Qui sóc jo per recomanar res a ningú? I tanmateix recomano: "À la Recherche du temps perdu" de Marcel Proust. Pensareu: una novel·la en 7 volums que el seu autor no volia donar mai per acabada... com compaginar la seva lectura amb la nostra vida tan ocupada? Sí, són set volums d'una prosa gens fàcil, una prosa exuberant que es bifurca com els afluents d'un riu, que es recargola com un floc de cabells, i que no vol esgotar-se, com una bona conversa. Li dedicaríeu una hora diària al llarg de tres mesos o potser més? Una hora en la que no pensareu en la feina ni en el lloguer, en la que entrareu en un món llunyà i a la vegada estranyament proper. És cert que exigeix un gran esforç que en els dies d'esgotament ningú no vol realitzar. Però també és cert que si us captiva gaudireu cada dia del viatge a un altre món.
És un món que es correspon amb l'ambient aristocràtic de final del segle XIX i principi del XX. Ara esteu pensant en un relat avorrit ple detalls de la vida exquisida, delicada i tan distant de la nostra que devien dur aquests aristòcrates decadents... però no, trobareu una altra cosa. La veu del narrador que s'anomena Marcel (què estrany? és el propi Proust? és un altre?) us fa entrar en aquest món Pel Camí de Swann. Ens relata la seva infantesa a partir d'una nit d'insomni. Més endavant us portarà als baixos fons de Sodoma i Gomorra. Als estius a Normandia de A l'ombra de les jovenetes en flor. I acabareu l'últim volum amb El temps retrobat. Passareu per Venècia, Paris i Normandia. Us parlaran de pintors antics (Ver Meer, Botticelli, ...) i de pintors moderns i també algun músic. Viureu la Primera Guerra Mundial a París sota les bombes. Entrareu en el palau de Guermantes i en els prostíbuls dels afores. Però sempre ens explica experiències vinculades a les vostres. Les seves vivències i les dels seus personatges són les vostres. Swann s'enamora d'una estúpida anomena Odette de Crécy com tots ens enamorem, de la mateixa manera. Els Verdurin són tan mesquins com molta gent que coneixeu. Etc. etc.
Per últim, m'agrada el que diu una professora meva del llibre. Bé, ella no és la primera que ho ha dit però sí que és la primera a qui ho he escoltat. La frase de Proust és incansable. Ja us ho deia. En la traducció en castellà, els primers volums són de Pedro Salinas. Segons diuen, s'inventava bastant i retallava. La seva intenció era l'eufonia. (D'altra banda, com a incís, Semprún, el meu adorat, diu que la frase castellana és proustiana de natural, amb la torturant tendència a la subordinació interminable). Us trobareu paràgrafs sencers amb una sola frase. Comparació darrera comparació, tot s'encadena. I segons la meva professora l'estructura del llibre és "el chisme" (imagineu sentir-ho amb un marcat accent argentí). Sí, el narrador sovint ens explica les coses sense estar-ne del tot segur. Sembla ser que això fou així i això és com això que és com això que és com això.
Pel que fa a la traducció al català fou polèmica... Però paro ja que com a Proust no hi ha qui em deturi avui!
És un món que es correspon amb l'ambient aristocràtic de final del segle XIX i principi del XX. Ara esteu pensant en un relat avorrit ple detalls de la vida exquisida, delicada i tan distant de la nostra que devien dur aquests aristòcrates decadents... però no, trobareu una altra cosa. La veu del narrador que s'anomena Marcel (què estrany? és el propi Proust? és un altre?) us fa entrar en aquest món Pel Camí de Swann. Ens relata la seva infantesa a partir d'una nit d'insomni. Més endavant us portarà als baixos fons de Sodoma i Gomorra. Als estius a Normandia de A l'ombra de les jovenetes en flor. I acabareu l'últim volum amb El temps retrobat. Passareu per Venècia, Paris i Normandia. Us parlaran de pintors antics (Ver Meer, Botticelli, ...) i de pintors moderns i també algun músic. Viureu la Primera Guerra Mundial a París sota les bombes. Entrareu en el palau de Guermantes i en els prostíbuls dels afores. Però sempre ens explica experiències vinculades a les vostres. Les seves vivències i les dels seus personatges són les vostres. Swann s'enamora d'una estúpida anomena Odette de Crécy com tots ens enamorem, de la mateixa manera. Els Verdurin són tan mesquins com molta gent que coneixeu. Etc. etc.
Per últim, m'agrada el que diu una professora meva del llibre. Bé, ella no és la primera que ho ha dit però sí que és la primera a qui ho he escoltat. La frase de Proust és incansable. Ja us ho deia. En la traducció en castellà, els primers volums són de Pedro Salinas. Segons diuen, s'inventava bastant i retallava. La seva intenció era l'eufonia. (D'altra banda, com a incís, Semprún, el meu adorat, diu que la frase castellana és proustiana de natural, amb la torturant tendència a la subordinació interminable). Us trobareu paràgrafs sencers amb una sola frase. Comparació darrera comparació, tot s'encadena. I segons la meva professora l'estructura del llibre és "el chisme" (imagineu sentir-ho amb un marcat accent argentí). Sí, el narrador sovint ens explica les coses sense estar-ne del tot segur. Sembla ser que això fou així i això és com això que és com això que és com això.
Pel que fa a la traducció al català fou polèmica... Però paro ja que com a Proust no hi ha qui em deturi avui!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada