Sense saber

De vegades no sé què escriure. Avui és una d'aquestes ocasions. Bé, en tot cas, volia fer una provatura amb el meu blog. Veure si era capaç de passar una foto del meu fotoblog (fotothing) aquí... i he pogut fer-ho...

Die Windsbraut - Oskar Kokoschka

Quants de vosaltres us sentiu estafats pel canvi d'horari?? Realment espero que el canvi d'hora tingui una gran significació alhora d'estalviar llum etc. perquè sinó tot aquest patiment que comporta serà inútil. Penso en la mala cara que faig. Penso en el que trigo en dormir-me per les nits i el que em costa llevar-me. Penso en el mal de cap que tinc ara mateix. Penso en la gent que diumenge va fer tard a treballar i també en els que s'estranyaven que fòssim tan estrictes i apliquèssim l'horari nou de manera tan rígida (tots aquests ens pensaven pagar els salaris fins les nou ells mateixos, diumenge a la tarda??)... Estic sola en el món o algú més se sent com jo?

Paris je t'aime 2

El millor dels curts que integren "Paris je t'aime" és que els dos primers demostren la meva teoria sobre l'existència d'un sistema per lligar molt usat entre els parisencs. Jo l'anomena lligar "por derribo". Aquesta expressió castellana malauradament no té traducció. I defineix totalment el sistema que esmentava. Aquest consisteix en escollir una víctima. Més que víctima parlaríem de seleccionar una persona que ens atreu i a la que no volem ni podem deixar passar: la ciutat és massa gran, mai no coneixerem ni retrobarem aquesta persona, que ens atreu fins al punt d'obligar-nos a intentar entrar-hi en contacte pel mitjà que sigui. Això em fa pensar en "À une passante" de Baudelaire. Què hagués estat d'aquest poema si Baudelaire hagués sabut del sistema "ligar por derribo" (LPD)?

Torno després de la digressió a parlar del sistema: un cop seleccionada la persona la posem en el nostre punt de mira i ens hi apropem. Aleshores hem de propiciar un contacte amb molta delicadesa: en el metro, podem topar en deixar-nos en dur pel vaivé del vagó, entre una gentada podem entrebancar-nos casualment... El sistema esdevé penós quan ens trobem en una situació que no ajuda: per exemple, en un espai molt ampli i buit. En aquest moment només hi ha una solució desesperada però barroera: atacar i posar la trabeta.

Un cop hem colisionat amb el nostre escollit es desencadena tota la dialèctica. Comencem assegurant-nos de l'estat de salut de l'altre. Un cop veiem que la persona es troba en perfectes condicions, ja podem saltar a demanar el nom, l'estat civil, la professió i quedar fins i tot per fer un cafè i així resacabalar-la pel mal que li haguem ocasionat...

Com tots sabeu, jo no sóc parisenca. Així doncs, mai no vaig posar en pràctica aquest sistema. He de dir, però, que el conec en primera persona perquè en dues ocasions el van posar en pràctica amb mi...

C'est la vie...

Paris je t'aime

Ahir vaig anar a veure "Paris je t'aime".... Hi ha històries tendres, històries entendridores, història atendrides i també alguna que provoca el riure. Són dues hores que passen volant. I pels que hagueu viscut a Paris o simplement pels que adorin aquesta ciutat: sovint pot esdevenir una retrobada. El millor de la peli: el començament, amb la panoràmica sobre un Paris on està sortint el sol. La millor història: la segona al meu gust. Surten els Quais de la Seine, la Mosquée, els adolescents parisencs de barri bo, un aire de banlieue, etc. I la última tampoc no està tan malament: dedicada a més al 14e arrondisement, on vaig viure un mes. Impagable: la història dels mims! Reconec que no és la peli que us canviarà la vida però tampoc no passareu una mala estona. I així evitareu acabar anant al cinema per veure "300".

Ens fem grans...

Us n'adoneu de com ens fem grans? Dimarts precisament en parlava amb l'Eli i ella constantment em deia que en el seu cas no ha canviat res. I no pot ser així, no ens ho hem de creure. Cadascú té la seva evolució que no ha de ser com la de la resta. Jo només noto que cada cop em passen més desgràcies (no cal especificar-les ara mateix, això és un bloc no Salsa Rosa ni el polígraf) que he d'encarar. Sí, perquè mentre ets petit o jove o adolescent tens un munt de gent (pares, professors, etc) que t'han de cobrir i donar un cop de mà. Però, c'est la vie, això s'ha acabat i ara m'he d'apanyar tota sola perquè ara ja sóc gran...

Després n'hi ha altres que lloguen un pis que han de reformar i se'n van a viure amb la parella. Gent que troba feines decents. Gent que paga les lletres d'un cotxe. Etc. Algun dia a nosaltres (els de les desgràcies) també ens arribaran canvis d'aquesta mena. Malauradament sento que "madurar" és caure en el convencional, esdevindre un més, com tothom. És així? Sóc la única que ho sento? Podrem mantenir el nostre ésser únic, les nostres rareses, etc malgrat el pas del temps? O intentarem cohesionar-nos cada dia més amb la massa? O pitjor, ens sentirem obligats a adequar-nos a les expectatives o al que se suposa que hem de fer?

Frau im Fenster - Friedrich

Escric molt de tant en tant com per tenir una línia interessant en el meu bloc. Em sap greu. Sobretot perquè sovint tinc la sensació de què hauria d'escriure. No sé si ja ho havia dit. Però moltes vegades la meva concepció de mi mateixa em remet a Marcel Proust i després a Jorge Semprún. Com molts sabeu, Proust volia ser escriptor des de petit, però ningú donava res per ell. Va ser una persona molt malaltissa en la seva infància i després un home massa mundà. I tanmateix, va demostrar ser el més gran escriptor del segle XX, amb la seva inacabada "Recerca del temps perdut". I, en la mateixa estela, trobem en Semprún. Qui d'altra banda assegura en vàries de les seves obres autobiogràfiques (penso que fonamentalment en "Adieu vive clarté" traduïda al castellà com "Adios luz de veranos", un bellíssim vers de Baudelaire, ja us posaré el poema altre dia) que des de petit deien que seria escriptor. Malauradament, el seu recorregut biogràfic li va impedir realitzar-ho fins molts anys després. Com sabeu, Semprún va exiliar-se amb la seva família molt jove d'Espanya, durant la Guerra Civil. Després va participar en la Resistència i fou apressat. De la presó i les tortures a França, va anar a parar al camp de Buchenwald, on va viure fins l'alliberament del camp, uns dies abans del seu sant, el 1944. Tampoc va començar a escriure com sí que va fer Primo Levi arrel de la seva experiència concentracionària. De seguida va ingressar al Partit Comunista i va viure ocult a l'Estat Espanyol com a dirigent del partit. Seria durant el seu període de clandestinitat, en els seixanta, quan començaria a escriure. El resultat: "El gran viatge" narrant la deportació.

Si Proust va endarrerir durant anys l'escriptura per tot el que pensaven d'ell i Semprún per tot el que la vida li va posar enmig... em demano, quina és la meva excusa? Perquè sovint és com si jo hi estigués destinada però no tingués força, voluntat o alguna altra cosa per iniciar-ho!

Sobre escriure un bloc

És difícil escriure un bloc... Hom vol donar la sensació de frescor i espontaneïtat que pensa (de manera maquiavèlica) que li escau a un bloc i, malgrat això, tots acaben planejant, rumiant, inventant el millor gir. Vinga, deixaré l'impersonal, seré "sincera" i torno a la primera personal del singular. Sí, jo caic en el parany de rumiar què escriure en el bloc. El meu bloc deixa així de ser una cosa que escric per mi. M'estic rebatent a mi mateixa, ja ho sé.