30/8/08

Great Expectations


Estic farta de ser misteriosa. Em moro per parlar. O sigui que no caldrà cap intent d'interrogatori en tercer grau, practicat en una cambra humida, buida i grisa, amb una sola cadira al mig, il·luminada només per una bombeta que penja trista del sostre... M'estalviaré aquest patiment i confessaré ràpidament. Estic a punt de mudar-me. Je déménage à Barcelone!!!!

Finalment tindreu una Michoud que de manera absoluta quedarà ubicada a Barcelona. Per fi serà de veritat «Michoud à Barcelone». Però no salteu d'alegria. Com que encara no hem signat, com que encara no tot és segur, com que encara hi ha un marge de possibilitat que això no surti ... no parlaré més i no ho celebrarem. Però si al final surt, si al final és cert, prepareu el cava!

Però fins que no arribi aquest moment... silence!

25/8/08

Misteri

Últimament no estic gaire inspirada. O sigui que no escric. Mentre, prefereixo continuar sent una dona misteriosa. Mantindré el meu secret (almenys cibernèticament) fins que tot sigui segur.


22/8/08

Celebració

Així celebro una cosa que m'ha passat avui... ja anireu sabent...


2 anys


El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil. Em debatia entre dos extrems:

Concentrar-me en els meus periples i les seves peripècies.

Escriure per escriure, com qui parla per parlar

Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). I és que em passen coses però cap és prou especial. Voldria que l'especial que m'esdevé fos l'escriptura... De fet, m'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. La feina és dura. Encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Quin sentit pren tot això?

Per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives. Ara mateix escric per mi. I sé que les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confusió. Mentre vivim, donem pals de cec. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. És trist saber o creure saber coses només negatives : que la vida és una merda, per exemple, que no solem obtenir el que semblem merèixer i un llarg etcètera. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Tota història és una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu.

Definitivament, avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat. Normalment no ho faria... però avui sí. Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí". Però més enllà de la meva consciència no puc evitar ser prou infantil com per adorar la vida, com per pensar que encara hi ha esperança. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. La paraula del dia serà «estupor». Posem-nos les piles. Exigim els nostres drets.

Mai no explicaré bé això, amb emoció, amb vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit. Inútil, em sento perduda en el món dels adults... De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil. Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part? Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades.

En tot cas, les meves entrades no són grans lectures però el seu treball supera l'anècdota de partença. M'acomiado mentre els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit.

PS. Aquesta és l’entrada que vaig prometre feta amb retalls del bloc. M’ha costat dues hores. Perdoneu la inconnexió i l’absurd del text. Ha estat un experiment, potser fallit, fet per celebrar els dos anys i un dia (ja) del meu bloc.


20/8/08

Happy birthday


Ara escric una entrada "Michoud express" en tota regla (és condició sine qua non que una "Michoud express" ha de ser redactada en un màxim de 7 minuts; quan escriure una entrada em porta més temps passa a ser qualsevol altra cosa i abandona, així doncs, el seu caràcter de "Michoud express").

Aquest "Michoud express" només té com a funció commemorar el segon aniversari del meu bloc. El que vull fer per celebrar aquesta data tan assenyalada és, principalment, dedicar-me al revival. Pensareu que dos anys no donen per tant, que no podré rescatar cap moment realment sucós. Però ho prometo, rellegiré el meu bloc, cercaré frases genials, fragments escollits, grans referències, etc. per construir una única entrada de retalls. A veure què surt. Caldrà que tingueu paciència, que espereu a què jo disposi d'una mica de temps.

De mentre, us demano: si recordeu qualsevol tema o entrada en especial, que m'ho digueu. Què és el que més us ha agradat?

Llista n/ 5 Bons temes de conversa


«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*


Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:

a) els meus temes de conversa són limitats.

b) que acostumo a criticar massa.

Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:

- podem parlar de llibres, dels bons llibres inoblidables (com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, que com veieu, he tornat a aprofitar per la cita que encapçala la llista) o d'altres que potser no passaran a la història (com els d'Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano) o d'alguns francament dolents (com «El codi da Vinci» de Dan Brown o «El último Catón» de Matilde Asensi). Parlaré durant d'hores dels autors que admiro (com Dostoievski o Semprún), dels llibres que m'emocionen (com «Il giardino dei Finzi-Contini» de Giorgio Bassani) o dels que simplement em fan passar una estona (com les novel·les d'aventures de Dumas). Prometo que aquest serà un tema inesgotable.

- també ho seran les pel·lícules. Les que vulgueu, obres mestres del cinema (com «Il Gattopardo» de Luchino Visconti o «The Godfather» de Coppola), o les últimes novetats (com «The Dark Knight»). Dels meus directors preferits, com Hitchcock, o dels vostres. De la pel·lícula que més cops he vist en la meva vida i que mai no em cansa («Rouge» de Kieslowski). O de la pel·lícula que espero que l'estrena, que ha estat retardada («Harry Potter and the Half-Blood Prince»).

- no diré ja si puc parlar d'art, no en teniu cap dubte, no? M'emocionaré parlant de pintura (Caravaggio o Rothko), o d'escultura (Bernini o Camille Claudel) o arquitectura (Guarino Guarini, Borromini).

- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.



- puc parlar de música: la que sento, la que detesto, la que m'agradaria sentir, la que admiro... I aquí vaig des de «Tristan und Isolde» de Wagner fins a «Video Killed the Radio Star».



- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!

- parlaré d'homes guapos, com Josh Holloway o com Patrick Dempsey o com Guillaume Canet o com Romain Duris.

- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.

- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.

- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.

- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.

- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...

Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?

_______________________________________________________________
* «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».

15/8/08

Sicília n/3 o La Febre del Poni


Poni poni poni poni! Oi que esteu farts de sentir-me parlar de ponis? Sóc una pesada i ho reconec. «Què li dic si em vull tornar tres dies més tard?» em pregunten. Jo responc: «Digues que el teu poni està malalt...». Tota comparació que necessiti un ésser animat com a part d'ella serà protagonitzada inevitablement per un poni: «gran com un poni», «petit com un poni», etc.

Alguns afortunats fins i tot coneixeu la manera en què els ponis van entrar en la meva vida. Almenys en el meu llenguatge particular. Alguns sabeu que va ser una persona molt concreta qui va dur-los al meu món.

Alguns poquets coneixeu la meva estranya teoria: els ponis estan per tot arreu. En tants llibres que he llegit algú esmentava un poni (no, no disposo de les cites, no estic tan malalta)!!! Hi ha pel·lícules on he vist que comentaven alguna cosa de ponis. Fins i tot a «Lost» fan referències a ponis. Hi ha cançons, marques de roba, bars, etc. I, és clar, tenim els ponis vius, de veritat, a les nostres ciutats, perquè se suposa que són bufons i que als nens els hi agraden: hi ha ponis al passeig marítim de Nàpols, hi ha ponis a la Vall de Núria, hi ha ponis al Jardin d'Acclimatation del Bois de Boulogne de Paris, etc.

Hi ha ponis a Palermo i per tot Sicília. Us afegeixo una foto que vaig "robar" prop de Piazza Independenza a Palermo, mentre esperàvem el bus per anar a Monreale. A Sicília els ponis acostumen a anar abillats d'una manera suposo que festiva i arrosseguen carros potser massa pesants per ells. Aquest poni no és l'únic que vaig veure, en canvi, sí que és l'únic que vaig fotografiar.

Un últim apunt poni: no sóc l'única que s'ha adonat del protagonisme del poni en la societat contemporània. No, no és Ballard, l'escriptor visionari, aquest altre que ha sabut intuir el valor poni que puja, sinó Deedee, una blocaire parisenca que ha escrit l'entrada: «Poneys on the bitume» amb foto inclosa (reconec que Deedee acaba d'inspirar aquesta entrada escrita a altes hores i en un tres i no res, que per tant en sóc deutora).

Us deixo amb una cançó de Poney Express, grup parisenc que pren el nom d'un servei de correu que travessava Estats Units en el segle XIX... Ja us havia dit que els ponis estaven everywhere!


13/8/08

Sicília n/2 o La Mala Sort


Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

11/8/08

Dilluns al sol


Els dilluns, com tots els que em seguiu de fa molt sabeu*, són el meu dia lliure (normalment). És per això que crec que caldria establir alguna mena de llei estranya, alguna normativa, que obligués a què els dilluns sempre sempre fes bon temps. Aquesta és una de les meves teories estranyes número 23.405 (número aleatori totalment, és veritat, mai no he comptabilitzat el nombre de teories estranyes que sóc capaç de produir).

El meu desig de què sigui obligat que dilluns faci bon temps avui, com sap qualsevol que avui hagi estat a Barcelona, s'ha vist totalment trencat, bandejat, trepitjat. El dia s'ha aixecat ennuvolat, només a mesura que avançava aquest ha millorat. I malgrat l'amenaçador del cel i encara que us sembli inútil, Núria i jo hem confiat (poc entusiastmaent) i hem agafat les tovalloles i els banyadors i ens hem anat a la platja de la Mar Bella. I sí, tot semblava indicar que no, però ens hem banyat en una aigua neta i fresca, hem reposat al sol i hem xerrat.

Finalment, malgrat tot, hem passat un dilluns al sol... I mentre tornava cap a casa, amb el cabell brutíssim, cansada, carregada amb la bossa de platja, sentia la cançó de François Claude «Le Lundi au Soleil» (El dilluns al sol) cantada per Keren Ann i Vincent Delerm, i pensava en la sort que tenim de què dilluns sigui el nostre dia lliure...

Us deixo amb la cançó, interpretada per Keren Ann, una cantant que sabeu que m'agrada, i Vincent Delerm. La lletra la teniu tot seguit, la traducció, a les notes del final...




Regarde ta montre
Il est deja huit heures
Embrassons nous tendrement
Un taxi t'emporte
Tu t'en vas, mon coeur
Parmi ces milliers de gens
C'est une journee ideale
Pour marcher dans la foret
On trouverait plus normal
D'aller se coucher
Seuls dans les genets
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil
Toi, tu es a l'autre bout
De cette ville
La-bas, comme chaque jour
Les dernieres heures
Sont les plus difficiles
J'ai besoin de ton amour
Et puis dans la foule au loin
Je te vois, tu me souris
Les neons des magasins
Sont tous allumes
C'est deja la nuit
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil



___________________________________________________________
* Els que no em seguiu de fa molt de temps, us poso tres links: aquí, o aquí o aquí podreu llegir sobre els meus dilluns al sol.

** Mira el teu rellotge, són ja les vuit, besem-nos tendrament, un taxi se t'emporta, marxes, amor meu, entre milers de persones. És un dia ideal, per caminar pel bosc, trobaríem més normal d'anar a jeure sols entre la ginesta. El dilluns al sol, és una cosa que no tindrem mai, cada cop és igual. És quan estem darrera els vidres, quan treballem que el cel és bell. Què bo deu fer en els camins el dilluns al sol. El dilluns al sol podríem passar-lo estimant-nos. El dilluns al sol estaríem millor en la olor del fenc, ens agradaria més recollir el raïm, o simplement no fer res, el dilluns al sol. Tu estàs a l'altre punta d'aquesta ciutat, allà, com cada dia. Les últimes hores són les més difícil, necessito el teu amor. I després enmig de la multitud, lluny, et veig, em somrius. Els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit. El dilluns al sol és una cosa que no tindrem mai. Cada cop és igual. Etc.


9/8/08

Especial Lost


Hi ha moltes coses que fan especial «Lost». Tots els que segueixen la sèrie deuen tenir un motiu per estar-hi enganxats: el guió, els decorats, els actors, o qualsevol altre, no importa. Hi ha, però i per sobre de tot, un component que està en la base de la sèrie, en la seva concepció, que, al meu parer, és el que la fa excepcional. Com veureu, no és un motiu que la faci única, ja que aquest recurs que esmentaré ha estat utilitzat i ho serà en literatura i cinema moltes vegades, però sí que aconsegueix fer-la bona.



El que per mi la fa realment bona és la construcció temporal del relat. Com tots el que la veieu sabeu, no segueix un ordre cronològicament estricte. Juga amb el present, el futur i el passat. El formalista rus Boris Tomashevsky distingia:

- història: allò efectivament esdevingut en l'ordre cronològic del temps.
- de relat: la manera com ens assabentem de la història.


I aquesta és la clau de «Lost». Perquè història i relat no es corresponen exactament. O millor, no es corresponen de cap manera. Ens anem assabentant de la història de manera escassa, esparsa, difícil. L'estratègia no és tant incidir en el suspens, sinó en la dificultat de tenir una visió global de la història. La història esdevé un mirall trencat, un quadre al que li falta una part. Podem intentar especular sobre el que manca, però la nostra imaginació no sembla prou potent per endevinar. Entrem, sense voler, en un joc estrany, del qual es fa difícil sortir.

«Lost» crea addicció... us enganxareu vosaltres?


4/8/08

Sicília n/1



La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...




2/8/08

De llistes


Vaig tenir uns dies de fúria i llistes (com aquell qui diu uns dies de vi i roses). Vull dir que vaig tenir uns dies que recordareu en què només escrivia llistes. En tot cas, ahir, davant d'una altra llista, se'm van passar una mica. Ahir, com alguns sabeu, significava el meu retorn a la feina. I va ser dur, però no tant, gràcies als meus companys i companyes, que fan que anar a treballar sigui per mi una experiència més que agradable.

Però ahir, també, i a la feina, vaig trobar una llista redactada - la que em va treure les ganes de llistes - per algú (que mantindré en l'anonimat, malgrat que sé que no llegeix el meu bloc). I el que volia dir és que aquesta llista era realment preocupant. Es tracta d'una llista manuscrita en una llibreta d'espiral de mida DinA 4. Ocupa quasi tota una fulla, en tres o quatre columnes. I inclou noms, és, doncs, una llista de noms. No penseu en la llista de Jacob els que veieu «Lost». Els noms són només noms d'actors, la majoria de Hollywood, la majoria dolents, i una gran part malament deletrejats. Aquests errors van provocar el nostre riure. La llista en sí, un cert estupor, ja que se'ns escapen els motius que tenia aquella persona per fer-la, i, almenys, altres dues per continuar-la.