el tren. Anava mirant-la quan el noi que hi havia assegut davant meu al tren va parlar-me. Es notava que havia fet un esforç per adreçar-se amb algú a qui no coneixia sense, en principi, necessitat, però alguna cosa l'havia emocionat: va demanar-me si l'havia vist, quina m'agradava més etc...

D'aquí salto a altra anècdota semblant: farà uns mesos, devia ser l'hivern passat, jo llegia «Les Illusions perdues» de Balzac. Un vespre que tornava de classe anava llegint-lo en el tren quan algú em va tocar el braç. El noi que seia a l'altre cantó del passadís també el llegia, no en francès, sinó en català... i li havia fet gràcia la casualitat! Quantes vegades us heu assegut davant d'algú que està llegint el mateix que vosaltres*?

________________________________

* No s'hi val si és el best-seller del moment.

Romanticisme, bohèmia i decadència

Que es noti que estem de vacances i tinc temps per veure cinema i escriure. Què faig a aquestes hores, la nit de Nadal, escrivint al bloc? us demanareu. El que faig és deixar ben patent que les celebracions familiars no estan fetes per mi (ni per la meva família).

No more comments. Em dedicaré a fer més recomanacions perquè tothom pugui gaudir del temps lliure: ara pel·lícules. Començo amb «Les enfants du siècle» (1999) de Diane Kurys. Inclou bellíssimes imatges, a destacar les vistes de Venècia. Trobareu un Benoît Magimel guapíssim amb rínxols, vestits de Christian Lacroix i Juliette Binoche en el seu millor moment. Explica la història d'amor, passió, traició i bogeria que va unir George Sand i Alfred de Musset. El relat és molt dramàtic, romàntic i excessiu, plorareu i voldreu enamorar-vos pour toujours. No us perdeu l'aparició de Delacroix i els seus mots, així com les cites de «La Confession d'un enfant du siècle» d' A. de Musset i algunes declaracions precioses*.

Seguint un fil de pensament, vaig fins a «Les enfants du paradis» de Marcel Carné: que relata un amor encara més tràgic i que ens mostra la vida bohèmia a Paris durant la dècada del 1830. Rodada el 1945, gira entorn dos amors impossibles: el del mim Baptiste per la femme fatale Garance i el de Nathalie pel mim... No sabria indicar-vos quin és el millor moment d'aquesta llarga pel·lícula que té intermig. Sempre recordaré el crit desesperat de "Garance!". Més enllà d'això, el personatge canallesc de Pierre Renoir us encantarà, l'ambient bohemi i del circ us farà somiar i els amors impossibles us atendriran...

Per acabar, seguint el mateix fil d'Ariadna, «Lola Montès» (1955) del grandíssim Max Ophüls... on trobareu tota la decadència de la vida de les cortesanes del París decimonònic. El punt de connexió amb la primera peli és l'aparició de Liszt i el viatge dins un carruatge. La unió amb la segona ve de la mà del circ. Per la resta, crec que Ophüls no cal vendre'l gaire, és un geni.

Us recomano aquestes tres pel·lis perquè us parlaran de romanticisme, bohèmia i decadència... tres grans temes allunyats de la melositat nadalenca, que ja comença a saturar-me.

Salut et au revoir!

_________________________________________________

* Per exemple: "L'amour existe, ce n'est pas une chimère, j'en suis sur à présent. Faut seulement savoir le reconnaitre et se faire humble devant lui. Nous ne l'avions pas compris, nous nous sommes quittés dans l'arogance de la jeunesse, nous ne savions pas ce que le temps fit découvrir. On aime qu'une seule fois de toute son âme. Aujourd'hui je le sais, c'était lui, c'était cette fois-là." Trobareu més cites a aquesta web.

Per celebrar la Revetlla de Nadal...

vull fer una recomanació: «L'oncle Vània» de Txèkhov, que estan representant aquests dies a la Biblioteca de Catalunya. La podeu veure fins el 6 de gener i aprofiteu. L'espai és molt especial, sota la sala de lectura. El terra està cobert de sorra, en el centre l'escenari, per dir-ho així. L'arena del mig on hi ha els elements de l'atrezzo (una taula, cadires, un samovar, butaques, un arbre i una aixeta) està envoltada per tres grades amb cadires de plàstic. Tot és molt sobri i la il·luminació discreta (en una escena nocturna quasi nul·la, el protagonisme recau en una espelma). Les actuacions em semblen bones. I el text genial. És una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Mentre hi ha persones que s'enganyen pensant en la seva importància, en Vània i la Sònia acceptaran el que son i la rellevància de la seva tasca...

És trista, potser us saltaran les llàgrimes, però no mirareu el rellotge en una hora i quaranta minuts...

Vestit

Ja tinc vestit de cap d'any.... la feina va ser dura. Després de mesos de pensar-hi. Després de mirar revistes de moda moltes. Tenia més o menys al cap una primera idea: un vestit blanc i negre. Havia vist la portada del disc de Norah Jones i també un curtíssim de la colecció d'estiu de Chanel que ha estat repetidament copiat per butxaques més lleugeres:

Davant la impossibilitat de trobar res així... Vaig començar a marejar-me passejant per les botigues i veient que tot era massa semblant. Aquest any hi ha molta paillette (i jo ja tinc un vestit negre amb paillettes que em vaig comprar a primavera) i molta joia al coll. La primera opció va ser un vestit que copia l'esquena del vestit de Givenchy que porta Audrey a l'obertura de «Breakfast at Tiffany's» de la col·lecció de Monica i Penelope per Mango:

Igualment la cosa no va anar bé. El vestit en qüestió no és llarg com el que llueix Holly Golightly sinó que és curt i més aviat amb forma de globus. En resum, a mi no m'afavoria gaire. O sigui que va caldre deixar-ho correr i continuar buscant.

El problema principal ho mirés com ho mirés era pressupostari. No volia superar un cert límit. I també calia comprar un vestit que no s'assemblés gaire a res que tenia ja. Per últim, la tercera norma era no comprar un vestit que pogués repetir-se en el lloc on anés.

Buf, la dificultat era extrema amb aquestes limitacions. I ahir (el dia de la caça) vaig anar amb una idea al cap. Un vestit vermell semblant a aquest de Tommy Hilfiger (semblant, no em compraria mai res de Tommy però algun que pogués recordar-hi no em repugna)

Malauradament, i malgrat la pluja, ahir Barcelona estava a vessar de gent. Vaig cercar un vestit vermell de manera infructuosa. Vam anar a Sfera, Bershka, Stradivarius, etc etc. El vermell no és el color de l'any. O més ben dit, no hi ha color en els vestits de nit d'aquest any. Tot és negre o daurat amb paillettes. Els models de lluentons però superen sempre el pressupost. O sigui que no res.

Vaig estar a punt a punt de comprar-me el que vaig definir com una bossa d'escombraries a Stradivarius. Consisteix en un paraula d'honor amb faldilla de forma de globus que hagués fet les delícies de Cindy Lauper. Sort que la cua davant l'emprovador era immensa i ho vaig deixar córrer.

Perquè a l'H&M vaig trobar (sí) dins de pressupost (sí) un preciós vestit blau com de princesa... El color brillant, com de safir, em fa pensar en una tendència pels colors joia que s'ha vist a passarel·les d'aquest any. Em fa pensar en la col·lecció de Galliano per Christian Dior. Em sento victoriosa...

Caravaggio, Retrat d'un cavaller de Malta

Sí, d'aquí a set dies estaré a punt d'agafar un avió que em durà a Pisa i d'allà un tren o un bus que em deixarà a Firenze... I per fi podré complir el meu desig de veure a Santa Felicità la Deposició del Pontormo i per fi podré fer la imbecilitat de veure els Uffizzi des de la última sala. Tornaré a veure les Portes del Paradís (no de l'Infern, Nuria). Tornaré a trepitjar el Bargello. Tornaré a la Capella Brancacci. Tornaré a tants llocs i espero veure alguna cosa que no vaig veure l'altre cop. I per últim, m'encanta la idea de celebrar el Cap d'Any en un altre país... encara que sigui un lloc on fa més fred.

M'acomiado mentre els nens de Sant Ildefons canten números alegrement...

Dilema

Trobar o no trobar, vet aquí el dilema... Cercar un vestit adequat per cap d'any i no ser capaç de trobar-ne, aquest és el meu patiment. Un vestit bonic i barat, ideal per aquella nit, és realment tan difícil de trobar? Buf... em demano sense descans: paillettes o sobri? Ha de ser negre? No és massa previsible?

Algun consell?... Mentre em conformo amb sentir France Gall i mirar revistes de moda...

Keren Ann

Normalment no ho faria... però avui sí. Fa un temps vaig descobrir a Keren Ann. És una cantant d'origen israelí (crec) que cantava en francès tot i que ara s'ha passat a l'anglès. La seva veu m'agrada. El seu estil també. «Chelsea burns» per mi és la cançó de l'estiu. I aquest matí anava sentint «Not going anywhere» al mp3 que se m'ha quedat en la memòria musical durant tot el dia. Ara estava sopant, poso la tele, surt un anunci d'Once i sento la veu quebrada i ronca de la Keren Ann cantant ...

El que normalment no faria però avui sí és dir: primer l'havia sentida jo!!!!

Merci beaucoup

Gràcies a la Clara D que m'ha ensenyat a penjar música al bloc!!!!!!!!!!!!!! Els inútils informàticament parlant hem d'agrair als hàbils que es compadeixen i ens donen un cop de mà. Igualment caldria confessar que no és tan fàcil penjar clips musicals al bloc. El cert és que no sabia que tingués tanta dificultat. De fet és més fàcil penjar videos des del youtube (gran invent el youtube). Si algú vol saber-ho que m'ho demani, li reenviaré un preciós pdf que m'ha fet la Clara. Una cosa com una «Guia per idiotes que no saben penjar clips musicals al bloc».

Horror

En el meu carrer hi ha un videoclub. Sempre em sorprèn que hi ha gent a qualsevol hora treient o tornant algun dvd a la màquina automàtica: un dilluns a migdia, un dissabte a la nit, un diumenge a les vuit del matí, ... Em sembla increïble. Però el més increïble són els cartells que tenen enganxats. En concret n'hi ha un que m'horroritza: el de «Planet Terror». M'ha causat tanta commoció perquè més enllà de què sigui repugnant em sembla que cada cop que el veig hi descobreixo alguna cosa nova... I el pitjor és que la van estrenar a cinemes a l'agost del 2007. Tinc milions de preguntes: com és que ha arribat als videoclubs tan ràpid? Per què aguanta tant de temps el cartell? Serà la peli de l'any pels amos del videoclub del meu carrer? Per més informació cliqueu aquí.

Presentació d'un llibre

Podeu llegir tot seguit la crònica que ha sortit avui a «El Periódico» sobre la presentació del llibre d'ahir al CCCB. No reconec cap de les cites que se'n fan! Estava present la persona que ha escrit el text? Va veure i sentir el mateix que jo?

Semprún apadrina "el llibre més important del segle XX"
• 'Relatos de Kolimá', de Shalámov, retrata l'horror dels camps de treball soviètics
• L'exministre sosté que la ficció serveix per a la recuperació de la memòria

Ningú millor que Jorge Semprún, escriptor, guionista, exministre de Cultura i expresoner número 44.904 del camp de concentració de Buchenwald, per calibrar l'horror dels gulags, els camps de treball soviètics. Per aquest motiu, i perquè Relatos de Kolimá, de l'escriptor rus Varlam Shalámov (1907-1982), retrat de l'horror de la deportació a Sibè- ria, és un dels seus llibres de capçalera, l'autor va accedir a traslladar-se des de la seva residència de París fins a Barcelona.Ahir, al CCCB, i acompanyat del traductor Ricardo San Vicente, Semprún va proclamar el seu amor a aquest cicle de 100 contes que l'editorial Minúscula ha començat a publicar i que es completarà en el futur en sis volums. "És el llibre més important del segle XX i el que m'ha fet més companyia", va resumir hiperbòlic, considerant que literàriament és superior al canònic Archipiélago Gulag, d'Aleksandr Soljenitsin. "No hi ha pràcticament cap relat que no tingui una reflexió que no valgui la pena anotar".DETALLS QUOTIDIANSTot i que Semprún, que als 84 anys exhibeix una envejable energia, no va voler equiparar els camps nazis als estalinistes, sí que va establir vincles perquè molts dels russos que el van acompanyar en el camp de concentració alemany van acabar poblant el gulag. "Stalin considerava que no haver mort a Alemanya era una traï- ció". Fora d'això, tant en un lloc com en l'altre es cargolava el tabac (dolent) de la mateixa manera, les partides de cartes eren similars i la dificultat en les tasques diàries era la mateixa."És important que la literatura reculli aquests detalls quotidians --va sostenir l'escriptor-- que no caben en un assaig. La gent ha de fer-se la idea, per exemple, de com era el silenci que envoltava Buchenwald, on els forns crematoris espantaven els ocells". Aquesta aposta per la ficció per tal de conservar la memòria històrica fa que l'autor aplaudeixi una novel.la recent i arriscada com Les benèvoles, de Jonathan Littell --de fet ha participat en el seu encimbellament perquè ell va ser un dels membres del jurat que li van donar el Goncourt--: "Crec fermament que en el futur se sabrà què ha estat l'extermini gràcies al llibre de Littell".I posats a enjudiciar la recuperació del passat, l'expolític trasllada aquesta opinió al seu país d'origen per calibrar la importància de la llei de la memòria històrica: "La transició va arrencar d'una decisió d'amnistia i amnèsia respecte del passat, fruit d'un consens col.lectiu molt fort. Però és clar que ara, amb aquests moviments espontanis que intenten recuperar els morts de les fosses comunes de la guerra civil, ens sentim molt més forts per acabar amb l'amnèsia. El que no em sembla lògic és que sigui necessària una llei".

Semprún

Aquest vespre he vist per segon cop el Jorge Semprún. Ha aconseguit treure'm les llàgrimes (a mi i a algú altre) quan ha explicat que el juliol de 1959, abans de la vaga pacífica, van detenir un colega seu del partit, l'únic que sabia on dormia ell. I malgrat això en Semprún va anar a dormir al carrer Concepció Bahamonde de Vallecas... Mai no explicaré tant bé com ell això, amb la mateixa emoció, amb la mateixa vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit.

A MI EL NADAL PUFFFF!!!

Com molts ja sabeu a mi el Nadal no m'agrada. Gens. Més aviat em deprimeix. Per totes les raons habituals, arxiconegudes, mil cop repetides: consumisme compulsiu, massa gent al centre, massa bon rotllo obligatori, massa llum, etc etc etc. El Nadal encarna la plaga del Capitalisme*.

El que em sembla més greu malgrat tot és com recula en el calendari l'avanç de les festes. Si pròpiament parlant el Nadal és el 25 de gener i fem el sopar el 24... A casa nostra celebrem també Sant Esteve (el protomàrtir) el dia 26. Després se li ajunta el cap d'any amb la revetlla i el dia 1. I al nostre país a més li sumem els Reis (el 6 de gener). El cert és que - després d'aquest gran parèntesi - pensem en el Nadal des de Tot Sants (1 de novembre). Ens engeguen els llums cada any més aviat. Comencem la cursa dels regals el pont de la Constitució. I no parem ja fins a les rebaixes de gener...

Quin sentit pren tot això?

* Després d'aquesta afirmació em sento com qualsevol dels comunistes-maoistes de La Chinoise de Godard o com Isabelle (Eva Green) de The Dreamers.

SÍÍÍÍ!!!

He arribat als 400 lectors/es del meu bloc.... Encara que la vostra visita sigui només de passada o de casualitat, etc. agraeixo a tothom molt l'atenció dedicada!!!

Morte a Venezia

Ahir vaig tornar a veure «Morte a Venezia» de Luchino Visconti al Meliès. D'aquesta pel·lícula admiro la música (Gustav Mahler), les imatges rodades a Venècia (la Salute, San Marco, Rialto, etc.), la interpretació de Dirk Bogarde del decadent Aschenbach, i la bellesa del mar i de Tadzio (Björn Andresen).

Em sembla que és una prou bona adaptació de la novel·la. S'inventen la història de la dona i la filla i a Alfred. Aquí Aschenbach és músic i no escriptor. Com si Visconti tingués en cap també «Doctor Faustus» del mateix Thomas Mann. Però no em sembla tan greu.

I em deixa una idea: com preferiu morir? Amb xandall com Terry (Colin Farrel) a «Cassandra's Dream» o contemplant al superb Tadziu ficant-se en un mar il·luminat, mentre et regalima pel front la suor tenyida de negra degut al tint pels cabells? Quina imatge tan decadent i tan sublim alhora...

«En esos brazos» Camille Laurens

Martin Eden porque se mata, Frédéric Moreau porque no se atreve, Gatsby porque está solo, Amalric porque cuenta con la suavidad de sus manos, el marino de Gibraltar porque le da un nombre de isla al deseo, Mesa porque sobrelleva el amor, Tadzio porque se deja mirar, Aschembach porque muere por ello, Julien Sorel porque se fija una hora para actuar, el amante de Lady Chatterley porque ella goza con él, Gilliatt porque se calla, Romeo porque ama hasta la muerte, Félix de Vandenesse porque no se domina, Antioco porque confiesa («Callé cinco años, señora, y seguiré callando más tiempo»), Fabrice porque renuncia al mundo, papá Goriot porque adora a sus hijas, Vronsky porque Ana se mata por él, Des Grieux porque va al otro extremo del mundo, Marcel porque está celoso, Adolphe porque se queda, el coronel Chabert porque desaparece, Don Juan porque una tiene ganas de estar en la lista, Aurélien porque Bérénice le escribe: «Nada me distrae de usted», Valmont porque se enamora, el señor de Nemours porque acepta, Lanzarote porque es guapo, Solal porque sabe muy bien que es imposible.

ESTIC NOMINADA

1. Anomenar la persona que t'ha nominat, posar un link a la seva pàgina i aquestes regles en el teu bloc.

2. Compartir cinc coses sobre tu mateix, rareses o coses a l'atzar.

3. Nominar cinc persones, posant el seu nom i el link al seu bloc al final del post.

4. Fer saber a aquestes persones que estan nominades deixant un comentari al seu bloc.

Passo a les solucions. La persona que m'ha nominat és la Clara D. Si pitgeu sobre el seu nom us dirigireu directament al seu bloc.

Les cinc coses sobre mi mateixa, de fet seran les primeres que em passin pel cap, ni ordenades, ni importants, ni res... Per tant a l'atzar...

- la pel·li de Woody Allen que més em va agradar «La rosa púrpura del Caire» (ahir vaig anar a veure «Cassandra's Dream» o com no saber quin final fer-li a una peli i inventar-se'l sobre la marxa)

- m'agrada estudiar.
- estic aprenent danses de Bollywood.
- sóc indiscreta a vegades, el que comunment anomenem bocamolla.
- encara em sento adolescent, almenys molt sovint.

Els meus nominats:

- l'Ana M.
- la Noelia
- la Rocio
- la Diana
- el Jose

Ara aviso... Huas huas huas! Aquí sona i resona el meu riure malèfic!!!

Felicitat

Avui és el segon dia de desembre i estic molt contenta perquè:

1) he superat les 300 visites en el comptador del bloc. Vaig fer els 200 el 18 de novembre... trobo que no està pas malament!

2) després del desànim de la setmana passada algunes van escriure comentaris, missatges per mi i encara que no gaire convençuda ara escric amb altra cara.

Gràcies a les meves lectores! Si hi ha lectors, que es manifestin...