30/4/08

Hello!









A punt d'acabar el mes i em decideixo a escriure un "Michoud express" a la feina (en el meu descans, no penseu malament) només per desitjar arribar a demà (1 de maig, Dia del treballador) amb 2200 visitants al meu bloc... només em calen uns quants més...




Gràcies als que em visiteu!!!




PS. Sí, demà treballo!

29/4/08

Un passeig per internet




Avui, mirant, navegant, saltant de web en web, he realitzat algunes troballes:

- www.viedemerde.fr: els que no sabeu francès us perdeu aquest web que conté, fonamentalment, desgràcies que li han passat a diverses persones, narrades en un estil telegràfic i concís per ells mateixos, en primera persona. El principal interès és que ha de semblar que es tracta de fets realment ocorreguts. Un exemple: "Aujourd'hui j'ai mis des commentaires sur mon propre blog avec des pseudos différents pour faire croire aux gens que j'ai des amis"(o sigui: "Avui he escrit comentaris al meu propi bloc amb pseudònims diferents per tal de fer creure als altres que tinc amics"). Sí, és totalment penós i aquest no és el pitjor! Podeu escollir entre diverses categories (amor, sexe, treball, salut, diners) i també hi ha un top i un flop... Creieu-me que enganxa... deu ser que l'atractiu de la desgràcia aliena!

- també he trobat un seguit de blocs literaris en català: des de www.blocsdelletres.com els podreu linkar. Si us ve de gust navegar pot estar bé. Si teniu ganes i temps, proveu, que segur trobeu alguna cosa... Si feu cap descoberta interessant... anuncieu-la sisplau!

- per últim, també pels que saben llegir en francès: un dels meus preferits ja fa temps, el de Pénélope Jolicoeur... m'encanta fins el seu títol (presumiblement irònic): "Ma vie est tout à fait fascinante" (La meva vida és del tot fascinant). M'encanta, ric molt amb les seves vinyetes, que, sovint, mostren la capacitat que té aquesta noia (Pénélope Bagieu és el seu nom vertader) per fotre's d'ella mateixa.

Mil petons !! M'acomiado, vaig a llegir «Les bienveillants» de Jonathan Littell...
______________________________________________________

Segur que ho sospitàveu: la imatge és del bloc de Penelope Jolicoeur.

Error ... fatal?




Aquesta entrada "Michoud express" li dedico a la Núria perquè em llegeix a la velocitat que escric. Aquesta resposta que segueix li adreço a ella: sí, sí que em va impactar «Les Rivières pourpres», com comentava a l'anterior entrada. Que tu et quedessis decebuda després de veure aquesta pel·lícula de Mathieu Kassovitz és perquè esperaves una altra cosa, després de «La Haine». Això no vol dir que com a thriller aquesta no funcioni. Per cert, m'ha encantat el sopar, encara que ha estat fugaç.

Volia només dir, ja en general, que, després d'empapar-me tant d'Antonioni i de voler convertir-me en Monica Vitti* és normal que avui m'equivoqués d'hora i hagi fet mitja hora tard a la feina. Si Giuliana, a «Il Deserto rosso», es pot equivocar i conduir en direcció al mar, enlloc d'anar direcció terra ferma, jo puc pensar que les 17 hores són les 16, no? Almenys el meu error/equivocació/lapsus no significava la mort de ningú.

Au revoir!

__________________________________________________
* La Núria prefereix ser Anna Karina. Així cadascuna contenta!

28/4/08

Una curiositat




avui fa un dia gris, i, de fet, havia pensat d'escriure sobre la marató Antonioni que he fet aquest cap de setmana, amb el visionat de tres pel·lícules («L'Avventura», «L'Eclisse» i «Il Deserto rosso»). Però llavors he cregut que si baixava les fotografies del viatge de Setmana Santa al Facebook faria molt felices a dues senyoretes. Encara que, veritablement, cap de les dues no té facebook, o sigui que segurament no les podran veure...


En tot cas, en consonància amb el dia gris, he recordat Conques: què increïble era el poble, colgat a la muntanya! Més que increïble, imponent: amb les torres massisses de l'església despuntant entre les teulades. La pedra de les cases del mateix color que la de les muntanyes. Reconec que, possiblement, la impressió que en tenim, quasi esfereïdora, com devien ser les imatges de la portada de l'abadia de Santa Fe de Conques pels pagesos de la rodalia, la causi més aviat el dia plujós i el temps feréstec.

I el camí per arribar-hi també deu formar part d'aquestes impressions. Hi va haver, és clar, alguna estona de sol, com quan vam parar a Marcillac-Vallon per fer un cafè i ens vam congelar corrents del cotxe al bar*. Després vam menjar-nos unes pastes i vam seguir el trajecte. Però hi havia hagut també alguna incursió en el passat, com quan uns minuts abans, havíem circulat per un lloc espectacular. Ni tan sols vam parar per baixar-nos del cotxe: el poble de Salles-la-Source, que destaca per tenir enmig una cascada. M'encanta perquè el wikipedia explica que fins el període de la Terror es va anomenar Salles Comtaux (Las Salas Comtals). Aleshores li van canviar el nom i va ser dels pocs llocs que van conservar el nom nou un cop passada aquesta època.

L'aigua surt a tota pressió d'un forat a la muntanya, alguns metres per sobre de la carretera. L'aigua va arribar a mullar el parabrises del cotxe. El poble semblava desert i, en certa manera, a la meva ment va sortir la imatge misteriosa i freda que transmet «Les Rivières pourpres» de M. Kassovitz. El viatge per aquella carretera sinuosa fins a Conques va esdevenir, d'alguna manera, un viatge en el temps, cap al passat. Tota una experiència estètica.

___________________________________________________
* Que vindria a ser un bar Manolo a la francesa. El que jo anomeno bar de senyors. Tenia les parets plenes de volants de cotxes i altres records vinculats al món de l'esport. Sembla que fan un rally. Els dos cambrers ens van atendre molt bé i ningú no va fer cares estranyes com sí que passaria si tres noies entressin soles en un bar Manolo espanyol.

27/4/08

Bufff...



Quins oblits que tinc! Fa uns dies deia que em quedava veure només uns pocs capítols de «Roma» i he de confessar que estava impacient per seguir el desenllaç de la sèrie. I de sobte, no sé com, me n'he oblidat i per tant estic a la mateixa alçada de la sèrie que aquell dia (10 d'abril). Quines incongruències no pateix el nostre esperit: coses que un dia semblen fonamentals a l'altre ja no signifiquen res...

Ahir, que vaig quedar-me a descansar a casa, vaig aprofitar per veure dues pel·lícules de Michelangelo Antonioni: «L'avventura» i «L'eclisse»... ja us en parlaré perquè em van encantar...

Ara marxo al MNAC veure la temporal del romànic... Ciaoooo

26/4/08

La màgia de Michoud...





La màgia de Michoud són moltes coses, com sabeu els que llegiu el meu bloc. I la darrera mostra de màgia va ser ahir, passades les 20:30, en la cantonada que formen els carrers Viladomat, Marqués de Campo Sagrado i Paral·lel. Amb les meves companyes de classe i la professora de "Danses de Bollywood" vam ballar la coreografia que feia tants mesos preparàvem i de la qual ja us n'havia parlat.

No diré que sortís bé del tot. En el meu cas, que és el que conec, he de confessar que:

a) estava tremolant com una fulla i sort vaig tenir de poder ballar.

b) degut a la tremolor, estava molt rígida.

c) vaig oblidar la coreografia sencera i havia d'estar mirant la professora tota l'estona. Tenint en compte que ballava al seu costat (a primera línia...) i no darrera, com estic acostumada, podreu visualitzar-me amb el cap girat tota l'estona cap a ella.

Ara mateix puc recordar sobretot que hi havia moments que anava massa ràpid. La resta que diré segurament són impressions provocades pel vídeo que va gravar Diana: com quan me n'adono que he oblidat de fer una cosa i en veure la professora fent-ho, surto rient al vídeo.

Les meves estimades espectadores (Diana, Laura, Elisabet, Sílvia i Núria) però no van notar res d'això. Asseguren que va ser preciós però massa curt (3 minuts i mig que ens han dut messos de preparació). Els hi agraeixo molt els ànims i que vinguessin!

L'últim que volia comentar: fa uns mesos, al meu fotolog, vaig penjar una foto d'una postisseria que m'havia fet molta gràcia a València. Havia rigut molt en veure l'eslógan: "Pelo para valenciana". Doncs bé, jo, des de dimecres, buscava un postís per poder-me fer una trena molt llarga. I així anar ahir guapíssimes: amb trenes llargues i flors al cabell, amb la tilak al front, faldilles llargues (que van dificultar una mica els passos que implicaven agenollar-se), mocadors per sobre el top com si fos un sari, etc. O sigui que, suposo que, amb això de la recerca del postís, queda demostrada també la frase: «No diguis: "D'aquesta aigua no en beuré" per tèrbola que sigui».

23/4/08

Alphaville




Alphaville és una ciutat de la qual els seus governants volen expulsar tota poesia, tota bellesa, tota probabilitat (i no prova), tot amor, tot interès, tota llibertat. Alphaville és la ciutat del futur que ja està aquí...

Avui m'he quedat veient «Alphaville», al CCCB, fins quasi a les onze (i no he acabat de veure-la). En sortir, una festa es desenvolupava al Pati Maning i, uns metres més endavant, una persona dormia a terra, darrera una planta.

Alphaville (o Zeroville, com l'anomena Lemmy Caution, quan Natacha von Braun li descriu la seva ciutat) està per tot arreu... davant nostre, en cada instant.

________________________________________________________


Nudité de la vérité
«Je le sais bien»

Le désepoir n'a pas d'ailes,
L'amour non plus,
Pas de visage,
Ne parlent pas,
Je ne bouge pas,
Je ne les regarde pas
Je ne leur parle pas
Mais je suis bien aussi vivant que mon amour
[et que mon désepoir]

Capitale de la douleur, Paul Éluard
____________________________________
* Nuesa de la veritat
«Jo ho sé bé»
El desesper no té ales,
L'amor tampoc,
Ni cara,
No parlen,
Jo no em moc,
Jo no els miro,
Jo no els hi parlo,
Però jo estic bé tan viu com el meu amor
[i que el meu desesper]



19/4/08

Eli's party



Aquesta entrada la dedico a tots els que NO teniu facebook i no podeu veure les fotos de la festa d'aniversari de l'Eli que vaig baixar-hi. Però sobretot la dedico a l'ELI, ja que l'aniversari era el seu: els que no ho sabeu: el 6 d'abril!

Va ser una festa magnífica, organitzada i preparada (com quasi sempre) per la mateixa Eli. El menjar (com sempre) era boníssim: mai oblidaré la salsa de kiwi (Eli, passa'm la recepta, sisplau) ni tampoc els popets (nyami). La música va ser variada... comencem a oblidar la "Llegenda dels tres cedés". Vam ballar, fins i tot, i això és molt dir. Cal recordar però que el "hit" de la nit no va ser "Don't stop the music" o "Say it right"... millor, perquè va ser "Pajaritos". No recordàvem bé la coreografia però el youtube ens ajudarà i en la propera festa sortirà perfecta!

Bé us deixo amb unes fotos...
Anna, Raül, Meri, jo i Pedro (d'esquerra a dreta) Jo, Jorge, Meri, Carlos, Eli i David (d'esquerra a dreta) Pedro, jo, Raül (que maco eh?) i Jorge (d'esquerra a dreta) Noelia, Eli i Jorge Pilar, Eli i David Dancing men: Raül, Pedro i Jorge. Darrera Marcos, Noe i també la Sandra
Després de bufar les espelmes...

No cal que us digui després de veure les fotos que ens ho vam passar molt bé. No puc posar-les totes perquè pesen bastant i trigo molt. Els que tingueu facebook els hi podeu fer una ullada en el meu facebook (trobareu el link a l'esquerra). Ara baixaré la sèrie de fotos dels regals de l'Eli:
En la nostra capsa hi anaven: un cedé gravat per cadascun de nosaltres. El meu efectivament era« El millor CD de la història», li poso aquest nom per ser modesta. En la meva carrera de gravar música variada he fet dues grans creacions, que excel·leixen cadascuna en el seu camp: «Basura» i «Bang-bang». El que li vaig regalar a l'Eli és la tercera obra mestra. El títol és «Bonus track» perquè cadascuna de les cançons que la formen podria ser el "bonus track" d'un cd de música variada. El cd de la imatge és el de la Noè.

A més li vam regalar un calidoscopi, una bossa d'aigua amb un cor, una samarreta dissenyada i realitzada pel Jorge (l'artista del grup, o, al meu parer, un que està venent el seu art) i un collaret preciós. L'Eli va rebre més coses, com podeu veure en aquestes fotos:Per acabar, algunes fotos més. Com aquesta on podeu veure, entre els homes de Jaca, a l'Eli... que petitona, oi?
O les fotos "fashion" de calçat que va fer la Noe... Efectivament, les vermelles són les meves, les que em va regalar la Núria pel meu aniversari. M'acompanyen en la primera el Pedro i el Raül. En la segona podeu veure al "Eje del mal"(que soni un riure malèfic just després) ...La càmera malauradament va quedar-se sense bateria al principi de la nit. O sigui que només va poder recollir dos testimonis de la decadència i borratxera. Hores més tard vam anar a "Plataforma" on van banyar amb cubates les nostres jaquetes, ens van trepitjar i on el company de pis de l'Eli va fer que s'acabés la meva admiració per la B. Gómez... Snif!

M'acomiado amb els testimonis de la decadència...
... i una mica de música de Serge Gainsbourg. Au revoir!


14/4/08

Dedicat a...




Volia començar amb la digressió abans d'oblidar què volia dir: deixo per aneu-a-saber-quan una entrada amb el tema de l'oblit.

Ara volia sobretot agrair-li a Matty que em donés un premi blocaire. Jo al meu torn, també en vull donar 5:

1r. Efectivament a «El món de la Maruja-Multimèdia», escrit per Matty que, amb el seu permís, no és cap maruja però sí molt multimèdia. No oblido el seu gran amor per Chiki chiki (o com es digui) i el fet que està a punt de deixar-nos i marxar de viatge a Txutxiquistàn (segons jo). Matty: fes-me el favor d'escriure al teu bloc el nom del país.

2n. Al bloc de Clara D «Telling stories» per l'aparició del Senyor Papu, que tants records em porta.

3r. A Tania pel seu bloc fosc i a vegades trist «Desviando».

4t. Al bloc de Lia, malgrat que escriu molt poquet: «Yo soy la Noe», un bloc que fa un evident homenatge al títol de la peli de Bigas Luna «Yo soy la Juani».

5è. Al bloc conjunt de l'Eli i la Clara D (tens dos premis!): «Comença la funció». Què petits i bufons i joves (buf) érem quan anàvem a la facu... i dinàvem a Les Quinze Nits....

Els que no us he donat premi és que: o bé no teniu bloc, o bé jo no sé que teniu bloc, o bé ja fa un mileni que no escriviu al vostre bloc.

M'he deixat l'Ana M. i el seu bloc «La Cosa Nostra» però és que ella em va nominar per no-sé-què d'una consola de videojocs i jo no vaig fer res més..... Sorry Ana!!!! Don't kill me!!!!

10/4/08

Rome





A l'alçada per la que vaig de la segona temporada de «Roma» (o «Rome»), la sèrie de l'HBO que està situada en el període del pas de la República a l'Imperi romà, he intentat pensar perquè m'agrada. Més enllà de la presència agradable de James Purefoy* fent de Marc Antoni**, tinc diversos motius:

- el principal: la qualitat de la sèrie. Evidentment s'han gastat una quantitat de dòlars increïble.
- els escenaris, molts pertanyen a Cinecittà. Però els detalls d'ambientació marquen la diferència. Es tracta d'una imatge de Roma molt allunyada de l'estilització dels peplum.
- els personatges. En aquesta sèrie, a diferència de moltes ficcions americanes, els personatges amb els que ens identifiquem no són els moralment correctes, els que tenen un comportament exemplar. Sinó que són gent com Atia, Marc Antoni o Titus Pullo... personatges de llenguatge groller i directe, poca intel·ligència i audàcia, i de vida amorosa desendreçada. Els personatges són bons perquè evolucionen i canvien de manera lògica i comprensible. I perquè al capdavall semblen tan humans que ens veiem amb cor quasi d'estimar-los a tots: des de Brutus i la seva sobrietat fins a Niobe (i el seu secret).
- l'argument és bo també: combina fets històrics narrats amb fidelitat (relativa i no tots) amb fets inventats. Principalment cal tenir en compte la figura dels dos legionaris (Pullo i Vorenus) i tot el seu univers.
- hi ha poques històries d'amor romàntiques. Si ho fossin serien romàntiques avant la lettre, és clar. Les que més s'hi acosten són les de Servilia i Cèsar i la d'Octavia i Agripa***... i tanmateix no s'amotllen amb facilitat a aquest esquema habitual a la ficció.
- crec que intenta donar una imatge acurada de la religiositat, urbanitat i costums romans. L'aparició de rituals sagnants, violents, misteriosos i també d'alguns més burocràtics i teatralitzats m'encanta. Hi ha una mescla de formalitat i d'impudícia, que per nosaltres, pobres fills de la moral judeo-cristiana, pot resultar massa.
- i m'encanta finalment per la imatge de la Veritat. Cadascun dels personatges creu defensar-la. Des de Cató fins a Cèsar, des de Ciceró a Octavi. Tots pensen fer el Bé de la República. I que per tenir aquestes intencions mereixen dirigir-la. Nosaltres però sabem que els mou l'ambició i poc més. Veiem com practiquen l'autoengany. Això em fascina.

I vosaltres? Veieu la sèrie? Què en penseu?

___________________________________________________________
* Com oblidar-lo al capítol que vaig veure ahir, amb barba caçant animals salvatges per la Gàlia Cisalpina? O al cèlebre capítol on es mostrava nu, en una imatge que remetia directament a l'Apoxiomeno de Lísip?
** Marc Antoni m'encanta: ja adorava anteriorment a Richard Burton per la seva interpretació a l'enorme «Cleopatra» (1963).
*** Si mireu el link veureu una còpia d'un bust d'Agripa que fa por per la semblança amb l'actor que l'interpreta a la sèrie.

7/4/08

BLING BLING



Només un apunt ràpid: com segurament notareu he introduït uns petits canvis en el bloc. El més radical i visible: el fons negre que vaig prometre. El resultat: zero gòtic! Amb tant de taronja i rosa crec que finalment té un aspecte alegre i tot. Poc primaveral (ja) però tampoc fúnebre.

Altres canvis: ha desaparegut el rellotge. Era antipàtic veure sempre la maneta dels segons volant... I ara hi ha una enquesta en la que, espero, participareu. Pel que fa al canvi de rúbriques caldrà esperar...



__________________________________________________________________
Aclariments:

no tinc una gran admiració per Carla Bruni ni em paga una prima. Apareix tant el meu bloc perquè està fins a la sopa i és difícil no esmentar-la. Si llegeix això, i se li acudeix que vol finançar el meu bloc (o el que sigui).... no és difícil posar-se en contacte amb mi!

2/4/08

Benvolguts/des amics/gues,




el món és petit, el món és mesquí... i jo acabo de posar una reclamació als estimats senyors de rodalies renfe ... o sigui que, degut al meu estat d'exaltació, no escriuré cap entrada sobre la memòria i l'oblit, com tenia pensat i tal com havia anunciat. No us preocupeu que no té res a veure amb la meva rocambolesca aventura d'ahir al vespre... Com que realment és una ximpleria no us dono més detalls, ho trobo innecessari i exasperant...

Intento concentrar-me sobretot en l'arribada de la primavera, per tal d'oblidar les misèries de la vida quotidiana. Vull pensar millor en projectes de futur també: viatges o, a nivell més immediat, una remodelació del bloc. Què us semblaria un color fosc pel fons? Diuen que www.blackle.com, que té un fons negre, fa estalviar energia. Sembla que els monitors consumeixen menys que amb el Google i això arriba a suposar un estalvi de 750 hores de megawatts a l'any... Serà el mateix si canvio el fons del meu bloc (ja vaig canviar per un blau el del meu fotolog)? Tindré doncs un ecolobloc? Què us semblarien, d'altra banda, noves etiquetes? Més ajustades al continguts potser?

Salut amics i amigues!

I'm alive



Prometo aviat una entrada que tractarà de l'oblit i la memòria de 3 segons... Ara marxo a treballar bastant contenta pel que sóc jo, encara que cansada (això del canvi d'hora m'està destrossant). He entrat abans de marxar a internet per fer una ullada a internet però no, no surt res sobre el pressumpte home armat ahir al tren ... Quin misteri!

Ciao




1/4/08

Un judici ràpid




Reprenc el que deia en la meva entrada anterior, a les notes a peu d'entrada (que, de segur, no llegeix ningú): tinc una horrible tendència al judici ràpid, a l'afirmació taxativa poc reflexionada, que pot ferir els altres suposo. Demano disculpes a tots els que algun cop us heu vist afectats per això. Em disculpo o crec que em disculpa el fet que molts tinguin aquesta mateixa tendència.

Avui he tornat a demostrar que sóc capaç de, amb un sol cop d'ull, treure conclusions ràpides, veloces, fugaces i, és clar, més que habitualment, infundades.

Narraré els fets amb la major objectivitat possible, jutgeu vosaltres:

Aquesta tarda la S. i jo hem agafat el tren de rodalies amb destinació Martorell de les 21:05 per Plaça Catalunya. Efectivament el tren ha arribat passada l'hora i, a més, sense cap mena d'avís per megafonia. La S. i jo hem pogut seure en el vagó de cap, que és el que ens deixa millor per baixar-nos a Martorell (vaja, al costat del pas no soterrani). Quan el tren ha arribat a Sants estació s'hi han pujat un noi i una noia uniformats i ningú més, perquè no hi havia ningú a l'andana*. Han anat a dalt i a baix del vagó buscant ves a saber què. Després han pujat altres persones uniformades (Mossos d'esquadra, he descobert més tard) que han evacuat el tren. La megafonia avisava de què el tren acabava el seu recorregut allà: "Tren estacionat a via 7 finalitza el seu recorregut en aquesta estació" (sona com l'indi de les westerns). Cosa que entrava en contradicció amb la urgència amb què volien fer-nos sortir.

Hem baixat a l'andana de la via 7, desconcertats i sense tenir gens clar què esperaven de nosaltres: hi havia algun altre tren? el nostre estava espatllat? Mentre, els viatgers del segon vagó els feien pujar les escales corrents, la S., tan despistada com sempre, hem cridava: "No vayas a cotillear". O sigui, que no sospitava el que jo ja veia venir: era una situació d'emergència. Ho he vist molt clar quan un dels Mossos m'ha dit: "Señorita, corra, corra". Quasi he hagut d'arrossegar la S. cap a dalt. Pel meu cap només passaven imatges dels atemptats a Madrid.

Aleshores, algú ha dit que hi havia una persona armada al tren. I com els Mossos estaven escorcollant un home alt, fort, vestit amb un abric marró... doncs bé, amb el meu habitual judici ràpid, he deduït que AQUELL ERA EL SOSPITÓS ARMAT i he agafat a la S. i l'he fet córrer escales amunt, mentre deia (en veu alta, és clar) que aquell senyor era el sospitós.

Entre la S. i altres persones m'han tret la idea del cap. Pels que voleu saber el final de la història: després d'esperar a l'estació uns deu minuts, ens han fet baixar a l'andana 7 i agafar el següent tren amb destinació Vilafranca del Penedès. Mai no sabrem si realment hi havia algú armat al nostre tren, si estava a l'anterior tren amb destinació L'Hospitalet, com ens ha comentat una noia que estava en aquell tren, si ha arribat a pujar en el nostre vagó a Sants o si, com deia la S., els Mossos no sabien amb exactitud en què tren viatjava, si l'han detingut, qui ha despertat l'alarma, si hi ha hagut gent amenaçada en algun tren,...

La vida és així: normalment hi ha més interrogants oberts i confusió que claredat. De fet, sovint, tenir una versió clara i pretesament verídica d'uns fets, al meu parer, és preocupant.

________________________________________________________________
* Pels que no agafeu mai Rodalies Renfe: és tan difícil d'imaginar que no pugi ningú a Sants Estació com imaginar un dia sense nit.