BON ANY 2009

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Entrada de Nadal

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

A new job

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Una concessió als records

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

• Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
• Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

• Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
  
• La mala senyalització
• Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.

Escriptora maleïda... o maleïda escriptora

No serviria de res parlar de mi mateixa com escriptora. No vull caure en el fàcil conformisme i en la poca modèstia de pensar que, perquè he escrit quatre entrades en un bloc, sóc escriptora. De fet, el títol de l'entrada m'agrada per les possibilitats que té la reversibilitat. I per això l'he escollit. Adoro quan passa això que l'ordre dels factors sí canvia el resultat: escriptor maleït o maleït escriptor.(1)

Tornant però al tema principal: em sento, entre tantes altres coses avui (2) com una escriptora maleïda... perquè ja no tinc lectors!!! Torneu a llegir-me!!! I a deixar comentaris!!!! Sinó us miraré així:



________________________________________________________________
1. Altre exemple (Jose, va per tu!): "Calvito mono" o "Mono calvo".
2. Com intrèpida, divertida, curiosa, espantada, criticona, mandrosa, voraç, etc. etc.

Regals

Els regals són el gran tema d'aquestes dates. Tots estem ficats en una llista enorme de regals que hem de fer. Tots ens angoixem passejant per una ciutat plena de botigues plenes de potencials regals i amb les butxaques més o menys escurades. Regals de Nadal. Regals d'amic invisible. Regals per familiars i amics.

Tot això crea tan patiment que sovint em demano sinó serà un costum estúpid. Tampoc no em crec això de què "quan em surti faré regals" o de "no necessitar res o no voler regals". Simplement em demano sinó seria millor fer-ho de qualsevol altra manera, més relaxada, menys obligada.

És terrible haver d'escollir regals per gent que no coneixem, per gent que no estimem, o per gent que (finalment) no tenim ni idea de què li podríem regalar.

És terrible quan reps un regal i saps positivament que la persona que te'l fa estava perduda i desorientada. Que aquella persona no tenia ni idea de què comprar-te o de què fer-te. Com sinó et conegués... Per això i com a instruccions pels que volgueu fer-me un regal, aquí va primer el que NO heu de regalar-me (sorry al regalador):

M'arrisco a semblar una desgraciada desagraïda però sincerament... no preferiu una simple capsa de bombons o potser qualsevol altra cosa, com un pot de "Chance" de Chanel, o un "Teint Idole Ultra" color Beige Sable de Lancôme, o unes botines amb taló baix o una làmina amb el gravat de la Melancolia de Dürer?

Reflexioneu-hi. Mentre podeu sentir aquesta cançó que em preocupa i inquieta a la vegada que m'alleuja:

Llista n/ 7 o Els Bons records

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!

Somnis

Somni. Habitualment acceptem per aquesta paraula connotacions positives. Podem entendre per somni un projecte pel futur o meta de difícil consecució que esdevé una manera de tirar endavant. També pensem en sentir el mot "somni" en l'expressió "tenir dolços somnis", o sigui, somnis agradables. Un somni és un desig bonic o una idea esbojarrada. Sinó creieu en la facilitat amb que utilitzem positivament aquesta paraula mireu les deficinions que en dóna el Diccionari d'Estudis Catalans:

1 m. [LC] [PS] Sèrie de pensaments, d’imatges, d’emocions, que ocorren durant el son.

2 1 m. [LC] Imaginació vana de coses impossibles o cregudes impossibles.
2 2 m. [LC] Esperança, projecte, que sembla no tenir cap probabilitat de realitzar-se.
2 3 m. [LC] Il·lusió cara.

2 4 m. [LC] Idea quimèrica.

Malauradament, aquestes connotacions positives poden ser fàcilment desmentides. I jo les puc negar. A vegades els nostres somnis no arriben a malsons, i tanmateix són terribles. Ara, és clar, parlo de l'accepció primera de la paraula, la que parla del que ocorre en la nostra ment durant el son.

A vegades els somnis que tenim a la nit ens mostren una imatge ideal de la nostra vida que és la que voldríem. A vegades aquesta imatge no hi ha manera que esdevingui real. A vegades és terrible saber que no podem fer res. I així els somnis esdevenen una càrrega terrible en el nostre esperit, que és molt difícil de suportar. I provoquen nits d'insomni i por a tornar a somiar, por a tornar a veure realitzar-se el que ja mai no passarà.

Vull acabar aquesta entrada pessimista amb una idea molt sàbia que apareix al "Les Misérables": "On jugerait bien plus sûrement un homme d'après ce qu'il rêve que d'après ce qu'il pense", que significa: "Jutjareu segurament més bé a un home a partir del que somia que a partir del que pensa".

Avinyó

Carrer Avinyó, de Barcelona. Rep el seu nom per un família catalana documentada en els segles XIV i XV. Fa un temps s'havia dit, durant un breu lapse, "18 de julio". També la van anomenar Aviñó, Pou de l'Aldà i Calderes Velles. La coneixem pel quadre de Picasso: "Les senyoretes del carrer Avinyó", que la gent anomena "Les demoiselles d'Avignon " pensant en la ciutat francesa, i no en el carrer barceloní.

És un carrer chic, bcbg (bon chic bon genre), huppé, branché, in. Hi ha tantes maneres de dir que està a la moda, en voga. Passejar per aquest carrer és veure gent fashion i botigues de disseny, des de Sita Murt fins al Cirkus, sense oblidar American Apparel.

I malgrat ser un carrer tan magnífic, que rebosa diners, que ara mateix estan reformant suposo per fer més còmode, he de dir que en aquest preciós carrer no hi ha ni una sola paperera. Us demanareu potser per què sóc tan conscient d'aquesta gran mancança? La raó és senzilla i comprensible: Janis, que és una gosseta molt bufona, va fer caca en aquest carrer mentre jo la passejava dijous passat. Com que sóc una persona cívica (no al 100%) duia una bossa preparada per recollir el regal. Però degut a la falta de papereres vaig haver d'arribar fins al carrer Ample amb aquest bonic paquet, fins aconseguir dipositar-ho.

Després diuen que els carrers de Barcelona estan bruts... Després ens demanen que siguem nets... Després pretenen que recollim les merdes dels animals i que no llencem escombraries a terra...


______________________________________________________________
Navegant he trobat aquest escrit que us podria recordar vagament al meu, sobretot al seu principi, no així al seu final.

Llista n/6 o Les Paradoxes de la vida

Torno a estar aquí i amb ganes d'escriure i publicar una llista... Em demano si havíeu oblidat ja les meves inefables llistes. També em pregunto si les trobàveu a faltar. En voleu una altra? Desitgeu que torni a escriure llistats més o menys ocurrents o absurds sobre qüestions mínimament poc interessants?

Pels que no ho sabíeu, vaig iniciar fa uns mesos una nova línia editorial vinculada al tema llistats. Punxeu sobre aquest vincle per saber més sobre l'origen de la categoria "Llistes", que va estar relacionat amb un moment organitzador de la meva vida. Podria parlar del furor "llistejador" o "llistador" (cap de les dues paraules estarà acceptada? Hi ha una altra opció?) que em va omplir aquest estiu i que, ho sento, ja va acabar. En aquest moment ja no organitzo, la meva vida té un toc caòtic, em deixo emportar per l'atzar, m'arrosseguen els canvis sobtats d'opinió i les novetats ... Ja no planejo, ja no faig llistes. I, malgrat aquestes afirmacions, m'atreviré a fer una nova incursió en el domini de les llistes. Gosaré, doncs, de redactar un nou llistat: la Llista de Paradoxes de la vida.

Les Paradoxes de la vida són moltes i complexes. No pretenc abastar-les totes en aquesta entrada. Només les que em passin pel cap ara mateix (inspiració sobtada no?). Aquí les teniu:

1/ la primera paradoxa, evidentment, és que, tot i no voler (o no poder) ser ja una persona organitzada i organitzadora, m'he posat a confeccionar una llista. Paradoxalment encara, la meva tasca a la feina és ser coordinadora de grup. O sigui, que és cabdal tenir preparada la feina, vaticinar, preveure les situacions. En resum, ser una personada organitzada (a més de tenir prou cintura i flexibilitat com per canviar sobre la marxa i prou capacitat de trobar solucions sense dubtar)... i com us deia ara no ho sóc. De tota manera, no us feu una idea apocal·líptica perquè tinc els vells hàbits totalment adquirits i el meu paper a nivell laboral crec que continua sent, malgrat tot, força decent.

2/ la segona paradoxa de la (meva) vida és que, en teoria, odio el facebook, però tot i així, en tinc un i el miro cada dia o cada dos dies com a molt. L'actualitzo. Actualitzo l'estatus sovint. Busco nous contactes. Omplo la m... de test que alguns es molesten a preparar per a nosaltres sense cap criteri. Hi poso fotos. Miro les pàgines dels meus amics. Em ric amb les seves fotos. Etc, etc.

3/ la tercera paradoxa: m'encanta anar a ballar i fa mil·lennis que no ho faig. Malgrat que, estic segura, m'aniria molt bé per desestresar-me, ja que no em puc permetre una escapada de cap de setmana...

4/tot i que creia estar inspirada, no ho estic. Això no és una paradoxa, sinó una trista realitat. Així doncs, aquí s'acaba el meu llistat. En aquest moment, sóc conscient de què semblo Matty i la seva última entrada. Però és cert, ja no sé què més posar... algú se li acudeix afegir res?

Sequera

Em fascina la capacitat dels mitjans de comunicació (vull dir televisió, premsa, etc.) per focalitzar l'atenció (la nostra, la de tots) en un tema, que esdevé capital, preocupant, problemàtic i inevitable. Ara mateix l'objectiu de la premsa (sé que ho heu notat) és, principalment, la crisi econòmica. Cal dir que vam poder respirar uns dies del tema, que a mi m'ofega, gràcies a les eleccions als Estats Units.

Em fascina també la capacitat que tenen aquests mitjans per oblidar el que, al seu parer, ja no importa. Aquests temes irrellevants són esborrats com si mai no haguessin estat de portada. Penso, per exemple, en la sequera, que actuava com a mostra del cataclisme climàtic que ens havia d'afectar en un marge de pocs anys. Ara la sequera és aigua passada (mai millor dit) degut als litres de pluja i pluja que ens assolen en aquesta tardor glaçadora. El tema, com deia, és ara l'apocalíptica crisi de la qual no deixen de parlar. I no deixen de dir-nos que durarà anys, i que serà pitjor el 2010 (calia dir-ho? si encara no som ni al 2009...), i que la Borsa pujarà amb la victòria d'Obama, o que al final la tan esperada victòria d'Obama no repercutirà en res, i que les dades de l'Atur són catastròfiques... Mentre, perquè tot sigui encara més depriment, la meva nòmina s'encongeix mes rere mes.

I, tal com us havíeu adonat i tal com alguns havíeu comentat, en la meva vida hi ha una mica de crisi i també una mica de sequera. Perquè jo no sóc un mitjà informatiu, sinó una persona que no oblida amb facilitat, ni esborra completament, ni passa del passat. I, ho reconec, ara visc un moment de sequera creativa. I per això he abandonat el bloc de manera radical. Espero superar aquest forat negre... i tornar a delitar-vos amb les meves ocurrències aviat. Si en teniu ganes només!

Cachée

«Caché» és una pel·lícula de 2005 dirigida per l'austríac Michael Haneke a França i amb actors francesos (la protagonitzen Daniel Auteil i Juliette Binoche). Els que la vau veure sabreu que es tracta d'un film de suspens que parla d'un matrimoni que un bon dia comença a rebre un seguit de videos realitzats per algú que, evidentment, es manté amagat (és el que vol dir caché).

I jo mateix ara estic cachée, amagada, però sense cap motiu estrany, ni vigilant ningú, ni intimidant ningú. Com ahir, continuo escrivint d'amagat, a la feina (ahir no ho deia expressament però, vaja, penso que podíeu sobreentendre-ho). I continuo escrivint sense gaire reflexió, sense haver rumiat gens de què us volia parlar. El cert és que fa temps que no escric i com ja m'ha passat algun altre cop, tinc coses per dir, tantes, que no sóc capaç de limitar-me.

Mentre, poc a poc, la meva vida es va construint, com l'armari que tinc a la meva habitació. Es torna a endreçar. Amb coses noves, amb gent nova. Sento que tinc una nova família, amb els seus defectes i les seves alegries. Sento que és un període de canvi, on tot vola, on tot és nou. A la vegada, d'una estranya manera, no tinc por, sinó que confio. No passo ànsia... tot el contrari, miro endavant com si sabés que tot anirà bé.

Somnolència

Escric d'amagat el meu bloc... això és ja el que faltava, pensareu. Per què quan més discret vols ser més et sembla que tothom t'està escoltant? Les tecles d'aquest ordinador fan un soroll que aclapara, en aquest despatx ocupat per dues persones silencioses. I el pitjor de tot, ara mateix estic en un estat de somnolència important, se'm tanquen les parpelles. Una nit d'insomni provocat pel mal de panxa només podia tenir com a resultat l'estat catatònic en què he viscut aquesta jornada.

No us avorreixo més, estic sent soporífera!

Escepticisme

Segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula "escepticisme" té aquestes dues accepcions:

1 m. [FS] Doctrina filosòfica segons la qual la raó humana és incapaç de conèixer la veritat.

2 m. [LC] Disposició a dubtar. El meu escepticisme en qüestions de religió.

Jo sempre he estat una persona escèptica. El meu escepticisme no és cap postura que faci servir per fer-me interessant de cara a la galeria. El meu escepticisme crec que és radical, natural, innat. No em refereixo només a què sóc incrèdula respecte qüestions místiques i sobrenaturals, sinó que acostumo a posar en dubte tot. Estic convençuda d'una manera molt forta de què no ens és possible, com a éssers limitats i fal·libles que som, de conèixer certeses.

Així doncs, m'agrada posar en dubte moltes coses, fins i tot el que crec conèixer. Qui sap si, quan faig una afirmació i un altre fa la contrària, no tindrà aquesta persona la raó? Intento no assegurar, em limito a donar la meva versió, el que jo crec saber.

Com deia, sempre havia estat escèptica a tots nivells. Dubtava constantment, dubtava per defecte. Però ara, de sobte, d'una manera inopinada, ja no dubto, ja no desconfio. Perquè ara, de sobte, tinc una altra certesa (que no és negativa): crec i sé que pot existir una connexió amb algú. I així, jo, que sempre me'n ric de les qüestions espirituals, ara crec fermament que tinc un lligam d'aquesta mena. Estic convençuda que aquest vincle existeix, un vincle que es reforça cada dia: cada cop que pensem el mateix, cada cop que diem el que l'altre rumiava, cada cop que trobem que ens agrada una cosa als dos, cada cop que ens busquem amb la mirada entre la gent, cada cop que ens besem, cada cop que parlem i no ens cansem...

Dubteu, sisplau, dubteu de tot però sobretot confieu, confieu que hi ha, en aquest món, ànimes germanes, ànimes afins.

El que em falta

El que em falta és la inspiració, amics i amigues seguidors i seguidores del bloc. Alguns i algunes flipeu perquè ja no actualitzo. Però tinc excusa: he estat uns dies fora del país, he estat fent un trasllat i he estat als núvols també. En definitiva, massa ocupada per ocupar-me de res que sigui pràctic o creatiu.

Em falten forces per escriure. Això fa mal, perquè escriure és part del sentit de la meva vida. He de tornar a escriure, tornar a trobar una rutina, un temps per dedicar-li a aquesta passió. I tornar a trobar-me (anava a dir) com escriptora (no ho sóc).

Em falta una mica de temps de descans. Ara mateix noto com em baixa l'energia (i l'ànim).

Em falta el meu gos.

Em falten algunes persones que no estic veient gaire sovint.

Em falta tenir els meus mobles a la meva habitació i ja no arribaran fins dijous (puta Mercè... el centre és impracticable en automòbil).

Em falta arreglar el quarto de bany i la cuina. Fer una rentada a fons del pis. Endreçar la nevera. Fer alguna cosa amb el pati de llums. I altres coses. M'angoixo només de pensar-hi.

Em (ens) falta posar una data a la festa d'inauguració del nostre piset.

Em falta llegir un munt de coses de la feina... i assabentar-me de més coses que estan succeint i que tinc abandonades: com aniran certes activitats, quan tenim reunions, quins dies fem portes obertes, quins horaris tenim els dies festius, etc.

Però per sobre de tot, em falta algú. I només fa dos hores que no el veig.

Love is in the air

Sé que últimament no tinc gaire coses per dir... almenys a vosaltres. Ho sento, hi ha èpoques de la vida que només tens ganes de parlar amb una persona. Us deixo amb una cançó preciosa:

L'Espoir

«L'Espoir» és una novel·la d'André Malraux que té com a tema la Guerra Civil Espanyola. Va ser editada el 1937 a Gallimard, dos anys més tard Malraux en faria una pel·lícula, titulada igualment «L'Espoir», i que no sortiria fins el 1945. Reconec que mai no me l'he llegit, i que tampoc no he vist la pel·lícula.

He de confessar que he escollit aquest nom per titular aquesta entrada no perquè vulgui fer un homenatge al llibre, sinó perquè volia parlar del meu estat d'espera. Però malauradament, seria incorrecte usar així aquesta paraula, perquè "espoir" no ho podem traduir com "espera". "Espoir" en francès és esperança. El mot apropiat per referir-nos a l'espera seria, en francès , "attente".

I sí, visc en estat d'espera. I a vegades em desespero. Com si els dies no passessin. Com si no pugués arribar mai el terme d'aquesta espera. Perdo l'esperança, la confiança en el futur. Em pujo per les parets. Vull que el temps passi. Només desitjo que arribi. I diuen que les setmanes volen, doncs la meva setmana és eterna. S'atura el temps, el rellotge no avança, i aquí estic, parada, clavada, davant l'ordinador. Contemplant un temps que no avança, que s'estanca.

Només em queda la certesa de saber que, fem el que fem, el temps no s'atura. I que sí, encara que poc a poc, arribarà finalment aquest dia en què (aquí tinc posada tota la meva esperança) tinguem el pis, poguem traslladar-nos i comenci la nostra aventura barcelonina, i que s'acabarà aquesta espera. La natura humana farà que, aquest dia, sorgeixi davant meu un altre terme on dirigir-me, i, per tant, una altra espera.


Mentre, perquè feu temps, us poso un vídeo del Youtube que em va encantar:

Great Expectations

Estic farta de ser misteriosa. Em moro per parlar. O sigui que no caldrà cap intent d'interrogatori en tercer grau, practicat en una cambra humida, buida i grisa, amb una sola cadira al mig, il·luminada només per una bombeta que penja trista del sostre... M'estalviaré aquest patiment i confessaré ràpidament. Estic a punt de mudar-me. Je déménage à Barcelone!!!!

Finalment tindreu una Michoud que de manera absoluta quedarà ubicada a Barcelona. Per fi serà de veritat «Michoud à Barcelone». Però no salteu d'alegria. Com que encara no hem signat, com que encara no tot és segur, com que encara hi ha un marge de possibilitat que això no surti ... no parlaré més i no ho celebrarem. Però si al final surt, si al final és cert, prepareu el cava!

Però fins que no arribi aquest moment... silence!

Misteri

Últimament no estic gaire inspirada. O sigui que no escric. Mentre, prefereixo continuar sent una dona misteriosa. Mantindré el meu secret (almenys cibernèticament) fins que tot sigui segur.

Celebració

Així celebro una cosa que m'ha passat avui... ja anireu sabent...

2 anys

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil. Em debatia entre dos extrems:

Concentrar-me en els meus periples i les seves peripècies.

Escriure per escriure, com qui parla per parlar

Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). I és que em passen coses però cap és prou especial. Voldria que l'especial que m'esdevé fos l'escriptura... De fet, m'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. La feina és dura. Encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Quin sentit pren tot això?

Per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives. Ara mateix escric per mi. I sé que les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confusió. Mentre vivim, donem pals de cec. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. És trist saber o creure saber coses només negatives : que la vida és una merda, per exemple, que no solem obtenir el que semblem merèixer i un llarg etcètera. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Tota història és una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu.

Definitivament, avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat. Normalment no ho faria... però avui sí. Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí". Però més enllà de la meva consciència no puc evitar ser prou infantil com per adorar la vida, com per pensar que encara hi ha esperança. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. La paraula del dia serà «estupor». Posem-nos les piles. Exigim els nostres drets.

Mai no explicaré bé això, amb emoció, amb vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit. Inútil, em sento perduda en el món dels adults... De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil. Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part? Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades.

En tot cas, les meves entrades no són grans lectures però el seu treball supera l'anècdota de partença. M'acomiado mentre els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit.

PS. Aquesta és l’entrada que vaig prometre feta amb retalls del bloc. M’ha costat dues hores. Perdoneu la inconnexió i l’absurd del text. Ha estat un experiment, potser fallit, fet per celebrar els dos anys i un dia (ja) del meu bloc.

Happy birthday

Ara escric una entrada "Michoud express" en tota regla (és condició sine qua non que una "Michoud express" ha de ser redactada en un màxim de 7 minuts; quan escriure una entrada em porta més temps passa a ser qualsevol altra cosa i abandona, així doncs, el seu caràcter de "Michoud express").

Aquest "Michoud express" només té com a funció commemorar el segon aniversari del meu bloc. El que vull fer per celebrar aquesta data tan assenyalada és, principalment, dedicar-me al revival. Pensareu que dos anys no donen per tant, que no podré rescatar cap moment realment sucós. Però ho prometo, rellegiré el meu bloc, cercaré frases genials, fragments escollits, grans referències, etc. per construir una única entrada de retalls. A veure què surt. Caldrà que tingueu paciència, que espereu a què jo disposi d'una mica de temps.

De mentre, us demano: si recordeu qualsevol tema o entrada en especial, que m'ho digueu. Què és el que més us ha agradat?

Llista n/ 5 Bons temes de conversa

«Une idée un peu vive y a l'air d'une grossièreté, tant on y est accoutumé aux mots sans relief. Malheur à qui invente en parlant!» – Faubras*

Aquesta llista la dedico a tots els que opineu o heu opinat algun cop que:

a) els meus temes de conversa són limitats.

b) que acostumo a criticar massa.

Sí, és una certa ràbia la que em mou a escriure això (i també un cert insomni). Però la veritat és que trobo aquesta opinió totalment injustificada, perquè penso que, a diferència del que aquests deuen creure, tinc molt de què parlar. Per això, faig una llista de possibles temes que podríeu tractar amb mi:

- podem parlar de llibres, dels bons llibres inoblidables (com «Le Rouge et le Noir» d'Stendhal, que com veieu, he tornat a aprofitar per la cita que encapçala la llista) o d'altres que potser no passaran a la història (com els d'Andrea Camilleri sobre el comissari Montalbano) o d'alguns francament dolents (com «El codi da Vinci» de Dan Brown o «El último Catón» de Matilde Asensi). Parlaré durant d'hores dels autors que admiro (com Dostoievski o Semprún), dels llibres que m'emocionen (com «Il giardino dei Finzi-Contini» de Giorgio Bassani) o dels que simplement em fan passar una estona (com les novel·les d'aventures de Dumas). Prometo que aquest serà un tema inesgotable.

- també ho seran les pel·lícules. Les que vulgueu, obres mestres del cinema (com «Il Gattopardo» de Luchino Visconti o «The Godfather» de Coppola), o les últimes novetats (com «The Dark Knight»). Dels meus directors preferits, com Hitchcock, o dels vostres. De la pel·lícula que més cops he vist en la meva vida i que mai no em cansa («Rouge» de Kieslowski). O de la pel·lícula que espero que l'estrena, que ha estat retardada («Harry Potter and the Half-Blood Prince»).

- no diré ja si puc parlar d'art, no en teniu cap dubte, no? M'emocionaré parlant de pintura (Caravaggio o Rothko), o d'escultura (Bernini o Camille Claudel) o arquitectura (Guarino Guarini, Borromini).

- puc parlar de roba: de la roba que em voldria comprar, de les firmes clàssiques, de les famoses que vesteixen bé, de les que vesteixen malament, dels outfits de Carrie Bradshaw, etc.



- puc parlar de música: la que sento, la que detesto, la que m'agradaria sentir, la que admiro... I aquí vaig des de «Tristan und Isolde» de Wagner fins a «Video Killed the Radio Star».



- o de televisió: bàsicament de les meves sèries preferides com «Lost» o «Rome». En aquest tema em veig limitada pel que fa als reality que no he seguit gens, almenys en els darrers anys. Però com oblidar moments mítics com a Jorge Berrocal cridant: "¿Quién me pone la pierna encima para que no levante cabeza?" o implorant: "No lloréis, que me voy a casar con ella" (com si a algú l'ajudés, d'altra banda, aquesta promesa incomplerta)!

- parlaré d'homes guapos, com Josh Holloway o com Patrick Dempsey o com Guillaume Canet o com Romain Duris.

- parlaré de viatges: els que fet, els que vull fer, els que somio fer.

- parlaré de cuina: plats que sé fer, coses que no he tastat, coses que adoro menjar, el que no m'agrada també.

- parlaré d'animals: del meu gos, del gos dels altres, d'animals bufons, d'animals que em fan por, d'animals que adoro, de ponis, etc.

- parlaré del passat: anècdotes que m'han ocorregut, històries que he sentit contar, experiència acumulada. També del futur: somnis impossibles, idees fantàstiques, plans esbojarrats, pors i temors, etc.

- parlaré del que vulgueu. Potser no de cotxes ni de motos, ni de conduir, que no en sé. Tampoc gaire d'esport, que no m'interessa en excés. Prometo que puc parlar, en canvi, del temps i això és bastant...

Així doncs, aquesta llista us sembla curta? Hi ha encara gent que pensa que la meva conversa és limitada o que sempre parlo del mateix?

_______________________________________________________________
* «Una idea una mica nova té l'aire d'una grolleria, tant ens hem acostumat a les paraules sense importància. Infelicitat al que inventa parlant».

Sicília n/3 o La Febre del Poni

Poni poni poni poni! Oi que esteu farts de sentir-me parlar de ponis? Sóc una pesada i ho reconec. «Què li dic si em vull tornar tres dies més tard?» em pregunten. Jo responc: «Digues que el teu poni està malalt...». Tota comparació que necessiti un ésser animat com a part d'ella serà protagonitzada inevitablement per un poni: «gran com un poni», «petit com un poni», etc.

Alguns afortunats fins i tot coneixeu la manera en què els ponis van entrar en la meva vida. Almenys en el meu llenguatge particular. Alguns sabeu que va ser una persona molt concreta qui va dur-los al meu món.

Alguns poquets coneixeu la meva estranya teoria: els ponis estan per tot arreu. En tants llibres que he llegit algú esmentava un poni (no, no disposo de les cites, no estic tan malalta)!!! Hi ha pel·lícules on he vist que comentaven alguna cosa de ponis. Fins i tot a «Lost» fan referències a ponis. Hi ha cançons, marques de roba, bars, etc. I, és clar, tenim els ponis vius, de veritat, a les nostres ciutats, perquè se suposa que són bufons i que als nens els hi agraden: hi ha ponis al passeig marítim de Nàpols, hi ha ponis a la Vall de Núria, hi ha ponis al Jardin d'Acclimatation del Bois de Boulogne de Paris, etc.

Hi ha ponis a Palermo i per tot Sicília. Us afegeixo una foto que vaig "robar" prop de Piazza Independenza a Palermo, mentre esperàvem el bus per anar a Monreale. A Sicília els ponis acostumen a anar abillats d'una manera suposo que festiva i arrosseguen carros potser massa pesants per ells. Aquest poni no és l'únic que vaig veure, en canvi, sí que és l'únic que vaig fotografiar.

Un últim apunt poni: no sóc l'única que s'ha adonat del protagonisme del poni en la societat contemporània. No, no és Ballard, l'escriptor visionari, aquest altre que ha sabut intuir el valor poni que puja, sinó Deedee, una blocaire parisenca que ha escrit l'entrada: «Poneys on the bitume» amb foto inclosa (reconec que Deedee acaba d'inspirar aquesta entrada escrita a altes hores i en un tres i no res, que per tant en sóc deutora).

Us deixo amb una cançó de Poney Express, grup parisenc que pren el nom d'un servei de correu que travessava Estats Units en el segle XIX... Ja us havia dit que els ponis estaven everywhere!

Sicília n/2 o La Mala Sort

Més records del viatge... En tot viatge són completament necessaris els moments de mala sort. Sembla, a vegades, com si ens perseguís una maledicció i com si, dins de l'ampli ventall de possibilitats, sempre ens passés el pitjor. Aquesta sensació de cadena d'esdeveniments desastrosos la vam tenir una mica, sobretot al principi del viatge. Us poso una llista de coses dolentes que ens van passar a Sicília o en el viatge (almenys les que recordo):

1/ l'autocar que ens duia de Barcelona a Girona es va espatllar al peatge de La Llagosta, quan dúiem potser 15 minuts a la carretera.

2/ des de Trapani fins a Palerm és impossible viatjar en transport públic més tard de les vuit del vespre. Nosaltres vam arribar a Trapani a les 20.30 aproximadament. Vam acabar pagant un taxi fins a l'aeroport de Palerm...

3/ l'hotel de Palerm tenia espatllat l'aire condicionat aquella primera nit. O sigui que vam dormir amb les finestres obertes: escoltant el soroll del tràfic i acompanyades per un simpàtic mosquit.

4/ San Giovanni degli Eremiti està en restauració.

5/ vam perdre el tren a Cefalù i vam esperar quasi una hora pel següent. Evidentment el següent era més car, tenia els seients numerats i va seure davant meu un senyor estrany (un crazy) que volia que li donés conversa.

6/ diumenge a la tarda, com sempre, ens vam colar al bus per anar a Mondello, la platja més propera a Palerm. Malauradament van pujar uns revisors i ens vam haver de baixar enmig d'un barri residencial ballardià, on vam esperar més d'un quart d'hora, amb una calor abrassadora, el següent autobús.

7/ el cotxe que havíem llogat, un Fiat Punto, es va convertir en un Ford Mondeo de mida familiar... No comments.

8/ a Selinunte vam tenir la GRANDÍSSIMA idea d'agafar un camí "alternatiu" per anar de temple a temple... De sobte ens havíem convertit en exploradores que volien tornar al camí preestablert.

9/ en arribar a Siracusa no teníem ni idea de com arribar a l'hotel. En arribar a l'hotel no teníem menjar ni ganes d'anar a buscar res. Almenys teníem la piscina...

10/ arribar a la Vila del Casale, prop de Piazza Armerina, és tot una odissea... i, evidentment, vam trigar hores i ens vam perdre...

11/ Catania és una ciutat difícil, enorme i caòtica...

12/ viatge de retorn: el vol cap a Girona porta retard. L'aeroport de Birgi és el més incòmode del món.

13/ un insecte estrany em pica a la mà en el viatge Girona-Barcelona.

Què m'he deixat?? Espero la col·laboració de les meves companyes...

Dilluns al sol

Els dilluns, com tots els que em seguiu de fa molt sabeu*, són el meu dia lliure (normalment). És per això que crec que caldria establir alguna mena de llei estranya, alguna normativa, que obligués a què els dilluns sempre sempre fes bon temps. Aquesta és una de les meves teories estranyes número 23.405 (número aleatori totalment, és veritat, mai no he comptabilitzat el nombre de teories estranyes que sóc capaç de produir).

El meu desig de què sigui obligat que dilluns faci bon temps avui, com sap qualsevol que avui hagi estat a Barcelona, s'ha vist totalment trencat, bandejat, trepitjat. El dia s'ha aixecat ennuvolat, només a mesura que avançava aquest ha millorat. I malgrat l'amenaçador del cel i encara que us sembli inútil, Núria i jo hem confiat (poc entusiastmaent) i hem agafat les tovalloles i els banyadors i ens hem anat a la platja de la Mar Bella. I sí, tot semblava indicar que no, però ens hem banyat en una aigua neta i fresca, hem reposat al sol i hem xerrat.

Finalment, malgrat tot, hem passat un dilluns al sol... I mentre tornava cap a casa, amb el cabell brutíssim, cansada, carregada amb la bossa de platja, sentia la cançó de François Claude «Le Lundi au Soleil» (El dilluns al sol) cantada per Keren Ann i Vincent Delerm, i pensava en la sort que tenim de què dilluns sigui el nostre dia lliure...

Us deixo amb la cançó, interpretada per Keren Ann, una cantant que sabeu que m'agrada, i Vincent Delerm. La lletra la teniu tot seguit, la traducció, a les notes del final...

Regarde ta montre
Il est deja huit heures
Embrassons nous tendrement
Un taxi t'emporte
Tu t'en vas, mon coeur
Parmi ces milliers de gens
C'est une journee ideale
Pour marcher dans la foret
On trouverait plus normal
D'aller se coucher
Seuls dans les genets
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil
Toi, tu es a l'autre bout
De cette ville
La-bas, comme chaque jour
Les dernieres heures
Sont les plus difficiles
J'ai besoin de ton amour
Et puis dans la foule au loin
Je te vois, tu me souris
Les neons des magasins
Sont tous allumes
C'est deja la nuit
Le lundi au soleil
C'est une chose qu'on n'aura jamais
Chaque fois c'est pareil
C'est quand on est derriere les carreaux
Quand on travaille que le ciel est beau
Qu'il doit faire beau sur les routes
Le lundi au soleil
Le lundi au soleil
On pourrait le passer a s'aimer
Le lundi au soleil
On serait mieux dans l'odeur des foins
On aimerait mieux cueillir le raisin
Ou simplement ne rien faire
Le lundi au soleil



___________________________________________________________

* Els que no em seguiu de fa molt de temps, us poso tres links: aquí, o aquí o aquí podreu llegir sobre els meus dilluns al sol.

** Mira el teu rellotge, són ja les vuit, besem-nos tendrament, un taxi se t'emporta, marxes, amor meu, entre milers de persones. És un dia ideal, per caminar pel bosc, trobaríem més normal d'anar a jeure sols entre la ginesta. El dilluns al sol, és una cosa que no tindrem mai, cada cop és igual. És quan estem darrera els vidres, quan treballem que el cel és bell. Què bo deu fer en els camins el dilluns al sol. El dilluns al sol podríem passar-lo estimant-nos. El dilluns al sol estaríem millor en la olor del fenc, ens agradaria més recollir el raïm, o simplement no fer res, el dilluns al sol. Tu estàs a l'altre punta d'aquesta ciutat, allà, com cada dia. Les últimes hores són les més difícil, necessito el teu amor. I després enmig de la multitud, lluny, et veig, em somrius. Els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit. El dilluns al sol és una cosa que no tindrem mai. Cada cop és igual. Etc.

Especial Lost

Hi ha moltes coses que fan especial «Lost». Tots els que segueixen la sèrie deuen tenir un motiu per estar-hi enganxats: el guió, els decorats, els actors, o qualsevol altre, no importa. Hi ha, però i per sobre de tot, un component que està en la base de la sèrie, en la seva concepció, que, al meu parer, és el que la fa excepcional. Com veureu, no és un motiu que la faci única, ja que aquest recurs que esmentaré ha estat utilitzat i ho serà en literatura i cinema moltes vegades, però sí que aconsegueix fer-la bona.



El que per mi la fa realment bona és la construcció temporal del relat. Com tots el que la veieu sabeu, no segueix un ordre cronològicament estricte. Juga amb el present, el futur i el passat. El formalista rus Boris Tomashevsky distingia:

- història: allò efectivament esdevingut en l'ordre cronològic del temps.
- de relat: la manera com ens assabentem de la història.

I aquesta és la clau de «Lost». Perquè història i relat no es corresponen exactament. O millor, no es corresponen de cap manera. Ens anem assabentant de la història de manera escassa, esparsa, difícil. L'estratègia no és tant incidir en el suspens, sinó en la dificultat de tenir una visió global de la història. La història esdevé un mirall trencat, un quadre al que li falta una part. Podem intentar especular sobre el que manca, però la nostra imaginació no sembla prou potent per endevinar. Entrem, sense voler, en un joc estrany, del qual es fa difícil sortir.

«Lost» crea addicció... us enganxareu vosaltres?

Sicília n/1

La dificultat de fer el que vaig anunciar (un relat cronològic complet del meu viatge) fa que hagi canviat d'idea al respecte. No penseu que em va por haver-li de dedicar hores i hores. El problema principal que li veig a aquest relat (que sí que vaig iniciar ahir, però que vaig acabar esborrant) és la seva pesadesa. No és que sigui feixuc per mi. Sinó que seria avorrit per vosaltres llegir-lo.

Alguns novel·listes decimonònics es van plantejar al segle XIX la possibilitat de transmetre l'experiència als altres de manera sistemàtica, per mitjà de l'escriptura. Creien, és clar, que amb un estil pretesament objectiu podrien copsar la realitat. I que els lectors ho captarien en llegir-lo. El segle XX, literàriament parlant, serveix per trencar aquesta idea (entre moltes altres coses).

Per tant, no faré un pas endarrere, sinó un pas endavant (o almenys prefereixo veure-ho així). Opto (crec que m'he justificat raonablement) per deixar-me portar per la casualitat. Que sigui ella, com un riu, com la corrent d'un rierol, la que em dugui a escriure una cosa o una altra, sobre el viatge.

No sé si decep algunes expectatives. Si cal, queixeu-vos a la secció de comentaris, apunts, rectificacions, etc, que trobareu a baix d'aquest article, a la dreta. Qualsevol pot deixar anotacions, no cal estar subscrit a blogger. En tot cas, heu de saber que la decisió va estar bastant rumiada.

Al final, doncs, em limitaré a un relat desordenat, casual, fragmentari i espars. Atzarós. He decidit, a manera de transició entre un tema i un altre, començar el meu relat amb una llista, ja que he estat fent llistes de manera compulsiva aquests dies (ja ho he explicat). La llista de cançons que van marcar el viatge. Per això necessitaré, és clar, l'ajut indiscutible de les meves dues companyes i amigues, a les que faig un homenatge en aquest moment, Diana i Laura. Us recordeu d'alguna cançó més, a part de les que poso aquí?

1/ divendres a Palermo, va quedar marcat per un gran èxit dels anys vuitanta: «Take on Me» d'A-ha, que com alguns sabeu és una de les meves cançons preferides. El conductor d'un cotxe que baixava per Via Vittorio Emanuele anava escoltant-la amb les finestres obertes. Com que el tràfic de la tarda de divendres era intens, mentre nosaltres caminàvem a la recerca d'un lloc on comprar segells per enviar les postals, el cotxe semblava acompanyar-nos. I així, la cançó va convertir-se en la nostra banda sonora d'aquell dia.

2/ diumenge, sopant molt borratxes a Palermo, alguna cançó de Rocío Jurado. No sabria precisar quina. Però Diana i Laura la cantaven alegrement, mentre el cambrer del restaurant, que era un encant, s'amagava. No hi havia més gent en aquell terrassa, estaven tancant ja, serien les onze de la nit. No patiu. El que sí és cert és que existeix un vídeo, que en aquest moment ronda en la memòria del mòbil de Laura...

3/ sens dubte, el gran èxit del viatge: «Won't Go Home Without You» de Maroon 5. Dilluns vam arribar a Siracusa a la nit. Teníem reservada una habitació en un Agriturismo que no sabíem on estava. Després de que jo preguntés en un bar, passant per sota la porta que estava mig tancada i enganxant als propietaris i cambrers sopant, vam acabar per trucar directament al telèfon que ens havien donat. I ells, increïblement atents i amables, van venir a buscar-nos a l'aparcament d'un Carrefour. Mentre ens esperàvem, nervioses, comença a sentir-se aquesta cançó i, de sobte, arriba un cotxe que, sí, ens venia a rescatar i conduir directament a l'Agriturismo Il Poggio, també conegut per nosaltres com el Paradís.

4/ totes les cançons de Raphael i Raffaella Carra que vam cantar en el cotxe, de camí a Taormina, dijous al matí.

Estic convençuda que oblido un moment de cançons i moments divertits que les acompanyaven. Espero que Laura i Diana puguin ajudar-me...

De llistes

Vaig tenir uns dies de fúria i llistes (com aquell qui diu uns dies de vi i roses). Vull dir que vaig tenir uns dies que recordareu en què només escrivia llistes. En tot cas, ahir, davant d'una altra llista, se'm van passar una mica. Ahir, com alguns sabeu, significava el meu retorn a la feina. I va ser dur, però no tant, gràcies als meus companys i companyes, que fan que anar a treballar sigui per mi una experiència més que agradable.

Però ahir, també, i a la feina, vaig trobar una llista redactada - la que em va treure les ganes de llistes - per algú (que mantindré en l'anonimat, malgrat que sé que no llegeix el meu bloc). I el que volia dir és que aquesta llista era realment preocupant. Es tracta d'una llista manuscrita en una llibreta d'espiral de mida DinA 4. Ocupa quasi tota una fulla, en tres o quatre columnes. I inclou noms, és, doncs, una llista de noms. No penseu en la llista de Jacob els que veieu «Lost». Els noms són només noms d'actors, la majoria de Hollywood, la majoria dolents, i una gran part malament deletrejats. Aquests errors van provocar el nostre riure. La llista en sí, un cert estupor, ja que se'ns escapen els motius que tenia aquella persona per fer-la, i, almenys, altres dues per continuar-la.

Sicilia 2008

Molts us preguntareu quines raons tenia per tornar a aquesta illa tres anys més tard. Les raons no són misterioses ni secretes. Potser sí que són difícils de concretar en paraules. Qualsevol que hi hagi estat segurament deu pensar com jo: que hi tornaria. I això és perquè: si voleu aventura, Sicilia us la pot donar. Si voleu relax, Sicilia us deixarà respirar. Si voleu fer viatges al passat, a Sicilia els fareu.

Veritablement és un lloc on hi ha moltíssim per descobrir. I, malgrat els tòpics, malgrat idees preconcebudes, no veureu res de la coneguda Mafia, no us sentireu mai en perill. En canvi, sí que coneixereu segurament moltes persones realment amables. Us ajudaran ràpidament, s'adreçaran a vosaltres abans que tingueu temps per preguntar (gràcies al noi de l'aeroport de Palermo i al senyor de la benzinera de Cefalù, per donar només dos exemples), seran molt receptius, no tindran pressa (estic pensant en el xofer del bus de Birgi a Trapani), etc. Un parell només seran realment antipàtics (estic recordant la noia del bar a Cefalù i l'imbècil de la venda de tickets de Trapani...).

Estic rumiant fer un relat realment complet. Crec que em portarà molt de temps. No ho podré escurar en només una entrada. Prometo diversos capítols. Intentaré ser endreçada i seguir un ordre cronològic. Què us sembla això? Esteu desitjant-ho?


________________________________________________________________
Ps. Algú reconeix la cançó? Sap a quina publicitat pertany? Aquí us passo el vincle.

Espera

«Le grotesque des événements de tous les jours vous cache le vrai malheur des passions» – Barnave*

Haureu d'esperar encara una mica més, per tenir reportatges del meu viatge a Sicília. De mentre, estava rumiant fer més llistes, que ja sabeu que m'encanten. Com sabeu els que em llegíeu els dies previs a la meva marxa, la preparació d'un viatge va significar per mi la redacció de llistes. Un munt de llistes: llista dels llocs a visitar, llista del que havia d'emportar-me, llista amb l' outfit de cada dia combinat amb el lloc a visitar, etc.

Ara estic en un moment de sequera de llistes. De fet, les úniques llistes que estic fent són les de la compra. Però em podria esforçar per fer-ne una d'insults. Sí, d'insults, aquelles màgiques paraules que serveixen per descarregar mal humor sobre una altra persona. Adjectius o substantius que tenen existència només per atacar a l'altre.

Quins són els que més utilitzeu? Quins us fan gràcia?

Jo tinc una mini llista:

1/ "fill de puta, cap de cony" perquè és una cita del grandíssim Josep Palau i Fabre.

2/ una variació d'aquest últim a la italiana: "testa di poto".

3/ el tradicional "crazy" però amb l'afegit "puto" davant, que ho converteix en insult.

I, més enllà de l'insult, quan una situació em supera, acostumo a cridar:

1/ "¿pero que truño es este?" en castellà, que mola més.

2/ "¿estamos locos o qué?". Una cita directa de la grandíssima Núria (no jo). Ja deia Bakhtin que les paraules les aprenem sempre de la boca dels altres.

Ara és el vostre torn.







____________________________________________________________________________

* «El grotesc dels esdeveniments de cada dia us amaga el vertader mal de les passions» - Barnave. Com sempre que redacto una llista ho introdueixo amb una de les cites seleccionades per Stendhal per encapçalar els capítols del seu magnífic llibre «Le Rouge et le Noir».

** Els quadres són de Sorolla.