Raons

Per què escriure un bloc? És per l'angoixa del futur incert? És pel desig de romandre? O per un motiu més posaic: el desfici per figurar? Si és així, intentem donar sempre la nostra millor imatge per tal de sentir-nos satisfets?

Acabo d'enllestir un treball sobre Jorge Semprún (que farà una conferència al CCCB el dia 28 de setembre...) on a més de sobre Auschwitz, parlava també sobre l'autobiografia. Un dels autors que vaig llegir, Gusdorf, deia que escribim autobiografia perquè "yo supongo que mi existencia importa al mundo y que mi muerte dejará el mundo incompleto. Al contar mi vida, yo me manifiesto más allá de la muerte, a fin de que se conserve ese capital precioso que no debe desaparecer". En canvi, Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí".

Què opino jo? Evidentment, seria hipòcrita si negués la part de narcisisme que em pertoca. Però també hi ha alguna cosa en el que diu Georges Bataille en la que crec. Suposo que correspon a la part realista del meu ego. Considero una pèrdua pel món la meva falta. A la vegada, sóc capaç d'entendre de com és d'ínfima la meva part.

Per això vull acabar amb altra cita, més llarga, d'una novel·la de Marguerite Duras, La vie tranquille:

"J'existe depuis vingt-cinq années. J'ai été toute petite, puis j'ai grandi et j'ai atteint ma taille, celle-ci que j'ai maintenant et que j'ai pour toujours. J'aurais pu mourir d'une des mille façons dont on meurt et pourtant j'ai réussi à parcourir vingt-cinq années de vie, je suis encore vivante, pas encore morte (...) Je ne suis pas responsable de cet âge ni de cette image. On la reconnaît. Ce serait la mienne. Je le veux bien. Je ne peux pas faire autrement"*.

________________________________________________________________
* "Existeixo des de fa vint-i-cinc anys. Vaig ser petita, després vaig crèixer i he arribat a aquesta altura, la que tinc ara i que tindré per sempre. Podria haver mort d'una de les mil maneres de les quals hom mor i, tanmateix, he aconseguit a recòrrer vint-i-cinc anys de vida, estic encara viva, no pas morta encara (...) No sóc responsable ni d'aquesta edat ni d'aquesta imatge. Hom la reconeix. Seria la meva. Ho vull. No puc fer d'altra manera".

Milà

Reconec que la foto és molt dolenta.... És un retrat de Bronzino que vaig fotografiar al Castello Sforzesco en el meu últim viatge: el viatge a Milà i Torí... Vam entrar al castell molt tard, i el vam veure corrents... Jo m'aturava a mirar els Procaccini i a fer fotos! El millor: també tenen quadres de Crivelli!!!

Progrés

El més habitual és pensar que el llenguatge ens permet una comunicació exacta i senzilla. Tanmateix no és així. Les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confussió. Per tant, no és d'estranyar que el meu comentari sobre el progrés hagi estat definit com un "desafortunat comentari". Ara voldria explicar-me. Entenc progrés en el seu sentit filosòfic. Segons la idea de progrés la humanitat avança cap a un món millor (per resumir en una línia). Aquesta era l'esperança que va néixer en els pensadors occidentals amb la Il·lustració i que tindria el seu cim en el segle XIX. No em sento capacitada per parlar-ne gaire més. Confesso que li tinc una especial tírria a aquesta idea i com jo molts altres que l'han criticat.

Perquè qui s'atreveix a pensar que la humanitat ha avançat cap a un món millor després d'Auschwitz? L'Holocaust significa, entre tantes d'altres coses, que tota la tècnica desenvolupada al llarg de segles i que en principi havia d'estar al servei de la vida, va ser posada al servei de la mort. I no només aquestes possibilitats tècniques (transports, química, armes, etc.) sinó tota l'estructura social sorgida dels ideals cívics moderns: amb una legislació (les lleis racials), la policia (la Gestapo), l'exèrcit (Wermacht, les SS) i uns governants (escollits democràticament) al capdavant. I més encara, també el pensament occidental s'hi va veure implicat. Però per això millor llegir el que van dir-ne Rosenzweig i Benjamin abans fins i tot del propi desastre. I seguint a Adorno demanem-nos: com és possible que en el moment que la humanitat estava preparada degut al nivell de desenvolupament de la tècnica a arribar a la felicitat (comoditat i aliment per tots almenys), com fou possible que en aquell moment la humanitat ho utilitzés tot per la barbàrie?

No em sembla que sigui un motiu que haguem de prendre a la lleugera. Tota aquesta reflexió entorn el progrés m'ha afectat sobremanera. Amb tots aquests pensaments al cap m'atrevia a escriure l'altre dia: "Més quan es fa difícil creure que existeixi el progrés tout court..."

Reconec que es fa difícil encarar el concepte filosòfic de progrés amb l'artístic. Però en la meva defensa he de dir ja abans de llegir sobre la qüestió, no podia veure tampoc el progrés en art. I que de fet tots dos estàn molt connectat. Així em sembla absurd que algú pogués criticar en Joan Miró per experimentar en escultura entorn del buit en els setanta, només pel fet que Archipenko ja havia fet la provatura, amb el consegüent escàndol, a principi de segle!!? No, per mi no hi ha progrés en l'art: almenys no des de les avantguardes. Jo no penso que sigui criticable el fet que Renoir estigués treballant en l'estela de Méliès amb vint anys de retard. Crec que és molt més interessant el fet de què per Renoir fos capaç de reprendre amb originalitat i gràcia els motius de Mèliés. Més plantejant-se (com em sembla que feia) aquesta pel·lícula com a divertiment per ell i pels espectadors.

No em fico en considerar o no el cinema un art, qüestió que potser Renoir no s'estava posant en el moment del rodatge. Potser mai no ho va fer (d'això jo no en sé res). No és el moment de posar-se a definir l'art tampoc. Penso que calia aclarir el meu pensament entorn el progrés. Em demano a la vegada si m'he explicat prou bé... El problema de la comunicació sempre està en la capacitat que té el llenguatge de crear incomprensió...