Tinc una professora - de la que algun cop ja he fet referència en aquest bloc - que tendeix a inventar etimologies. Diu, p.ex.: "¿A qué me refiero?" (amb accent argentí). Aquí ningú no respon, no ho fem mai, no sigui que ens equivoquem. Llavors, després d'un segon de silenci, es respon ella mateixa (total, igualment ningú no sabia a què es referia perquè ningú acostuma a seguir els seus raonaments, que poden ser rocambolescos): "Es la plutocracia". Un segon de silenci, com si aquesta revelació realment fos tal cosa. I aquí ve l'etimologia inventada en aquell precís instant: "Plutocracia --- ¿qué es plutocracia?" La resposta: "Es el gobierno de los ricos". Aquí l'encerta, però vol justificar el mot i aquí la caga: "Viene de plus, gobierno (cracia) de los que tiene mucho".... I el mot ploutos, en grec, que significa riquesa? es demana l'estudiant de clàssiques present a l'aula, incapaç d'obrir la boca. En tot cas, aquesta tendència, que resulta sovint insofrible, ja que ve acompanyada sovint de la sensació que provoca aquesta professora que tan li fa això com allò, em recorda, i molt, a "Todas las almas" de Javier Marías. En aquesta novel·la, el narrador - presumiblement el propi Javier Marías, ja que la novel·la té aspecte autobiogràfic - explica com, quan feia de lector a Oxford, es veia obligat a inventar sobre la marxa les etimologies dels mots castellans que li demanaven a classe...
1 comentari:
Ueee! és igual que en Jose qun es va inventar aquella paraula, de la qual ni m'enrecordo, davant la Socias
Publica un comentari a l'entrada