Duecento

Amb l'entrada anterior el meu bloc complia una nova efemèride, després de la dels 5000 visitants: he publicat la meva entrada número 200. Aquest 20 d'agost proper el meu bloc complirà 2 anys ja: dos anys en què li han passat tantes coses. Va néixer amb un motiu molt clar: servir de pont de comunicació amb una persona que marxava lluny, el meu estimat amic Jose Belge. Aviat, degut al fet que a Jose no li era fàcil accedir a internet, va perdre aquesta funció. Poc a poc, doncs, va esdevenir una eina personal meva, que servia per la recreació de la meva afecció escriptora. I ara, actualment, ha tornat, fent un bucle, a la seva funció primera comunicativa. Ja no està adreçat en solitari a una única persona, sinó a diverses. Persones que em llegeixen i comenten. Us ho agraeixo molt.

Per commemorar com deia l'entrada 201 poso material que ja havia aparegut en el meu bloc: un poema del poeta de Trieste Umberto Saba que m'emociona notablement. Surt la paraula "evasió" que vaig fer servir com a leitmotiv en la meva entrada 200. Així sorgeix un vincle, que trava tot això. Per rematar-ho una imatge que farà feliç a Clara: «L'estel matinal» de Joan Miró. Es tracta d'una de les constel·lacions. Aquí particularment no es veu cap "escala de l'evasió".

Explicaré més això de l'escala, pels que no heu treballat com a monitors a la fundació. Miró va treballar molt els signes i va establir una mena de codi en el qual les dones amb grans peus remetien directament al món canviant terrestre i els estels i astres al món estable i etern del cel. Hi havia, en aquest mateix univers narratiu i representatiu, elements que connectaven l'etern i inefable amb el mudable i dolorós: ocells i escales de l'evasió. O també la mirada melangiosa de les dones mironianes giraven cap als estels: una mirada que aspira a arribar al món del somni que és el cel.

Felicità d'Umberto Saba

La giovanezza cupida di pesi

porge spontanea al carico le spalle.
Non regge. Piange di malinconia.

Vagabondaggio, evasione, poesia,
cari prodigi sul tardi! Sul tardi
l'aria si affina ed i passi si fanno
leggeri.
Oggi è il meglio di ieri,
se non è ancora la felicità.

Assumeremo un giorno la bontà
del suo volto, vedremo alcuno sciogliere
come un fumo il suo inutile dolore.

Intento una traducció:

Felicitat
La joventut cobejosa de pesos
ofereix espontània a la càrrega l'espatlla.
No dirigeix. Es plany de melangia.

Vagareig, evasió, poesia
estimats prodigis al tard! Al tard
l'aire s'endolceix i els passos es fan
lleugers.
Avui és millor que ahir,
si no és encara la felicitat.

Assumirem un dia la bondat
del seu rostre, veurem algú esvanir
com un fum el seu inútil dolor.

Per acabar l'entrada: posaré un altre quadre de Joan Miró, dedicat en aquesta ocasió a celebrar el magnífic Maig del 68. El títol, molt original, és «Maig 1968» i Joan Miró va trigar uns quants anys en deixar-lo enllestit, en l'estat que el podreu veure a la fundació. Una primera capa o nivell caracteritzar per l'ús de colors primaris i saturats dóna una imatge brillant i alegre dels primers moments de la revolta estudiantil a París. Els gargots negres per sobre i el cubell de pintura fosca que va llençar sobre la tela parlen de la incomoditat i la decepció del pintor davant l'herència del maig francès... I, també, no cal dir-ho, de l'aprenentatge de les tècniques pictòriques de l'Expressionisme abstracte i, concretament, de Jackson Pollock.