Licht, mehr Licht!

Obligacions

Obres la teva agenda i la veus plena... d'obligacions! Anar a la feina, anar a classe, etc. I malgrat tot me n'adono de què no puc queixar-me. Tot això ho he escollit jo. Podria deixar la feina, podria no anar a classe, podria deixar la carrera... Són obligacions i no ho són oi? El que és descoratjador no és tant el que trobes a l'agenda com el que no hi trobes. On són els minuts per quedar amb la gent que m'importa? Com és que no som capaços de trobar temps per tot?

La Môme

Divendres vam anar a veure La Môme, que aquí han traduït com La vida en rosa (Edith Piaf). Malgrat ser una mica llarga i tendir al lacrimogen, us la recomano. Veureu sobretot una gran actuació de l'actriu protagonista, Marion Cotillard, que interpreta quasi trenta anys de la vida d'Edith Piaf. El maquillatge quasi no es nota i ella amb prou feines és reconeixible. L'estructura de la peli és una mica embolicada: amb flash backs i poques trames amb inici, desenvolupament i final. Esdevé una multiplicitat d'episodis en diversos moments de la vida de la cantant que van succeint-se sense ordre. Però per tots els que adoreu les cançons d'Edith Piaf és genial anar a veure-la i sortir havent plorat una estona i amb ganes de cantar l'Hymne a l'amour pel carrer. El millor minut: l'aparició fugaç de Marlene i les seves paraules (amb les que m'identifico). No oblidareu: la malaurada història d'amor amb Marcel Cerdan, el campió de boxa.

Memoires, Khnopff

Unes línies de Proust (en traducció castellana):

"La mayoría de las personas que conocemos no nos inspiran más que indiferencia; de modo que cuando en un ser depositamos grandes posibilidades de pena o de alegría para nuestro corazón, se nos figura que pertenece a otro mundo, se envuelve de poesía, convierte nuestra vida en una gran llanura donde nosotros no apreciamos más que la distancia que de él nos separa...."

En Proust sovint sembla ser-hi tot contingut. Això és de "Pel camí de Swann".

Cant de Tardor

Vaig prometre aquest poema de Charles Baudelaire en una entrada anterior...

CHANT D'AUTOMNE

I

Bientôt nous plongerons dans les froides ténèbres,
Adieu, vive clarté de nos étés trops courts!
J'entends déjà tomber avec des chocs funèbres
Les bois retentissant sur le pavé des cours.
Tout l'hiver va rentrer dans mon être: colère,
Haine, frissons, horreur, labeur dur et forcé,
Et, comme le soleil dans son enfer polaire,
Mon coeur ne sera plus qu'un bloc rouge et glacé.
J'écoute en frémissant chaque bûche qui tombe;
L'échafaud qu'on bâtit n'a pas d'écho plus sourd.
Mon esprit est pareil à la tour qui succombe
Sous les coups du bélier infatigable et lourd.
Il me semble, bercé par ce choc monotone,
Qu'on cloue en grande hâte un cercueil quelque part
Pour qui? - C'était hier l'été; voici l'automne!
Ce bruit mystérieux sonne comme un départ.

Charles Baudelaire

Intento una traducció en prosa:

Cant de tardor

Ben aviat ens capbussarem dins les fredes tenebres; adéu, viva claror dels nostres estius massa curts! Sento ja caure amb xocs funebres la fusta retombant sobre el terra dels patis. Tot l'hivern entrarà dins el meu ésser: còlera, odi, tremolors, horror, feina dura i forçada, i, com el sol dins el seu infern polar, el meu cor no serà més que un bloc roig i glaçat. Escolto tremolant cada tronc que cau; el cadafalc que hom construeix no fa un eco més pesat. El meu esperit s'assembla a la torre que sucombeix sota els cops de l'ariet infatigable i fort. Crec, bressolat per aquest xoc monòton, que hom tancant amb gran esma un taüt en algun lloc. Per a qui? - Era ahir l'estiu, vet aquí la tardor! Aquest soroll misteriós sona com una sortida.