12/7/10

A vegades m'oblido


Sempre dic que torno i mai no acabo de tornar... Sempre escric una entrada que és una promesa de tornada i sempre és una promesa trencada, no dura més que el temps de desfullar una margarida. Ho sento, sóc inconstant... No em culpeu, la poesia ha dit mil cop que les dones ho som, d'inconstants. Tampoc no em disculpeu, més que de la inconstància aquest silenci voluntari és fruit de la manca de tema (per escriure) i sovint també de temps.

El cert és que a vegades m'oblido de per què m'agrada la literatura i l'escriptura. Em perdonareu (i perdoneu també si sembla que només cerco la vostra indulgència) perquè, en part, aquest oblit es deu a fer-se gran i tenir que encarregar-se de tasques prosaico-avorrides com anar a comprar, fregar i posar rentadores (a més d'haver d'anar a la feina). Però ara que poc a poc construeixo el meu espai a la nostra nova llar, ara que poc a poc construeixo el meu temps en la meva nova rutina, començo un altre cop a gaudir del plaer de la lectura (sovint trivial) i espero que aviat gaudiré també del plaer d'escriure (no m'atreveixo a teclejar "escriptura", mot massa gran, aspiració més que res).

A vegades me n'oblido de tot això. Però avui (serà la calor?) me'n recordo perfectament.

21/3/10

Tornar


Vull tornar a escriure i se'm fa tan difícil. Malgrat que no hagi acabat la bogeria dels ikeas, i les caixes, i de treure la pols, i de penjar quadres... voldria tornar a escriure. Ara per exemple que disposo d'uns minuts de solitut, de tranquil·litat i d'intimitat (què important és l'habitació pròpia). Aquí em trobo, altre cop, davant el teclat, sentint l'inevitable clec-clec, avançant i reculant com Penèlope amb la seva costura, escribint i esborrant. I com sempre, la terrible por a la pàgina en blanc, la terrible por a mostrar-se massa i a la vegada la terrible por a no dir res.

Vull tornar a escriure però això tot el que hi ha (almenys per avui).

16/2/10

Bienvenido a la república blablabla


M'entren ganes de riure... perquè la sequera escriptora ha estat casual les últimes setmanes i serà obligada les properes. Amics i amigues, enceto una nova mudança, visites a IKEA, estrés, etc. o sigui que... m'acomiado temporalment!!!!

26/1/10

Consul de Sodoma



Què puc dir a hores d'ara de la meva por a la mort i al punt final? És un tema del que he parlat tantes vegades que no mereixeria sembla ser ni una línia més en aquest bloc. Malauradament tinc tendència a la recurrència temàtica. Buf, els que llegiu el bloc sovint (no m'atreveixo a anomenar-vos ni lectors ni seguidors) ja em coneixeu: al capdavall tracto de pocs temes que es poden fer pesats. Hi ha poques novetats en un bloc on NO vull parlar mai de la meva vida diària, on VULL parlar només dels meus temes...

Pesada, segur que sóc pesada. I com sempre us he regalat una bonica introducció ben llarga i que no té res a veure amb el desencadenant de l'entrada: ahir vaig anar a veure El cònsul de Sodoma. Ah, m'heu agafat! He caigut en el descrèdit: dos línies més amunt deia que no vull parlar del quotidià i ara ja comento una pel·li que he anat a veure. Malauradament pels que crèieu haver-me atrapat, de fet, aquesta pel·lícula - tan odiada per Juan Marsé, cosa, d'altra banda, perfectament comprensible - només em serveix per treure a col·lació els poemes de Jaime Gil de Biedma i un en concret que posaré al final de l'entrada.

Ara, deixeu-me que em perdi un instant més per les meves cabòries: El cònsul de Sodoma és altament criticable com a pel·lícula i com a biografia, no ho dubto. Ara passaré de fer cap resum ni reflexió acurada. Reconec que potser m'ha agradat pel simple fet que no tenia cap esperança que m'agradés. Però, més enllà de la bellesa visual d'alguna imatge de la pel·lícula (estic pensant en l'arribada al port de Barcelona, sota la pluja, del cotxe vermell del protagonista), hi ha una cosa que em fa donar-li el perdó a aquesta pel·lícula, hi ha un motiu pel qual m'atreviria a recomanar-la. I és que aquesta pel·lícula ha aconseguit que vulgui llegir a Gil de Biedma (a mi i espero que a alguns més). I això, no en tinc cap dubte, és una cosa molt bona.

Ara va el poema, que tracta, és clar, amb el tema amb el que havia començat la meva digressió:

No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

25/1/10

Ràbia


Tot blocaire (o en general, qualsevol persona que li agradi escriure) sap que una cosa que fa molta ràbia (diria fins i tot que és ràbia pura) és tenir, mentre camines pel carrer o et dutxes o menges amb algú o a la feina o a classe, una idea genial per començar una entrada o perquè sigui el motor d'un text o el seu tema central, o fins i tot, inventar en una situació com les descrites anteriorment, en les que no et pots prendre un segon per anotar-la, una frase mínimament original. No, no fa ràbia tenir la idea brillant o aconseguir una bona frase. No, amics, el que fa ràbia és no haver pogut anotar-la i després oblidar-la cruelment. Per més que hi tornis, li donis mil voltes, etc. no hi ha manera, no et torna. L'hauràs d'abandonar doncs com un impossible, aquell ideal al que tots aspirem. Però sense més possibilitats de recuperació.

Bye bye idea genial! Al calaix de TOT el que no he escrit, per manca de capacitats, de temps, d'inspiració o ... per oblit!

18/1/10

29



Els que llegiu el meu bloc des de fa temps i els que sabeu que el dia 13 era el meu aniversari segurament us demanareu : on estàn les meves habituals queixes al voltant de fer un any més? Per què no escric una entrada d'aniversari? Què em passa, està perdent interès aquesta temàtica?

Una mica sí. Ho he de confessar: aquesta vegada el meu aniversari m'ha agafat a desgana, i també com d'improvís. Finalment ho he celebrat, tot i que no ho pretenia. Finalment he tingut (m'autocito) "festejos". Finalment sí que m'he queixat de fer un any més, m'espantat d'acostar-me tan perillosament als trenta (número que, almenys a priori, no m'acaba d'agradar, el cert és que només m'aterroritza) i m'he enfonsat en les zero ganes de l'any més... Aix, amics, almenys vaig passar pel Limbo i hi vaig estar molt bé.... Us el recomano!!!

11/1/10

(Parèntesi)


Em permeto utilitzar lliurement i fixant-me només en aspectes visuals, el parèntesi. Un parèntesi és segons el diccionari una interrupció o suspensió, però jo tinc a la ment, ara mateix, l'ús que li donem als parèntesis en matemàtiques (buf, sí, JO parlant de mates... el món és boig!).

Quan en una operació algebraïca ens trobem un parèntesi significa que hem de realitzar el que hi ha a dins per separat i després continuar amb tot el que queda. Imagineu-vos que a la meva vida hi hagués un parèntesi d'aquesta mena, que aïllés un seguit de vivències respecte a les que en van quedar fora... encara que tot sigui, finalment, una única operació.

El meu parèntesi es diu visita del cementiri de Montmartre a la recerca de la tomba d'Stendhal. Crec haver explicat aquesta història mil vegades. Temo haver-ho fet fins i tot en aquest bloc. Espero no repetir-me massa. Però igualment, demanant la vostra indulgència, hi tornaré. Com molts sabeu vaig estudiar un any a París, dans le cadre de la bourse Erasmus. I aquell any que va significar tant per la meva formació s'insereix dins un parèntesi que el formen el primer cap de setmana que hi vaig viure i un dia de la darrera setmana, per tant, un dissabte a la tarda de finals de setembre i un dimarts al matí de finals de juliol.

Aquell primer dissabte solitari a París vaig decidir que la meva vida en aquella ciutat no podia començar de cap altra manera que no fos visitant la tomba del meu estimat Stendhal al cementiri de Montmartre. Malauradament la climatologia no pensava igual: una terrible tempesta va caure sobre la ciutat. Vaig voltar com una ànima en pena buscant-la sota la pluja i només vaig trobar-me corbs, gats negres i gent amagada sota els nínxols. Quan vaig cansar-me de mullar-me infructuosament vaig desistir, sense haver acomplert el meu objectiu, i decidida a tornar-hi el més aviat possible.

Coses de la vida... tal com vaig comentar una vegada, alguns desitjos i necessitats imperiosos passen a segon pla no sabem per quina raó. I així em va passar a mi... els, dies, setmanes i mesos van començar a córrer fins que ja arribava el final de la meva estada a París. Aleshores no hi vaig tenir més remei. Com tanta gent vaig dedicar aquells darrers sospirs a París a fer tantes coses que per desídia havien anat quedant postergades... i la meva important d'aquella llista era, evidentment, un compte pendent: el cementiri de Montmartre i la tomba d'Stendhal.

O sigui que un dimarts ben aviat em vaig llevar* i vaig dirigir-me per fi cap a Montmartre , en solitari, com si fos un ritual personal. I sí, finalment sí, cap impediment va frustrar la meva visió d'una tomba que, tot s'ha de dir, és bastant lletjota...

Vet aquí, com un passeig romàntico-banal esdevé cabdal en una vida. Imatge de principi i final, que conforma un parèntesi, un embolcall podríem dir per un temps que queda fora de la corrent vivencial a la meva biografia. Ah, amics, què pedant sona i què senzill que és! I com m'ha agradat introduir la influència d'Stendhal d'aquesta manera en els meus Lehrjahre...

_________________

* Confessió d'Erasmus: aquella última setmana de juliol a París va ser l'única setmana de tot l'any que em vaig llevar abans de les nou cada dia d'entre setmana.

9/1/10

Pensadors


Quants pensadors podríem trobar-nos en un sol carrer? Potser us demaneu per què començo així, amb una pregunta ridícula a tots ulls. Sí, és cert, a mi també, així vista escrita, sense cap més explicació, em sembla imbècil. Sembla no tenir cap mena de sentit.

Però tinc una bona raó per fer-la. I sí, sé que mereixeu rebre explicacions. Comencem dient que no parlo de pensadors en el sentit de filòsofs i intel·lectuals. Ni tan sols en el sentit més ampli de qualsevol persona que pensi. Estic acotant el sentit de la paraula només a una mena de pensador, l'escultòric. I això, és clar, és una referència al Pensador d'Auguste Rodin.

Ara ja us he donat una pista molt bona que potser farà que algú pugui resoldre el meu enigma: estic parlant de la convergència o potser més correctament dit de la convivència en un sol carrer, la Rambla de Catalunya, de 2 pensadors, el de Rodin i el clàssic i conegudíssim Toro pensant de Josep Granyer i Giralt. Recordeu que fa uns anys el van robar i retrobar?

____
Quines coses, jo pensant ser tan original amb aquesta entrada i resulta que no sóc l'única persona que se n'havia adonat: llegiu aquesta columna de El Periódico de Catalunya.

3/1/10

10


Aquest any podria ser un deu. No em jutgeu com una ximple… no em llegiu com si fos una pobra idiota que es conforma amb qualsevol cosa. Aquest any podria ser un deu. Deixeu-me que m'autoenganyi, deixeu-me que parteixi d’aquest nou principi que ens ofereix el calendari (malgrat que sigui una convenció social, que diria Sheldon Cooper) i potser tot vagi millor. Ja vaig dir que hi ha coses que NO deixaré pel camí, però m'il·lumino d'alegria pensant que altres si les podré deixar en el passat! Aquest any podria ser un deu!!