Sicilia 2008

Molts us preguntareu quines raons tenia per tornar a aquesta illa tres anys més tard. Les raons no són misterioses ni secretes. Potser sí que són difícils de concretar en paraules. Qualsevol que hi hagi estat segurament deu pensar com jo: que hi tornaria. I això és perquè: si voleu aventura, Sicilia us la pot donar. Si voleu relax, Sicilia us deixarà respirar. Si voleu fer viatges al passat, a Sicilia els fareu.

Veritablement és un lloc on hi ha moltíssim per descobrir. I, malgrat els tòpics, malgrat idees preconcebudes, no veureu res de la coneguda Mafia, no us sentireu mai en perill. En canvi, sí que coneixereu segurament moltes persones realment amables. Us ajudaran ràpidament, s'adreçaran a vosaltres abans que tingueu temps per preguntar (gràcies al noi de l'aeroport de Palermo i al senyor de la benzinera de Cefalù, per donar només dos exemples), seran molt receptius, no tindran pressa (estic pensant en el xofer del bus de Birgi a Trapani), etc. Un parell només seran realment antipàtics (estic recordant la noia del bar a Cefalù i l'imbècil de la venda de tickets de Trapani...).

Estic rumiant fer un relat realment complet. Crec que em portarà molt de temps. No ho podré escurar en només una entrada. Prometo diversos capítols. Intentaré ser endreçada i seguir un ordre cronològic. Què us sembla això? Esteu desitjant-ho?


________________________________________________________________
Ps. Algú reconeix la cançó? Sap a quina publicitat pertany? Aquí us passo el vincle.

Espera

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.







____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.

Appena ritornata

De fet, vaig tornar ahir a la nit. A les 21.30 aterràvem al magnífic aeroport de Girona i, gràcies a una espera de les maletes de més de mitja hora, l'autobús ens deixava a l'Estació del Nord de Barcelona cap allà a les 23.15. O sigui que fins quasi a la 1.00 no estava a casa meva. Però vaja, després de l'odissea d'ahir, sí, ja he tornat.

D'aquesta introducció no cal deduir que en tingués gaires ganes, de tornar. Han estat deu dies genials, plens d'anècdotes divertides, amb algun moment difícil, i, per sobre de tot, moltes descobertes.

Com que encara no he baixat les fotos a l'ordinador, no començaré tot seguit el meu relat del viatge (això potser decep algú). Encara no estic preparada per contar. Avui només he dedicat el dia a desfer la maleta i a «Lost» a parts iguals. I d'aquí uns minuts marxaré per veure algú que m'ha enyorat molt (merci).

Us deixo amb una mica de música

Gryffindor

La pregunta d'ahir a la nit va ser: si anessis a Hogwarts a quina de les cases pertanyeries? Com sabeu, en l'univers de l'heptalogia del mag Harry Potter tal com el descriu la seva autora J. K. Rowling, hi ha quatre cases. Cada bruixot i cada bruixa d'onze anys que arriba a l'escola de Màgia i Bruixeria, ha de ser assignat a una d'elles. Resulta un sistema de repartició bastant elitista i alarmantment intolerant. Els alumnes de cada casa tenen unes determinades característiques:

- a Gryffindor van els valents, honorables i coratjosos.
- a Hufflepuff van els lleials, tolerants i treballadors.
- a Ravenclaw van els més intel·ligents.
- a Slytherin van els bruixots i bruixes de sang pura (o sigui que pertanyen a una família que no té membres que no pertanyin al món de la màgia).

Davant de la pregunta de a quina de les cases voldria jo pertànyer en el cas hipotètic que m'haguessin enviat a Hogwarts als onze anys, és clar, jo vaig resprondre que a Gryffindor. Us demanareu si sóc valenta. No crec que especialment. Però avui m'han dit: "ser valiente no es no tener miedo, sino enfrentarse a él". O sigui que d'aquí unes hores, a l'avió, espero ser capaç d'oblidar la meva por i merèixer l'apel·latiu de valenta.

Ens veiem a la tornada! Ciao!

Llista n/4 Cançons per un bon cd de música variada

El meu bloc quedarà tancat per vacances uns pocs dies. De fet, deu en concret. Alguns ja ho sabíeu, que marxo a Sicília des de el 17 fins al 26. Espero que a partir de 27 de juliol el bloc torni amb renovades forces, grans temes i moments inspirats. Segurament us narraré el meu viatge per terres italianes. Mentre no marxo, continuo rumiant més llistes, ja que estic en període de redactar només llistes. Encara no sé si us agraden, si teniu cap queixa podeu expressar-la a l'apartat de comentaris.

Començo, com ja és habitual, amb una cita escollida per Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir»: " E sarà mia colpa, Se cosi è?" – Machiavelli. Que vol dir: "I serà culpa meva, si és així?".

Continuo amb una bona llista: cançons per un bon cd de música variada. Espero que us plagui. Com potser recordeu, no és la primera vegada que m'enfronto a la creació d'un cd de música (encara que aquest que us poso aquí no ha pres cos, només té existència a nivell teòric). Com deia, en altres ocasions he hagut d'esprémer-me el cervell per crear cedés de música. Recordeu el regal d'Eli d'aquest any? O el que vaig fer quan marxàvem al Sud de França aquesta primavera? I aquests són només dues mostres...

Ara us deixo amb les meves propostes...

1/ Carly Simon, You're so vain

2/ Amy Winehouse, Back to black

3/ Blondie, Heart of glass

4/ Françoise Hardy, Comment te dire adieu

5/ The Beatles, Can't buy me love

6/ The Cardigans, Carnival

7/ Cass Elliot, Make your own kind of music

8/ The Killers, Mr. Brightside

9/ New Order, What Ever Happened

10/ Michael Sembello, She's a maniac

11/ Coldplay, A message

12/ Damien Rice, The Blower's Daughter

13/ Téléphone, Je Rêvais d'un autre monde



Quines cançons hi posaríeu vosaltres?

Trois couleurs

Com és que me n'havia oblidat? Com és que no hi havia pensat en primer lloc? Hi ha vegades que estem ben despistats... deuen ser els nervis previs al viatge a Sicília, que no em deixen pensar amb claredat.

En tot cas, abans de que finalitzi aquest 14 juliol 2008, tinc uns minuts per recomanar-vos una altra manera de celebrar la diada nacional francesa: veure la trilogia de Kieslowski dedicada als Tres Colors de la bandera francesa. Com sabreu, K. Kieslowski va escollir els tres termes de la divisa de la República Francesa (Llibertat, Igualtat, Fraternitat) com a temes de cadascuna de les pel·lícules que composen la trilogia. Com que ja no tindreu temps de veure-la sencera, us recomano ferventment la meva preferida: l'última, Rouge, dedicada a la Fraternitat. Recordeu la meva anècdota sobre aquesta pel·lícula? La podreu llegir aquí.

M'acomiado desitjant-vos una bona celebració de la diada. Vive la Republique!



__________________________________________________
Donem suport a la proposta de Clara de començar la nostra revolució com a manera de celebrar la jornada?

Llista n/3 Coses que podríem fer el 14 juillet

«La république ! Pour un, aujourd'hui, qui sacrifierait tout au bien public, il en est des milliers et des millions qui ne connaissent que leurs jouissances, leur vanité. On est consideré, à Paris, à cause de sa voiture et non à cause de sa vertu.»* – Napoléon, Mémorial

Com sabeu avui és 14 de juliol, la diada nacional (fête nationale) a França. I jo volia només oferir-vos una llista de propostes amb coses que podríem fer avui (o qualsevol altre 14 juillet). He començat, com no podia ser d'una altra manera, amb una cita que havia escollit Stendhal per incloure-la a «Le Rouge et le Noir», concretament encapçalant el Capítol XXII del Llibre Segon.



No més reflexions estranyes per ara. Us deixo amb la llista de propostes per avui:

- anar a prendre la Bastille, de la mateixa manera que van fer els parisencs el 14/07/1789, inici ant així el que va ser conegut com la Revolució Francesa.

- entrar a vueling, comprar un vol a París (us sortirà per més de tres-cents euros per avui) i podreu arribar a temps de veure els focs artificials i de passar-vos per una caserna de bombers per ballar una estona.

- si viviu a París, a migdia, podríeu haver sortit a fer un tomb prop de Champs-Elysées i veure la desfilada militar.

- si viviu a París, podríeu fer com jo fa uns anys, quan hi vivia, i anar a veure el Musée Cluny, que té una impressionant col·lecció d'art medieval. Igualment no podreu evitar de cap manera, veure els avions sobrevolant el cel de la ciutat, i sentir el terrible soroll que fan els seus reactors.

- sinó viviu a París, podeu fer alguna cosa típicament francesa o parisenca: posar-vos una samarreta de ratlles i boina, menjar crêpes salades (galettes) o quiche lorraine, etc.

- podríeu escoltar l'últim Cd de Carla Bruni.

- anar de rebaixes i passar per Comptoir de Cotonniers i Zadig & Voltaire, dues firmes franceses amb botiga a Barcelona. Aprofitareu els descomptes en unes botigues que són alguna cosa més que Zara.

- agafar el cotxe i escapar-vos a Perpinyà. Podríeu passar pel cinema i així homenatjar, d'aquesta manera, els espanyols que, durant el Franquisme, passaven al país veí per veure pel·lícules prohibides aquí, com «Emmanuelle» o «La Grande bouffe». O amb la mateixa intenció, i sinó disposeu del dia lliure, podríeu baixar-vos aquestes pelis de l'emule i mirar-les a la nit.

- també amb el desig de celebrar-ho però a casa: us proposo tirar un parell de petards, disfressar-vos de bombers i menjar crêpes amb els amics.

- a nivell més intel·lectual: una possibilitat és llegir clàssics francesos com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, «La Recherche» de Proust, «La Reine Margot» de Dumas, o, com opció més lleugera i ràpida: a Amélie Nothomb (malgrat que és belga). O veure pelis de la Nouvelle Vague (Godard o Truffaut). Pels que vulgueu passar una bona estona simplement us recomano "2 days in Paris" perquè riureu.

Alguna idea més? Descartem anar a la platja (amb un bikini tricolor, naturalment) degut al mal temps...


_____________________________________________________________

* La meva traducció: "La república! Per un, avui, que sacrificaria tot al bé públic, hi ha milers i milions que no coneixen més que les seves diversions, la seva vanitat. Hom és considerat, a París, a causa del seu cotxe i no a causa de la seva virtut."

Llista n/2 Coses que NO aprenem en créixer

Volia fer una altra llista però em queda escapçada. Volia escriure coses que no he pogut aprendre a millorar amb el pas del temps i només em surten dues coses:

1/ estudiar a l'últim moment. Tants anys dedicant-m'hi, dues carreres a l'esquena, i sé que encara ara, si hagués de preparar un examen o redactar el que fos, aniria donant-li llargues fins al dia abans. I després a córrer cagant-me en mi mateixa i la meva desídia. Sinó em creieu, mireu aquesta entrada que té tot just un any i un mes.

2/ mantenir endreçats els papers importants (nòmines, horaris, factures, títols, etc.) per poder trobar-ho fàcilment en cas de necessitat. En sóc incapaç i això que tinc un calaix i carpetes destinades al seu ús. Però malauradament, la meva reacció instintiva és dipositar tots els papers sobre l'escriptori. Mesclats amb llibres per llegir o llegits o per rellegir, piles gastades, quaderns, bosses buides, revistes velles, fulletons informatius, papers amb notes, cd's, sobres buits, etc. O sigui, coses útils i coses inútils que haurien de ser llençades conviuen en el mateix espai. La mandra que fa endreçar-ho és excessiva i provoca que aquest moment vagi sent sempre postergat. Finalment arriba l'instant que necessito un paper o document i he de capbussar-me en aquest infern en la seva recerca.


El cert és que tenia molt clar quan vaig pensar que la segona llista seria aquesta que hi hauria més coses. Per tant, el fet que només pugui escriure dues coses que persisteixo en fer malament, malgrat el meu penediment i la meva voluntat de canviar-ho, no significa que sigui una persona que ha après molt dels seus errors. Crec que més aviat mostra quina capacitat tinc per oblidar i quines poques ganes d'esforçar-m'hi en aquest moment.

Espero que algun de vosaltres tingui més idees. Jo rumiava entorn de fer la maleta quan marxem de viatge, o preparar la bossa amb el que necessitarem al llarg del dia, o escollir la roba adequada pel temps que fa, etc.

Espero també que sigueu comprensius amb la meva desídia... estic de vacances!

_______________________________________________________________
Acabo amb una cita de Kant, també treta de les que va escollir Stendhal per encapçalar un capítol de «Le Rouge et le Noir». Volia que cada llista comencés amb una dels fragments que van plaure a Stendhal. Però és una mica llarga i he intentat ser bastant sintètica en l'entrada. Els que voleu més aquí la teniu. Si coneixeu Immanuel Kant, el filòsof de Königsberg (actual Kaliningrad) quedareu segurament fascinants per això:

«Souvenir ridicule et touchant : le premier salon où à dix-huit ans l'on a paru seul et sans appui ! le regard d'une femme suffisait pour m'intimider. Plus je voulais plaire, plus je devenais gauche. Je me faisais de tout les idées les plus fausses; ou je me livrais sans motifs, ou je voyais dans un homme un ennemi parce qu'il m'avait regarde d'un air grave. Mais alors, au milieu des affreux malheurs de ma timidité, qu'un beau jour était beau!» - Kant.

Traducció (meva, per suposat):

«Record ridícul i commovedor: el primer saló on als divuit anys hom va aparèixer sol i sense suport! la mirada d'una dona era suficient per intimidar-me. Més volia agradar, més esdevenia maldestre. Em feia idees falses de tots; o em donava sense motius, o veia en un home un enemic perquè m'havia mirat greument. Però aleshores, en mig d'aquests terribles penes de la meva timidesa, que bell era un dia bell!» - Kant.

Llista n/1

Inauguro alegrement un nou apartat del meu bloc: les llistes. Creo així una nova categoria. Avanço ja que estic preveient que comença ara i aquí una època d'abundància de llistes, en el meu bloc i fora d'ell. Al capdavall, com sempre, hauré de fer dues llistes la setmana vinent: la de l'equipatge per fer la maleta i la de coses immancables a veure o fer o realitzar a Sicília.

La primera llista del bloc, però, la dedico a alguna cosa més desagradable. Serà una llista de situacions que ens toca viure, de manera conscient, i que més ens valdria o més voldríem poder abstreure'ns.

Partiré d'una cita d'Stendhal. És una llàstima perquè no el cito mai, a Stendhal, malgrat la meva admiració per ell i la seva obra. Roman tan dins meu que suposo que veig el món des dels ulls d'Stendhal en gran part. És tan en el meu interior que podria afirmar que sempre el cito, totes les paraules les he après d'ell. Jo tindria una visió stendhaliana del món i la literatura, com R. Barthes assegura tenir una visió proustiana del món i la literatura.

Això però és un altre tema. La qüestió ara és la cita que comentava. Que, de fet, no pertany a Stendhal, sinó a l'abat Giovanni Battista Casti, però que Stendhal utilitza com a punt de partida del capítol XXIII de «Le Rouge et le Noir»:

"Il piacere di alzar la testa tutto l'anno, è ben pagato da certi quarti d'ora che bisogna passar". (O sigui: "El plaer d'aixecar el cap tot l'any està ben pagat de certs quarts d'hora que cal passar").

Bé, després d'aquest voluminosa introducció, la llista. Fixeu-vos que com fa Laurence Sterne a «The Life and Opinions of Tristam Shandy, Gentleman» us he fet creure en diverses ocasions que començava i, de fet, no he començat encara. I el millor, una entradeta que havia de ser de 4 línies com a màxim, al final ocupa ja diversos paràgrafs. Espero que d'ara endavant (suposo que vosaltres també ho espereu) em limiti a escriure llistes de veritat i no aquestes rotllos.

Per fi, la llista de tot allò que hem de viure però que voldríem fer-ho inconscientment:

1) la gran part de proves mèdiques, en especial les realment doloroses, que esdevenen tortures.

2) certes relacions socials obligades: algun parent o amic d'un amic.

3) certes reunions o hores a la feina.

4) i últim i per mi més important: l'avió. Volar és una tortura. Tant ho és que a hores d'ara ja estic patint per un avió que agafaré el dia 17. Desitjaria poder pujar a l'avió drogada a l'estil MA Baracus* de «The A-Team».

I vosaltres, què incloureu a la llista?

___________________________________________________________
* Acabo de descobrir que MA és BA en la versió anglesa i són les sigles de Bad Attitude, o sigui, Mala Actitud. MA és la traducció al castellà... Esteu tan horroritzats com jo?

Sex & the City

Per fi em decideixo a escriure una entrada sobre la pel·lícula de «Sex & the City» i suposo que hauré creat massa expectatives, postposant-ho dues vegades, perquè finalment només seran quatre línies amb quatre impressions disperses.

Els que m'heu preguntat sobre si m'ha agradat tindreu la resposta: sí. Però m'ha agradat perquè no tenia creada cap il·lusió respecte a com seria. Tal com ja vaig apuntar, la pel·lícula destaca pels vestits bonics. Definitivament, el millor de la pel·lícula, sens lloc a dubte, és la roba. O sigui un 10 sobre 10 per Patricia Field.*

No podem dir el mateix del treball dels guionistes. La història cau en el dramatisme exagerat en algun aspecte ("Tornaré a somriure algun cop?" diu Carrie en un determinat moment). El tema del perdó i de culpabilitzar els altres dels problemes propis també apareix, tractat d'una manera poc justa (Miranda té la culpa, amb una frase poc reflexionada com "You two are crazy to get married. Marriage ruins everything", que Big dubti??).

El treball del guió però té coses bones. Moltes picades d'ullet al passat, com l'aparició de Louise de Saint-Louis (merci Nuria). I el típic llenguatge fresc i ple d'esprit (a la francesa) que recordem de la sèrie. Sortides com: "Lets go down to the hotel for dinner tonight, I need to get myself out of my Mexi-coma" o "I put a bird in my hair"... que són de Carrie. Però com sempre, Samantha té les millors respostes.

Més aspectes negatius. Hi ha algun cosa que fins i tot és ofensiva: Charlotte no menja res a Mèxic (mereix totalment el fer-se caca a sobre) i insisteixen massa en la importància de tenir roba de marca (Dior, Louis Vuitton, que pronuncien com volen, Manolo Blahnik, etc).

I el pitjor: Carrie torna a afirmar que és escriptora... per què? Per què té una columna? Per què ha publicat uns pocs llibres? Escriptor/a és una paraula molt gran, vol dir alguna cosa més que saber escriure i fer-ho i publicar-ho. Però vaja, com que tothom encara es demana com aconsegueix pagar el pis que té i la roba que gasta amb el sou de columnista, aquesta qüestió no deu ser tan greu... Us aconsello que mireu en l'enllaç que us poso, a baix, per veure quant valen algunes de les peces que apareixen a la pel·lícula.


__________________________________________________
* També m'han preguntat quina peça de roba em quedaria. No ho tinc molt clar. Potser alguna cosa que porta Miranda, per mi la més elegant de la pel·lícula.

** Les Gladiator de Dior que llueix fantàsticament Carrie les tenien a Asos...

Bollywood, c'est fini!

Però només s'ha acabat per uns mesos. Divendres passat vam fer l'última classe del trimestre i ara fins octubre no res. Al final no m'he apuntat al curset que feien a la casa Golferichs, perquè m'ha pogut la mandra. Deixeu-me un mes sense obligacions, sense llevar-me aviat, sense quasi horaris...

Volia de fet tenir una excusa per posar fotos de l'espectacle que vam fer a casa Sagnier, i com que no estic gaire inspirada (degut a un problema matinal), les posaré ... et voilà, comme ça, c'est tout!

Vam fer una coreografia extremadament bonica, molt folklòrica. El cert és que la coreografia com estava en la ment de la nostra professora era magníficament pícara i divertida. Portada a la pràctica devia ser almenys penosa. Jo tenia greus problemes amb la faldilla que no deixava de trepitjar-me. I subjectar el vel perquè no caigués era una dificultat afegida. A més, vam oblidar algun pas, la cançó la van posar començada, vam perdre el ritme, etc. El millor però és que ningú no se'n va adonar. Unes iaies que van assistir-hi (per cert, vam ser les úniques en aconseguir un ple, totes les cadires estaven ocupades, i, com s'aprecia en alguna foto, els nens i nenes estaven per terra) ens van adorar, i em van preguntar, en acabat la demostració: «Nena, això que heu fet què és?». Jo amb la meva habitual paciència amb la gent gran els hi dic: «És dansa de Bollywood». I una li diu a les altres: «Ja us ho deia jo».

Potser no és fàcil d'intuir, però era una coreografia molt animada i moguda. El dia següent, ja a classe, a Cotxeres Borrell, vam començar a preparar una altra coreografia basada en una dansa gitana de Rajhastan Kalbelia, i que és preciosa. Si fem la presentació més endavant us informaré, no ho dubteu.

_______________________________________________________________

Aquí podeu veure fragments de Bollywood. La tercera és la música de la coreografia de les fotos. Dic música perquè nosaltres no fem per res el mateix que aquí.

La galeta xinesa

Abans de parlar sobre «Sex & the City», voldria parlar sobre la sala de cine on vaig anar a veure-la: el Renoir Floridablanca. Em reservo les meves impressions sobre la pel·lícula per un altre dia. I ho faig no per mandra i desídia (que és el que espereu) sinó per respecte a dues persones que espero hi vagin aviat i que així podran seguir llegint sense patir cap ensurt (Matty i Nuria, això va per vosaltres).

Com molts sabeu, el Renoir Floridablanca és una de les meves sales preferides de Barcelona. Primer, per la seva situació: tan a prop del meu lloc de treball. Segon, per la seva programació, que inclou molt cinema europeu i també les últimes novetats*. I, last but not least, perquè les pel·lícules són en versió original subtitulada.

Un altre moment màgic d'anar al Renoir Floridablanca**: les galetes de la sort que venen en una botiga de llaminadures propera. Sempre que passem i n'hi ha en comprem. I si n'hi ha de xocolata amb més raó. Dilluns, com sempre, Diana i jo vam agafar-ne i em va tornar a sortir un missatge que ja havia aparegut, deu fer any i mig:

"Honestidad e integridad son uno de los mejores atributos que tú tienes".

Sí, no us ho amagaré. Em preocupa en la mesura que em puja el llistó ben alt... Algun cop s'havia repetit la vostra frase?

_________________________________________________________
* He vist des de l'estrena de «Harry Potter and the Order of the Phoenix» fa un any, com «De battre mon coeur s'est arrêté», o «Partie de campagne» de Jean Renoir (qui dóna nom a la cadena), o «Sweeney Todd: The Demon Barber of Fleet Street», o «The Other Boleyn girl», o «Be Kind Rewind», o «La Educación de las hadas», o «Caótica Ana», o «Ensemble c'est tout», i un llarguíssim etcètera.

** Qualsevol dia faig una entrada especial Meliès, perquè ja li vaig dedicar també algunes paraules als cinemes Verdi en una altra ocasió.

I think you're craaaazy

Aquesta afirmació no la faig del tot, no la subscric al cent per cent. Però ha de constar que no la faig amb lleugeresa, sinó amb propietat. Ahir vaig conèixer un "CRAZY", un de veritat. Un cop, en una altra entrada, ja vaig explicar que significa per mi la paraula "crazy". Per tant, no valdrà la pena que torni a explicar què és crazy sinó que passaré a explicar com i on vaig conèixer el Crazy d'ahir. Els que vulgueu una definició de crazy pitgeu el següent enllaç.

Com tantes de les aventures que visc, aquesta va tenir lloc en un tren de rodalies de Renfe. Ah, quants patiments ens fa viure aquesta estimada companyia! I vaja, ahir no va ser una excepció: al vespre, com sol ser habitual, el tren va passar a l'hora que va voler. Quan vaig pujar-hi i buscava lloc, vaig trobar-ne un que em va agradar: en un d'aquests que van quatre seients. Hi havia assegut només un noi, els altres tres seients estaven buits. El noi anava molt ben arreglat, amb pantalons, camisa i sabates de vestir, i, una mica fora de lloc, una raqueta. Em va semblar una mica estrany i si arribo a saber que ho era tant no m'hi hagués assegut.

Quan m'apropava va començar a donar cops al seient buit que hi havia al seu costat, com indicant a algú que s'hi assegués. Un moment vaig pensar que era a mi, però vaig arribar a la conclusió que devia haver vist algú que coneixia. Vaig seure just davant aquest seient buit i en el seient buit va anar-hi una noia. En el precís instant que va fer-ho em vaig adonar que aquest Crazy (li diré d'ara endavant d'aquesta manera) volia convidar-me a MI (que no coneixia de res) a seure amb ell.

El tren va sortir i com que el Crazy no feia cap més bogeria vaig treure un llibre. Maleït el moment que vaig decidir agafar la guia de viatges de Sicília que duia a la bossa per fer-li una ullada! Quan va veure que treia un objecte el Crazy es tirar cap a un costat, fent esforços per llegir el títol. La noia del seu costat, que parlava pel mòbil, va fer cara de sorpresa. I encara en faria més, la pobra.

Sí, el Crazy va veure que posava Sicília i va començar a preguntar-me. El fet és que és d'Agrigent. I si us dic que des de Plaça Catalunya fins L'Hospitalet va estar explicant-me que Agrigent és molt bonic i, en canvi, Palerm molt perillós. Va insistir en això últim. Encara que jo ja li vaig dir que, quan vaig estar-hi, mai vaig tenir aquesta sensació. Ell va concedir-me que no és perillós pels turistes, sinó per viure-hi. I així vaig començar a sospitar que era un mafiós.

Primer, per què anava tan arreglat? Segon, per què anava acompanyat d'un senyor que estava assegut més lluny?

El fet és que van baixar a Molins de Rei i ho vaig agrair enormement perquè des de Cornellà que m'havia posat a escoltar l'MP3 havia aconseguit ignorar-lo. Es va acomiadar amb un simple "Ciao!" i jo amb una mirada de: "Ciao Mafiós!".

___________________________________________________________
PS. Per cert, havia promès una entrada sobre «Sex & the City» i us prometo que no us l'estalviaré. Però més tard, ara no...

PSS. Com veieu estic escalfant motors pel viatge a Sicília... Tornaré a veure «The Godfather» i espero poder fer-me una foto a les escales de l'òpera de Palerm dient (no cridant) "Hanno ammazzato la signorina Maria". Per cert, acabo de descobrir que això és una cita a l'òpera «Cavalleria Rusticana» de Pietro Mascagni: "Hanno ammazzato compare Tudiru".