El mètode

No diré que tinc un mètode per escriure perquè seria una mentida. Crec que, com deia Roland Barthes, i jo ja us vaig recordar un altre cop, cada escriptor té el seu estil. I jo dec tenir indubtablement el meu. Que segur que és criticable. Sé del cert que hi ha coses que no faig bé, coses que us avorreixen. Suposo que tendeixo molt a envoltar el tema sense atrevir-me sovint a anar al seu centre. A vegades, també sembla que escrigui només digressions, com si sempre em quedés en les branques, sense gosar arribar al tronc.

Reconec que l’estil de Marcel Proust, caracteritzat per la infinitud de la frase, em té fascinada. L’estructura del “chisme” que deia la meva professora (ho vaig explicar en una entrada anterior) m’agrada. Com trobem en els textos de Jorge Semprún, un tema porta a un altre. És com si el flux de la narració no es pogués contenir dins dels simples marges de la lògica cronològica, de la lògica "d'això va primer perquè va passar primer, i això després i això més tard". No pot quedar així endreçat perquè alguna cosa, com en una conversa, et remet a una altra i, subvertint l’ordre temporal, fem el salt a aquell tema, per tornar un altre cop al que explicàvem després.

Potser això em superi, potser sigui un ideal massa ambiciós. Però diré (i de fet aquest sí que és el motiu de l’entrada, no tant tot l’anterior, que és simple digressió, simple tècnica de distracció) que en una cosa sí que m’assemblo a Marcel Proust. Com Proust, jo em veig obligada a no donar mai per acabat un text. Retoco les meves entrades, de tant en tant. No és constant, però cada lectura per mi és un suplici. Hi ha tantes coses que podria haver dit millor! Podria ampliar tants temes. I així, quan tinc uns minuts, canvio, esborro, reprenc un tema i l'amplio. Segur que no us n'havíeu adonat perquè no rellegiu. Però malgrat ser conscient d'això, per mi és important, perquè reescrivint m'acosto més a la idea perfecta que està continguda dins el meu pensament.

Em veig, doncs, seguint l'estela del mateix Marcel Proust, al que els editors devien odiar. Quan ja hi havia una versió del text, una prova d'impremta, preparada per entrar a les màquines, ell encara la corregia, incansablement, a sobre amb afegits, canvis, expressions més encertades, etc. La feina esdevenia, d'aquesta manera, inacabable, com la pròpia frase proustiana.

Ps. Pels que no heu pogut sentir a «The Strokes», us poso el vídeo. El vídeo comporta, a més, la possibilitat de veure imatges de la pel·lícula que ja havia comentat en l'entrada dedicada a la pel·lícula «Marie Antoinette»: com la trobada amb el comte Fersen o la festa on beuen xampany fins a la sortida del sol...