23/9/08

Escepticisme


Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula "escepticisme" té aquestes dues accepcions:

1 m. [FS] Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.

2 m. [LC] Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions de religió.


Jo sempre he estat una persona escèptica. El meu escepticisme no és cap postura que faci servir per fer-me interessant de cara a la galeria. El meu escepticisme crec que és radical, natural, innat. No em refereixo només a què sóc incrèdula respecte qüestions místiques i sobrenaturals, sinó que acostumo a posar en dubte tot. Estic convençuda d'una manera molt forta de què no ens és possible, com a éssers limitats i fal·libles que som, de conèixer certeses.

Així doncs, m'agrada posar en dubte moltes coses, fins i tot el que crec conèixer. Qui sap si, quan faig una afirmació i un altre fa la contrària, no tindrà aquesta persona la raó? Intento no assegurar, em limito a donar la meva versió, el que jo crec saber.

Com deia, sempre havia estat escèptica a tots nivells. Dubtava constantment, dubtava per defecte. Però ara, de sobte, d'una manera inopinada, ja no dubto, ja no desconfio. Perquè ara, de sobte, tinc una altra certesa (que no és negativa): crec i sé que pot existir una connexió amb algú. I així, jo, que sempre me'n ric de les qüestions espirituals, ara crec fermament que tinc un lligam d'aquesta mena. Estic convençuda que aquest vincle existeix, un vincle que es reforça cada dia: cada cop que pensem el mateix, cada cop que diem el que l'altre rumiava, cada cop que trobem que ens agrada una cosa als dos, cada cop que ens busquem amb la mirada entre la gent, cada cop que ens besem, cada cop que parlem i no ens cansem...

Dubteu, sisplau, dubteu de tot però sobretot confieu, confieu que hi ha, en aquest món, ànimes germanes, ànimes afins.



21/9/08

El que em falta


El que em falta és la inspiració, amics i amigues seguidors i seguidores del bloc. Alguns i algunes flipeu perquè ja no actualitzo. Però tinc excusa: he estat uns dies fora del país, he estat fent un trasllat i he estat als núvols també. En definitiva, massa ocupada per ocupar-me de res que sigui pràctic o creatiu.


Em falten forces per escriure. Això fa mal, perquè escriure és part del sentit de la meva vida. He de tornar a escriure, tornar a trobar una rutina, un temps per dedicar-li a aquesta passió. I tornar a trobar-me (anava a dir) com escriptora (no ho sóc).


Em falta una mica de temps de descans. Ara mateix noto com em baixa l'energia (i l'ànim).


Em falta el meu gos.


Em falten algunes persones que no estic veient gaire sovint.


Em falta tenir els meus mobles a la meva habitació i ja no arribaran fins dijous (puta Mercè... el centre és impracticable en automòbil).


Em falta arreglar el quarto de bany i la cuina. Fer una rentada a fons del pis. Endreçar la nevera. Fer alguna cosa amb el pati de llums. I altres coses. M'angoixo només de pensar-hi.


Em (ens) falta posar una data a la festa d'inauguració del nostre piset.


Em falta llegir un munt de coses de la feina... i assabentar-me de més coses que estan succeint i que tinc abandonades: com aniran certes activitats, quan tenim reunions, quins dies fem portes obertes, quins horaris tenim els dies festius, etc.


Però per sobre de tot, em falta algú. I només fa dos hores que no el veig.

20/9/08

Love is in the air

Sé que últimament no tinc gaire coses per dir... almenys a vosaltres. Ho sento, hi ha èpoques de la vida que només tens ganes de parlar amb una persona. Us deixo amb una cançó preciosa:


1/9/08

L'Espoir


«L'Espoir» és una novel·la d'André Malraux que té com a tema la Guerra Civil Espanyola. Va ser editada el 1937 a Gallimard, dos anys més tard Malraux en faria una pel·lícula, titulada igualment «L'Espoir», i que no sortiria fins el 1945. Reconec que mai no me l'he llegit, i que tampoc no he vist la pel·lícula.

He de confessar que he escollit aquest nom per titular aquesta entrada no perquè vulgui fer un homenatge al llibre, sinó perquè volia parlar del meu estat d'espera. Però malauradament, seria incorrecte usar així aquesta paraula, perquè "espoir" no ho podem traduir com "espera". "Espoir" en francès és esperança. El mot apropiat per referir-nos a l'espera seria, en francès , "attente".

I sí, visc en estat d'espera. I a vegades em desespero. Com si els dies no passessin. Com si no pugués arribar mai el terme d'aquesta espera. Perdo l'esperança, la confiança en el futur. Em pujo per les parets. Vull que el temps passi. Només desitjo que arribi. I diuen que les setmanes volen, doncs la meva setmana és eterna. S'atura el temps, el rellotge no avança, i aquí estic, parada, clavada, davant l'ordinador. Contemplant un temps que no avança, que s'estanca.

Només em queda la certesa de saber que, fem el que fem, el temps no s'atura. I que sí, encara que poc a poc, arribarà finalment aquest dia en què (aquí tinc posada tota la meva esperança) tinguem el pis, poguem traslladar-nos i comenci la nostra aventura barcelonina, i que s'acabarà aquesta espera. La natura humana farà que, aquest dia, sorgeixi davant meu un altre terme on dirigir-me, i, per tant, una altra espera.


Mentre, perquè feu temps, us poso un vídeo del Youtube que em va encantar: