The very last one

La darrera entrada de l'any... (prometo que ja no m'acomiado més de l'any, igualment marxo ja)

BON ANY 2008 A TOTHOM!!!

Demà a aquestes hores ja estaré dormint (possiblement) a Firenze, Florència, Florence... Itàlia. Prop de Santa Maria del Fiore. Prop de la capella Brancacci. Prop de la Deposició del Pontormo. ETC ETC.

Us deixo amb un fragment d'Stendhal:

«... en descendant l'Apennin pour arriver à Florence, mon coeur battait avec force. Quel enfantillage! Enfin, à un détour de la route, mon oeil a plongé dans la plaine, et j'ai aperçu de loin, comme une masse sombre, Santa Maria del Fiore et sa fameuse coupole, chef-d'oeuvre de Brunelleschi...»

O sigui, en traducció meva:

«... baixant els Apenins per arribar a Florència, el meu cor batia amb força. Quina criaturada! Finalment, en una corba del camí, el meu ull va caure sobre la plana, i vaig percebre de lluny, com una massa fosca, Santa Maria del Fiore i la seva famosa cúpula, obra mestra de Brunelleschi...»

ANY 2008

Vinga, que escriurem propòsits pel Nou Any. L'any 2008 intentaré:

1. escriure més en el bloc o escriure més «tout court».

2. estalviar més diners (per tant, no fer tanta compra innecessària/compulsiva)

3. llegir més (que des que vaig acabar la carrera m'estic deixant molt).

4. tornar a estudiar idiomes o perfeccionar el meu coneixement d'alguna llengua: anglès, francès, italià...

5. continuar amb la dansa, sigui de Bollywood o no.

6. ser més amable amb la gent i pacient...

7. aconseguir més comentaris en el meu bloc.

Aquí ho deixo. Si a algú se li acudeix res més que m'ho escrigui...

Fraternitat

De la trilogia de K. Kieslowski de «Trois couleurs» la meva preferida és «Rouge». Els meus motius us poden semblar anodins. El principal és que és la més càlida de les tres. Però el meu amor per aquesta pel·lícula es deu, segurament, a com la vaig veure el primer cop: una nit de matinada quan encara anava a l'institut. Devia ser el 1997 i la van passar per la 2 (com no) en versió original subtitulada. Em va tocar la fibra, com dirien col·loquialment. La protagonitza Valentine, que és una jove model ginebrina que atropella una gossa una nit. Aquest instant va ser especialment sensible per mi. Però la pròpia història d'amor i casualitats, la omnipresència del vermell, i sobretot la bondat de la protagonista són molt properes a mi. Empatitzo amb Valentine. I m'agrada creure, com Kieslowski, que hi ha lloc encara per la fraternitat entre les persones i la confiança en la bondat dels altres. Encara hi ha esperança, aquest és el gran missatge amb el que Kieslowski clou la trilogia. No és magnífic?

A més, cal que expliqui que la peli també m'ha portat a mi la meva pròpia anècdota o casualitat. Vaig deixar-li el DVD a una amiga i el dia que me'l va tornar, farà un mes i mig, se'm va acudir treure la capsa de la pel·lícula en el tren. Anava mirant-la quan el noi que hi havia assegut davant meu al tren va parlar-me. Es notava que havia fet un esforç per adreçar-se amb algú a qui no coneixia sense, en principi, necessitat, però alguna cosa l'havia emocionat: va demanar-me si l'havia vist, quina m'agradava més etc...

D'aquí salto a altra anècdota semblant: farà uns mesos, devia ser l'hivern passat, jo llegia «Les Illusions perdues» de Balzac. Un vespre que tornava de classe anava llegint-lo en el tren quan algú em va tocar el braç. El noi que seia a l'altre cantó del passadís també el llegia, no en francès, sinó en català... i li havia fet gràcia la casualitat! Quantes vegades us heu assegut davant d'algú que està llegint el mateix que vosaltres*?

________________________________

* No s'hi val si és el best-seller del moment.

Romanticisme, bohèmia i decadència

Que es noti que estem de vacances i tinc temps per veure cinema i escriure. Què faig a aquestes hores, la nit de Nadal, escrivint al bloc? us demanareu. El que faig és deixar ben patent que les celebracions familiars no estan fetes per mi (ni per la meva família).

No more comments. Em dedicaré a fer més recomanacions perquè tothom pugui gaudir del temps lliure: ara pel·lícules. Començo amb «Les enfants du siècle» (1999) de Diane Kurys. Inclou bellíssimes imatges, a destacar les vistes de Venècia. Trobareu un Benoît Magimel guapíssim amb rínxols, vestits de Christian Lacroix i Juliette Binoche en el seu millor moment. Explica la història d'amor, passió, traició i bogeria que va unir George Sand i Alfred de Musset. El relat és molt dramàtic, romàntic i excessiu, plorareu i voldreu enamorar-vos pour toujours. No us perdeu l'aparició de Delacroix i els seus mots, així com les cites de «La Confession d'un enfant du siècle» d' A. de Musset i algunes declaracions precioses*.

Seguint un fil de pensament, vaig fins a «Les enfants du paradis» de Marcel Carné: que relata un amor encara més tràgic i que ens mostra la vida bohèmia a Paris durant la dècada del 1830. Rodada el 1945, gira entorn dos amors impossibles: el del mim Baptiste per la femme fatale Garance i el de Nathalie pel mim... No sabria indicar-vos quin és el millor moment d'aquesta llarga pel·lícula que té intermig. Sempre recordaré el crit desesperat de "Garance!". Més enllà d'això, el personatge canallesc de Pierre Renoir us encantarà, l'ambient bohemi i del circ us farà somiar i els amors impossibles us atendriran...

Per acabar, seguint el mateix fil d'Ariadna, «Lola Montès» (1955) del grandíssim Max Ophüls... on trobareu tota la decadència de la vida de les cortesanes del París decimonònic. El punt de connexió amb la primera peli és l'aparició de Liszt i el viatge dins un carruatge. La unió amb la segona ve de la mà del circ. Per la resta, crec que Ophüls no cal vendre'l gaire, és un geni.

Us recomano aquestes tres pel·lis perquè us parlaran de romanticisme, bohèmia i decadència... tres grans temes allunyats de la melositat nadalenca, que ja comença a saturar-me.

Salut et au revoir!

_________________________________________________

* Per exemple: "L'amour existe, ce n'est pas une chimère, j'en suis sur à présent. Faut seulement savoir le reconnaitre et se faire humble devant lui. Nous ne l'avions pas compris, nous nous sommes quittés dans l'arogance de la jeunesse, nous ne savions pas ce que le temps fit découvrir. On aime qu'une seule fois de toute son âme. Aujourd'hui je le sais, c'était lui, c'était cette fois-là." Trobareu més cites a aquesta web.

Per celebrar la Revetlla de Nadal...

vull fer una recomanació: «L'oncle Vània» de Txèkhov, que estan representant aquests dies a la Biblioteca de Catalunya. La podeu veure fins el 6 de gener i aprofiteu. L'espai és molt especial, sota la sala de lectura. El terra està cobert de sorra, en el centre l'escenari, per dir-ho així. L'arena del mig on hi ha els elements de l'atrezzo (una taula, cadires, un samovar, butaques, un arbre i una aixeta) està envoltada per tres grades amb cadires de plàstic. Tot és molt sobri i la il·luminació discreta (en una escena nocturna quasi nul·la, el protagonisme recau en una espelma). Les actuacions em semblen bones. I el text genial. És una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Mentre hi ha persones que s'enganyen pensant en la seva importància, en Vània i la Sònia acceptaran el que son i la rellevància de la seva tasca...

És trista, potser us saltaran les llàgrimes, però no mirareu el rellotge en una hora i quaranta minuts...

Vestit

Ja tinc vestit de cap d'any.... la feina va ser dura. Després de mesos de pensar-hi. Després de mirar revistes de moda moltes. Tenia més o menys al cap una primera idea: un vestit blanc i negre. Havia vist la portada del disc de Norah Jones i també un curtíssim de la colecció d'estiu de Chanel que ha estat repetidament copiat per butxaques més lleugeres:

Davant la impossibilitat de trobar res així... Vaig començar a marejar-me passejant per les botigues i veient que tot era massa semblant. Aquest any hi ha molta paillette (i jo ja tinc un vestit negre amb paillettes que em vaig comprar a primavera) i molta joia al coll. La primera opció va ser un vestit que copia l'esquena del vestit de Givenchy que porta Audrey a l'obertura de «Breakfast at Tiffany's» de la col·lecció de Monica i Penelope per Mango:

Igualment la cosa no va anar bé. El vestit en qüestió no és llarg com el que llueix Holly Golightly sinó que és curt i més aviat amb forma de globus. En resum, a mi no m'afavoria gaire. O sigui que va caldre deixar-ho correr i continuar buscant.

El problema principal ho mirés com ho mirés era pressupostari. No volia superar un cert límit. I també calia comprar un vestit que no s'assemblés gaire a res que tenia ja. Per últim, la tercera norma era no comprar un vestit que pogués repetir-se en el lloc on anés.

Buf, la dificultat era extrema amb aquestes limitacions. I ahir (el dia de la caça) vaig anar amb una idea al cap. Un vestit vermell semblant a aquest de Tommy Hilfiger (semblant, no em compraria mai res de Tommy però algun que pogués recordar-hi no em repugna)

Malauradament, i malgrat la pluja, ahir Barcelona estava a vessar de gent. Vaig cercar un vestit vermell de manera infructuosa. Vam anar a Sfera, Bershka, Stradivarius, etc etc. El vermell no és el color de l'any. O més ben dit, no hi ha color en els vestits de nit d'aquest any. Tot és negre o daurat amb paillettes. Els models de lluentons però superen sempre el pressupost. O sigui que no res.

Vaig estar a punt a punt de comprar-me el que vaig definir com una bossa d'escombraries a Stradivarius. Consisteix en un paraula d'honor amb faldilla de forma de globus que hagués fet les delícies de Cindy Lauper. Sort que la cua davant l'emprovador era immensa i ho vaig deixar córrer.

Perquè a l'H&M vaig trobar (sí) dins de pressupost (sí) un preciós vestit blau com de princesa... El color brillant, com de safir, em fa pensar en una tendència pels colors joia que s'ha vist a passarel·les d'aquest any. Em fa pensar en la col·lecció de Galliano per Christian Dior. Em sento victoriosa...

Caravaggio, Retrat d'un cavaller de Malta

Sí, d'aquí a set dies estaré a punt d'agafar un avió que em durà a Pisa i d'allà un tren o un bus que em deixarà a Firenze... I per fi podré complir el meu desig de veure a Santa Felicità la Deposició del Pontormo i per fi podré fer la imbecilitat de veure els Uffizzi des de la última sala. Tornaré a veure les Portes del Paradís (no de l'Infern, Nuria). Tornaré a trepitjar el Bargello. Tornaré a la Capella Brancacci. Tornaré a tants llocs i espero veure alguna cosa que no vaig veure l'altre cop. I per últim, m'encanta la idea de celebrar el Cap d'Any en un altre país... encara que sigui un lloc on fa més fred.

M'acomiado mentre els nens de Sant Ildefons canten números alegrement...

Dilema

Trobar o no trobar, vet aquí el dilema... Cercar un vestit adequat per cap d'any i no ser capaç de trobar-ne, aquest és el meu patiment. Un vestit bonic i barat, ideal per aquella nit, és realment tan difícil de trobar? Buf... em demano sense descans: paillettes o sobri? Ha de ser negre? No és massa previsible?

Algun consell?... Mentre em conformo amb sentir France Gall i mirar revistes de moda...

Keren Ann

Normalment no ho faria... però avui sí. Fa un temps vaig descobrir a Keren Ann. És una cantant d'origen israelí (crec) que cantava en francès tot i que ara s'ha passat a l'anglès. La seva veu m'agrada. El seu estil també. «Chelsea burns» per mi és la cançó de l'estiu. I aquest matí anava sentint «Not going anywhere» al mp3 que se m'ha quedat en la memòria musical durant tot el dia. Ara estava sopant, poso la tele, surt un anunci d'Once i sento la veu quebrada i ronca de la Keren Ann cantant ...

El que normalment no faria però avui sí és dir: primer l'havia sentida jo!!!!

Merci beaucoup

Gràcies a la Clara D que m'ha ensenyat a penjar música al bloc!!!!!!!!!!!!!! Els inútils informàticament parlant hem d'agrair als hàbils que es compadeixen i ens donen un cop de mà. Igualment caldria confessar que no és tan fàcil penjar clips musicals al bloc. El cert és que no sabia que tingués tanta dificultat. De fet és més fàcil penjar videos des del youtube (gran invent el youtube). Si algú vol saber-ho que m'ho demani, li reenviaré un preciós pdf que m'ha fet la Clara. Una cosa com una «Guia per idiotes que no saben penjar clips musicals al bloc».

Horror

En el meu carrer hi ha un videoclub. Sempre em sorprèn que hi ha gent a qualsevol hora treient o tornant algun dvd a la màquina automàtica: un dilluns a migdia, un dissabte a la nit, un diumenge a les vuit del matí, ... Em sembla increïble. Però el més increïble són els cartells que tenen enganxats. En concret n'hi ha un que m'horroritza: el de «Planet Terror». M'ha causat tanta commoció perquè més enllà de què sigui repugnant em sembla que cada cop que el veig hi descobreixo alguna cosa nova... I el pitjor és que la van estrenar a cinemes a l'agost del 2007. Tinc milions de preguntes: com és que ha arribat als videoclubs tan ràpid? Per què aguanta tant de temps el cartell? Serà la peli de l'any pels amos del videoclub del meu carrer? Per més informació cliqueu aquí.

Presentació d'un llibre

Podeu llegir tot seguit la crònica que ha sortit avui a «El Periódico» sobre la presentació del llibre d'ahir al CCCB. No reconec cap de les cites que se'n fan! Estava present la persona que ha escrit el text? Va veure i sentir el mateix que jo?

Semprún apadrina "el llibre més important del segle XX"
• 'Relatos de Kolimá', de Shalámov, retrata l'horror dels camps de treball soviètics
• L'exministre sosté que la ficció serveix per a la recuperació de la memòria

Ningú millor que Jorge Semprún, escriptor, guionista, exministre de Cultura i expresoner número 44.904 del camp de concentració de Buchenwald, per calibrar l'horror dels gulags, els camps de treball soviètics. Per aquest motiu, i perquè Relatos de Kolimá, de l'escriptor rus Varlam Shalámov (1907-1982), retrat de l'horror de la deportació a Sibè- ria, és un dels seus llibres de capçalera, l'autor va accedir a traslladar-se des de la seva residència de París fins a Barcelona.Ahir, al CCCB, i acompanyat del traductor Ricardo San Vicente, Semprún va proclamar el seu amor a aquest cicle de 100 contes que l'editorial Minúscula ha començat a publicar i que es completarà en el futur en sis volums. "És el llibre més important del segle XX i el que m'ha fet més companyia", va resumir hiperbòlic, considerant que literàriament és superior al canònic Archipiélago Gulag, d'Aleksandr Soljenitsin. "No hi ha pràcticament cap relat que no tingui una reflexió que no valgui la pena anotar".DETALLS QUOTIDIANSTot i que Semprún, que als 84 anys exhibeix una envejable energia, no va voler equiparar els camps nazis als estalinistes, sí que va establir vincles perquè molts dels russos que el van acompanyar en el camp de concentració alemany van acabar poblant el gulag. "Stalin considerava que no haver mort a Alemanya era una traï- ció". Fora d'això, tant en un lloc com en l'altre es cargolava el tabac (dolent) de la mateixa manera, les partides de cartes eren similars i la dificultat en les tasques diàries era la mateixa."És important que la literatura reculli aquests detalls quotidians --va sostenir l'escriptor-- que no caben en un assaig. La gent ha de fer-se la idea, per exemple, de com era el silenci que envoltava Buchenwald, on els forns crematoris espantaven els ocells". Aquesta aposta per la ficció per tal de conservar la memòria històrica fa que l'autor aplaudeixi una novel.la recent i arriscada com Les benèvoles, de Jonathan Littell --de fet ha participat en el seu encimbellament perquè ell va ser un dels membres del jurat que li van donar el Goncourt--: "Crec fermament que en el futur se sabrà què ha estat l'extermini gràcies al llibre de Littell".I posats a enjudiciar la recuperació del passat, l'expolític trasllada aquesta opinió al seu país d'origen per calibrar la importància de la llei de la memòria històrica: "La transició va arrencar d'una decisió d'amnistia i amnèsia respecte del passat, fruit d'un consens col.lectiu molt fort. Però és clar que ara, amb aquests moviments espontanis que intenten recuperar els morts de les fosses comunes de la guerra civil, ens sentim molt més forts per acabar amb l'amnèsia. El que no em sembla lògic és que sigui necessària una llei".

Semprún

Aquest vespre he vist per segon cop el Jorge Semprún. Ha aconseguit treure'm les llàgrimes (a mi i a algú altre) quan ha explicat que el juliol de 1959, abans de la vaga pacífica, van detenir un colega seu del partit, l'únic que sabia on dormia ell. I malgrat això en Semprún va anar a dormir al carrer Concepció Bahamonde de Vallecas... Mai no explicaré tant bé com ell això, amb la mateixa emoció, amb la mateixa vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit.

A MI EL NADAL PUFFFF!!!

Com molts ja sabeu a mi el Nadal no m'agrada. Gens. Més aviat em deprimeix. Per totes les raons habituals, arxiconegudes, mil cop repetides: consumisme compulsiu, massa gent al centre, massa bon rotllo obligatori, massa llum, etc etc etc. El Nadal encarna la plaga del Capitalisme*.

El que em sembla més greu malgrat tot és com recula en el calendari l'avanç de les festes. Si pròpiament parlant el Nadal és el 25 de gener i fem el sopar el 24... A casa nostra celebrem també Sant Esteve (el protomàrtir) el dia 26. Després se li ajunta el cap d'any amb la revetlla i el dia 1. I al nostre país a més li sumem els Reis (el 6 de gener). El cert és que - després d'aquest gran parèntesi - pensem en el Nadal des de Tot Sants (1 de novembre). Ens engeguen els llums cada any més aviat. Comencem la cursa dels regals el pont de la Constitució. I no parem ja fins a les rebaixes de gener...

Quin sentit pren tot això?

* Després d'aquesta afirmació em sento com qualsevol dels comunistes-maoistes de La Chinoise de Godard o com Isabelle (Eva Green) de The Dreamers.

SÍÍÍÍ!!!

He arribat als 400 lectors/es del meu bloc.... Encara que la vostra visita sigui només de passada o de casualitat, etc. agraeixo a tothom molt l'atenció dedicada!!!

Morte a Venezia

Ahir vaig tornar a veure «Morte a Venezia» de Luchino Visconti al Meliès. D'aquesta pel·lícula admiro la música (Gustav Mahler), les imatges rodades a Venècia (la Salute, San Marco, Rialto, etc.), la interpretació de Dirk Bogarde del decadent Aschenbach, i la bellesa del mar i de Tadzio (Björn Andresen).

Em sembla que és una prou bona adaptació de la novel·la. S'inventen la història de la dona i la filla i a Alfred. Aquí Aschenbach és músic i no escriptor. Com si Visconti tingués en cap també «Doctor Faustus» del mateix Thomas Mann. Però no em sembla tan greu.

I em deixa una idea: com preferiu morir? Amb xandall com Terry (Colin Farrel) a «Cassandra's Dream» o contemplant al superb Tadziu ficant-se en un mar il·luminat, mentre et regalima pel front la suor tenyida de negra degut al tint pels cabells? Quina imatge tan decadent i tan sublim alhora...

«En esos brazos» Camille Laurens

Martin Eden porque se mata, Frédéric Moreau porque no se atreve, Gatsby porque está solo, Amalric porque cuenta con la suavidad de sus manos, el marino de Gibraltar porque le da un nombre de isla al deseo, Mesa porque sobrelleva el amor, Tadzio porque se deja mirar, Aschembach porque muere por ello, Julien Sorel porque se fija una hora para actuar, el amante de Lady Chatterley porque ella goza con él, Gilliatt porque se calla, Romeo porque ama hasta la muerte, Félix de Vandenesse porque no se domina, Antioco porque confiesa («Callé cinco años, señora, y seguiré callando más tiempo»), Fabrice porque renuncia al mundo, papá Goriot porque adora a sus hijas, Vronsky porque Ana se mata por él, Des Grieux porque va al otro extremo del mundo, Marcel porque está celoso, Adolphe porque se queda, el coronel Chabert porque desaparece, Don Juan porque una tiene ganas de estar en la lista, Aurélien porque Bérénice le escribe: «Nada me distrae de usted», Valmont porque se enamora, el señor de Nemours porque acepta, Lanzarote porque es guapo, Solal porque sabe muy bien que es imposible.

ESTIC NOMINADA

1. Anomenar la persona que t'ha nominat, posar un link a la seva pàgina i aquestes regles en el teu bloc.

2. Compartir cinc coses sobre tu mateix, rareses o coses a l'atzar.

3. Nominar cinc persones, posant el seu nom i el link al seu bloc al final del post.

4. Fer saber a aquestes persones que estan nominades deixant un comentari al seu bloc.

Passo a les solucions. La persona que m'ha nominat és la Clara D. Si pitgeu sobre el seu nom us dirigireu directament al seu bloc.

Les cinc coses sobre mi mateixa, de fet seran les primeres que em passin pel cap, ni ordenades, ni importants, ni res... Per tant a l'atzar...

- la pel·li de Woody Allen que més em va agradar «La rosa púrpura del Caire» (ahir vaig anar a veure «Cassandra's Dream» o com no saber quin final fer-li a una peli i inventar-se'l sobre la marxa)

- m'agrada estudiar.
- estic aprenent danses de Bollywood.
- sóc indiscreta a vegades, el que comunment anomenem bocamolla.
- encara em sento adolescent, almenys molt sovint.

Els meus nominats:

- l'Ana M.
- la Noelia
- la Rocio
- la Diana
- el Jose

Ara aviso... Huas huas huas! Aquí sona i resona el meu riure malèfic!!!

Felicitat

Avui és el segon dia de desembre i estic molt contenta perquè:

1) he superat les 300 visites en el comptador del bloc. Vaig fer els 200 el 18 de novembre... trobo que no està pas malament!

2) després del desànim de la setmana passada algunes van escriure comentaris, missatges per mi i encara que no gaire convençuda ara escric amb altra cara.

Gràcies a les meves lectores! Si hi ha lectors, que es manifestin...

Frustració

He de confessar que em sento totalment frustrada en la meva tasca de bloguista o bloquista. ZERO comentaris en els últims temps. Poc moviment en el comptador. Pocs lectores i lectors. Ara mateix escric per mi. I he penjat un vídeo clip (mireu a baix a l'esquerra) de Jean François Coen que ha tingut la capacitat d'emocionar-me.

Als meus no-lectors i les meves no-lectores... SALUT!

Desastre de Renfe Rodalies

Només tinc un consol davant el desastre de la Renfe que ha esdevingut una tortura diària (si em poso a donar detalls no acabo avui): veure com a París pateixen coses encara més bèsties de resultes de la vaga. No li desitjo cap mal als nostres veïns, però és bo veure que no estem sols davant l'adversitat.

Ara però, continua molestant-me una cosa de la nostra situació. Els francesos i els parisencs aguanten estoicament, ja que es tracta d'una vaga que pretén, en principi, millorar la situació laboral de molta gent. En canvi, aquí, aguantem com imbècils quan els nostres patiments estan causats per la construcció d'una infraestructura pels rics i privilegiats i que, segurament, la gent que ara estem hores esperant dins o fora de trens o agafant autocars o el que sigui ni tan sols agafarem...

Ahir l'ADN treia blocs de gent enfadada amb Renfe. No són grans lectures però sí il·lustren el cabreig general:

- hi ha un, Maleïda Renfe, que fa temps que no s'actualitza però que mereix fer una lectura.

- el de Historias de un viajero ... de cercanías també és entretingut.

- recomano també el de Renfedats pels vídeos i la informació.

TO BE CONTINUED

Des del meu dia lliure

Escric des del meu dia lliure. Millor : des del meu ex-dia lliure. Perquè sí : avui és dilluns ... i he treballat. Com que tampoc no cal exagerar, confesso que han estat només unes horetes de formació més aviat light...

Igualment, mentre tornava en el tren, enmig d'una llum daurada increïble, m'he sorprès. M'he adonat de què possiblement cap de les persones que anàvem en el mateix vagó anàvem pensant, ni molt menys, la mateixa cosa. Cadascú en el seu món, en les seves preocupacions, en els seus pensaments. I sobretot, encara més, segurament cadascun de nosaltres, en mirar per la finestra, veia coses diferents. Jo veia : uns edificis, una grua, un carrer, unes pistes de bàsquet, un senyor que passejava sol,... Jo veia sobretot la llum daurada que embellia tota la terrible normalitat de la ciutat... i els altres? Seria tot lleig a la seva mirada? Detestable? Massa corrent? O al contrari : poètic, melangiós? O potser sinistre, buit, trist, terrible, inquietant? Qui sap!

Insisteixo en la insòlita impredictibilitat de la mirada. Aquest matí el meu carrer estava ple de fulles seques. Tota l'amplada de la vorera ha quedat amagada sota una catifa verda i groga. Podria semblar-vos una imatge preciosa de la tardor. De fet, el Jardin du Luxembourg a París amb un mant de fulles seques és un dels records més bells que m'ha deixat la ciutat. Tanmateix, he de dir que, avui, el que he pensat en veure la catifa ha estat d'un caire ben diferent :

1) d'una banda, hi haurà rates reptant per sota? O altres bitxos, animalons, etc?

2) i de l'altra, relliscaré i faré el ridícul?

Per ridícul la trompada de Jessica Stam en una desfilada. Si voleu riure mireu-la...

Una de freda i una de calenta

Mentre els nostres veïns francesos pateixen les vagues i nosaltres barcelonins patim l'arribada de l'AVE per cortesia de la Renfe... ja tenim aquí l'hivern. I encara estem oficialment en la tardor. Dic que ha arribat l'hivern perquè definitivament fa fred. I ha estat un cop baix, ara tot fa mandra : sortir del llit pel matí, sortir de casa, sortir al carrer, sortir a passejar, sortir en general...

Escric sota una manta i el propòsit d'aquesta entrada era fonamentalment celebrar que des que vaig instal·lar el comptador de visites el bloc ha superat per fi les 200. Com que em fa vergonya dir quan el vaig instal·lar i, de fet, ni tan sols no ho recordo... no puc aportar res més a aquesta dada tan interessant.

Per últim volia convidar-vos a veure «En Transició» l'expo que inaugura el Centre el 20N (i que acaba el 23F). Penseu però abans d'anar-hi una bona pregunta sobre la transició. Vaja: "Tot allò sobre la Transició Espanyola que sempre heu volgut saber i mai no us heu atrevit a demanar". Al final hi haurà una mena de foto mató on podreu gravar-vos...

Arrivederci!

Viatgers de Rodalies

Viatjar en transport públic pot convertir-se en un infern. I no només estic fent referència al caos d'infraestructures públiques a Catalunya. No només m'estic doncs cagant en el servei de Renfe Rodalies i en l'arribada de l'AVE a Barcelona... Més enllà de que en la meva ment Renfe sempre va acompanyat del qualificatiu de "puta" sense desmerèixer a la gent que es dedica a la professió és clar! Més enllà d'això, deia, avui volia centrar la meva entrada (per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives) en els altres companys de viatge, en els altres viatgers.

Avui torno a entrar en el terreny de l'escarni i penso fer mofa de:

- aquells que consideren que la seva conversa pel mòbil ens interessa a tots i que volem fer un viatge de trenta minuts sentint com diu "Vale!.... Sí!.... No?.... Por qué lo dices?.... POR QUÉ LO DICES?.... Repite! Mira... que se corta!" i efectivament es talla. Però la tortura mai no pot acabar aquí perquè l'altre torna a trucar i es repeteix de manera incansable la conversa, com si es tractés de «El dia de la marmota» .

- després hi ha aquells, potser d'un tipus més corrent, que consideren que tot l'espai disponible en la cadira i en la cadira dels veïns és per ells... Posen les seves bosses, o els peus, o pitjor, s'expandeixen tant com poden.

- també hi ha una espècie de viatger que té com a única intenció tocar els nassos. O sigui que porta el mòbil i va sentint música sí, però no amb els auriculars com fa tothom. Pretén que la seva música, la que li agrada, sigui la banda sonora original del nostre viatge...

- hi ha també d'aquells que no saben que per entrar cal deixar sortir i, com no, els que volen sortir els primers i t'apartaran com sigui.

- i per últim i no menys odiosos: aquells que pensen que tot l'espai que hi ha per caminar és seu i que ningú mai tindrà més pressa que ells ni ganes d'avançar-los...

Després de descarregar la meva ràbia i sent conscient de quina gran QUANTITAT de pesats m'he deixat en el tinter (això és una manera de parlar) us demano a vosaltres que, perquè jo no em senti tan culpable i dolenta, escrigueu al vostre torn i descrigueu els vostres pesats. Què us molesta? A qui li diríeu alguna cosa i no ho feu per urbanitat (una urbanitat de la que els altres manquen, tot s'ha de dir!)? Us convido a passejar pel blog de Deedee pels que llegiu francès i llegir l'entrada dedicada al metro...

Cavalli

Tothom deu estar encara sota efectes del xoc. Aquest país és contradictori i la gent de Barcelona és imprevisible... qui havia de dir que les hordes bàrbares entrarien al H&M (pronuncieu-lo ax-em a la francesa sisplau) de Passeig de Gràcia i en menys de vuit hores s'endurien TOT absolutament TOT el que hi havia de la col·lecció Cavalli...

Bye Cavalli! I gent com jo que assegurava que passaria com amb la col·lecció de Madonna... doncs sí, ENS EQUIVOCÀVEM... Ô la la!!!

Nova llicenciada

Aquí teniu a la nova llicenciada. Avui en menys de deu minuts he fet TOTS els tràmits i ara mateix ja podeu considerar-me titulada en Teoria de la literatura i literatura comparada. Tot just després de tenir el resguard a la mà m'ha vingut una pena immensa i ara m'acabo de beure un got de colacao amb galetes i xocolata amb l'esperança d'alegrar-me... Inútil, em sento perduda en el món dels adults...

Dilluns

Avui és dilluns... com tots els lectors (perdoneu que no sigui genèricament correcta) del meu bloc saben és el meu DIA LLIURE. I ara estic sola a casa. Això és tot un plaer que no penso desaprofitar: música alta, bany llarg, escriure una mica i llegir. No fan ganes de sortir en aquest dia gris. Encara que segurament aquesta tarda aniré a veure «Cassandra's dream». Dilluns s'està convertint també en la tarda en què la R. i jo anem al cine. La setmana passada «Stardust» (he sentit crits!??) ... l'anterior no recordo... crec que estava malalta. Anteriorment vam anar al Maldà a veure «2 dies a París» que us recomano ferventment.

Bé, marxo a continuar gaudint de la tranquil·litat...

Another one in the 90's

No hi ha res més revelador que agafar una agenda de fa anys i rellegir-la. Quan llegeixes anotacions que no saps què tracten. Quan trobes escrits d'amics que ja no ho són. Quan trobes cites que has oblidat. Quan trobes pelis o llibres o quadres que ja no saps que existeixen... Quan tot això passa te n'adones de com vola el temps, de com canviem dia a dia... Què diferent era jo el 1997!

Tampoc no puc evitar demanar-me si l'agenda d'aquell any, quan feia tercer de BUP, inclou tot el meu jo d'aquell moment o n'és una còpia falsa... Qui era jo? Em recordo així? M'amagava darrera d'una altra imatge?

Semblo tan concentrada en els estudis. El meu món apareix tan reduït. I jo depenent tant dels amics. Amb massa ganes de riure. Era realment jo o era una imatge? Com saber-ho?

London calling

Londres sembla ser la ciutat de moda, la ciutat on tot ens reclama. Ara hi fan una exposició de Millais a la Tate Britain (fins el 13 novembre). En el British Museum (fins el 6 d'abril) l'exèrcit de terracotta xinès. Art contemporani també hi ha: pintura moderna de Richter i Warhol a The Hayward (fins el 30 de desembre) i grans escultures de Henry Moore al Royal Botanic Garden (fins el 30 de març). Una de pintura renaixentista i barroca a Buckingham (fins el 20 de gener). I fins i tot "The Golden Age of Couture: Paris and London 1947 - 1957" al Victoria and Albert Museum (fins el 6 de gener).

No només això... ara mateix hi viu en Carles... i molt més. Sinó mireu el fotolog de la noia gallega que s'està fent d'or http://www.fotolog.com/am_lul/ i sobretot el més recomanable http://www.fotolog.com/ippy_ippy.

Tot això em fa sentir que no som res els que NO hem viscut en aquesta ciutat. Però NO! Exigim els nostres drets. Hi ha moltes altres ciutats. Igualment belles. Igualment cosmopolites. On fan igualment exposicions xules. I on qualsevol pot anar a fer fotos boniques i comprar-se roba maca...

La raó del meu nom

Església de Brangues, succés en el qual s'inspira Stendhal per «Le Rouge et le Noir»

El 22 de juliol de 1827, Antoine Bertet entra dins la nau i es va posar darrera la seva antiga amant "Madame Michoud". A l'hora que el cura donava l'hòstia als fidels, el jove va treure una pistola i apuntà en direcció de Madame Michoud i va fer foc dos cops. Tot seguit, tornant una segona arma contra ell, la recolzà sobre el seu mentó i disparà de nou una bala que li trencà la mandíbula. Condemnat, va veure refusada la gràcia i el jove Antoine Berthet morí sobre el cadafal el 23 de febrer de 1828. Madame Michoud morí quatre anys més tard, mal curada de les seves greus ferides al pit.

Stendhal sol basar-se en fets de la vida real, però el seu treball supera l'anècdota de partença. D'aquí el meu amor per la seva obra i d'aquesta història el meu altre nom de Michoud & Bertet.

Leonardo Sciascia

Havia quasi promès que avui dedicaria l'entrada a explicar la nit de dissabte... però no en tinc ganes. Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). Avui llegia un text de Sciascia, grandíssim escriptor d'origen sicilià. Parlava d'Stendhal, Merimée i Pietro Bonaparte. Pot algú escriure un relat millor que aquest? Com un escriptor que sembla narrar de manera senzilla i austera pot esdevenir tant fascinant? Com pot convertir un relat simple en una lectura apassionant?

Un cap de setmana al camp

Retorno al meu dia a dia després d'un cap de setmana en el camp. He tingut dos dies per prendre el sol, passejar, veure esglésies, menjar bé, enamorar-me del paisatge, beure, dormir i riure. Dos dies per perdre'ns en cotxe per camins rurals poc transitats. Dos dies per anar des de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses fins a Avià. M'ha sorprès veure aquests llocs on viu tan poca gent, tan allunyada de tot, enmig de la natura. Les carreteres o camins són terribles. Què faran a l'hivern si ara ja fa tant de fred? em demano.

Recordo especialment el bosc per on discorria la carretera entre Ripoll i Berga i Sant Jaume de Frontanyà on ens vam aturar per veure l'església. Vam haver de demanar la clau per entrar-hi i ni tan sols vam engegar el llum. En els quatre carrers entorn el cementiri s'havia detingut el temps, enmig del capvespre. Hi volava un flaire a fum, alguna havia engegat foc. Excursionistes, caçadors de bolets, gent de ciutat, com nosaltres, passejaven i reien entre les cases.

Demà més...

Regles

Com deia ahir tot bloc té les seves regles. Com diu Barthes, tot escriptor té el seu estil.

Volia parlar no tant d'una altra clau de lectura o pista, com donar un ajut al lector. Fixa't que hi ha un apartat on diu categories. Les categories són normalment temàtiques i indiquen quin camí hauria de prendre l'entrada.

Mai no són gaire estrictes. És clar que les vaig crear un cop el bloc duia molt de temps...

Número 100

Aquesta és la meva entrada número 100. Volia celebrar-ho d'alguna manera i havia pensat de fer una mena de "clau de lectura" o un "reader's diggest" pel meu bloc. La dificultat de l'empresa em tira enrere. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil.

Volia accentuar el fet que, en el meu bloc, en cada entrada, podem trobar una imatge. He de reconèixer que no va ser així a l'inici. No tenia gaires idees preconcebudes sobre un bloc quan el vaig començar. El bloc ha anat construint-se i construint les seves pròpies regles sobre la marxa. Una regla que ha sorgit és que cada entrada, com comentava, va acompanyada d'una imatge. Sovint aquesta imatge està vinculada al relat de manera patent. Altres en canvi el motiu de l'elecció pot quedar ocult, pot ser difícil de desentranyar, però (ho prometo) sempre existeix...

Desitjant 100 entrades més al bloc m'acomiado. Fins la propera!!!!!!!!!!!!

Sociòpata

Ahir jo era una sociòpata. Hagués matat algú. Va venir molta gent a veure l'exposició del World Press Photo 2006. No diré el número, que em marejo. I almenys la meitat dels que van venir, van passar per preguntar-nos quan valia (gratis) i on era (hi ha un cartell enorme a la porta que no deixa gaires dubtes). El pitjor però no era repetir tota l'estona el mateix: «L'accés és lliure, s'hi arriba pujant l'escala de pedra a mà dreta». El pitjor tampoc no era que hi ha gent incrèdula que, desconfiant, continuava fent preguntes. El pitjor no era, ni molt menys, que hi havia vegades en què, tot i haver escoltat com li explicàvem als altres, ens ho tornaven a preguntar (deu ser algun sistema sofisticat de tortura). NO, el pitjor és que la gent s'inventa el nom. Davant la impossibilitat de recordar el nom hi ha:

- gent digna que anomena l'exposició per mitjà d'una paràfrasi: exemple: "l'exposició de fotos" o "l'exposició de fotos de premsa".

- gent patètica que anomena l'exposició de manera idiota: exemple: "¿on estan les fotos?". Milers de respostes possibles ("jo a casa en tinc moltes", "t'ensenyo les del meu mòbil?", etc.), per qüestions laborals hem de respondre a la pregunta que NO han fet.

- els pitjors però són els que directament opten per inventar-se el nom. Aquests no saben què és la vergonya. La llista és llarguíssima i algunes opcions demostren que la gent pot tenir una ment molt retorçada.

- entre els que inventen hi ha els de «Fotoprés». És un clàssic i fa referència a un altre concurs de fotografia. Hem sentit una versió potser preocupant però que té lògica si mirem el títol de l'exposició que presentem nosaltres: «Presfoto».

- el clàssic és «Photoshop». No sé què comentar al respecte, em fan venir ganes de plorar quan m'ho diuen. Ara esperem el moment en què preguntin pel «Fotoprix» o per «Fotolog».

- hi ha gent molt xunga. Un va dir «World Trade...». No ho va acabar, se li va esgotar el valor per rematar-ho.

- i per últim, n'hi ha un que va veure com ens rèiem a la seva cara: va dir: «Fotoplex». I a la tarda, un va estar a punt de dir: «Fotofrex» però no ho va rematar.

Rellegint el que acabo d'escriure me n'adono que semblo el venedor d'IKEA frustrat que insulta a la gent (http://estiloikea.blogspot.com/). Realment l'atenció al públic té coses molt dolentes però espero no arribar mai als extrems de menyspreu de Llave Allen per la gent. El problema del WPP (i espero que la justificació em disculpi) és que es repeteix cada any i cada any la gent demostra la mateixa incapacitat per dir el seu nom. Serà així en tots els països on va?

C'est ton anniversaire

Encara que estiguis lluny i encara que no ens veiem en molt de temps... la distància no podrà separar dos persones que connecten. Ara fa dos anys ja que ens vam conèixer. Sí, la setmana del teu aniversari va ser quan vam trobar-nos (a la feina). De seguida ens vam avenir... Te'n recordes de com odiàvem i ignoràvem a "Babes"? I als de tarda? I a la Pepi (alies: "La de la tuerca")? Vam viure moltes coses junts al llarg de la tardor i l'hivern i la primavera al Centre. Moltes coses que ens van unir. Vam riure molt. Algun cop també vam estar tristos. Vam fer viatges. Et vaig cuidar com una mare (sempre seràs el meu nen).

I després te'n vas anar a Brussel·les, on has començat últimament una nova vida. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. Suposo que Bèlgica serà aviat la teva pàtria. No voldria però que oblidessis la teva primera pàtria, on vas néixer, la que et va veure créixer ... i on hi ha encara gent que t'estima.

Feliç aniversari amore, per molts anys!!

Tretze d'octubre

Vaig prometre una entrada pel dotze d'octubre ja que:

1) era el dia de la hispanitat

2) em tocava treballar

Malauradament a la feina ahir no vam parar. Tot i que feia bon temps la gent va preferir venir a veure l'exposició a fer un tomb o anar a la platja a aprofitar el poc sol que queda. O sigui que, en definitiva, no vaig tenir temps per connectar-me un segon al centre ni tampoc més tard.

Però vaja aprofito avui dia 13 d'octubre, dia que anomenaré de l'anti-hispanitat. Celebrem tot el que ens fa sentir gens orgullosos de pertànyer a aquest país: des de la conquesta d'Amèrica i les crueltats que els espanyols hi van perpetrar fins al Franquisme, sense oblidar mai a Mariano Rajoy.

Em sento lleument més orgullosa de ser catalana, si bé els meus orígens familiars són castellans. Aquesta major catalanitat es deu segurament al fet que, quan escrivim la història de Catalunya, hem d'escriure la història dels que perden i no dels que guanyen, dels que són oblidats, relegats i bandejats.

Com a comparatista (a tots els que us ho demanàveu: els que fem literatura comparada som comparatistes, no literats) preferiria creure que sóc ciutadana del món. I somiar com Goethe i Kant en una pau eterna, sense conflictes nacionals ni d'identitat.

Bollywood

No estic especialment inspirada per escriure... no tinc gaires ganes ... però almenys ja no estic tan cansada com ahir. Després d'unes bones hores dormint, he reposat prou per recordar amb alegria la primera classe de dansa de Bollywood en la que vam riure molt la R. i jo. De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil coordinar peus, cames, braços i mans. A sobre la dansa oriental encara fa prestar també molta atenció al cap, especialment a les mirades. Vaja, que va haver un moment que semblàvem una tribu africana botant més que no pas ballarines indies...

Hitchcock

Avui dilluns, a diferència de la gran majoria dels treballadors d'aquest país, he tingut el meu dia lliure. He dormit, descansat, menjat, navegat (a internet), vist la tv, llegit, comprat, xerrat amb amics, m'he cremat la mà mentre cuinava ... i també he pensat. Però no en res greu ni transcendental, no patiu. Pensava en pelis que m'agraden. Sí, les de Hitchcock m'encanten. Normalment aquest director escollia una bona història de misteri amb una trama força sòlida i aconseguia efectes visualment molt atractius. Sovint els actors, la roba i la música hi contribueixen.

M'agrada des de «Blackmail» (1929), rodada a Londres i que introdueix el so, fins a «Family Plot» (1976), on els actors ja usen l'anglès més popular que s'ha imposat avui dia en el cinema. Entre totes les pelis d'aquest realitzador, volia parlar i fer esment d'una en concret: «Marnie» (1964).

Podeu pensar que Tippi Hedren no és bona actriu. Que els decorats pintats es veuen massa. Que la visió de la psicoanàlisi és ridículament simplista (d'altra banda, és el pecat que als nostres ulls també comet a «Spellbound» o sigui «Recorda»).

Però aquesta peli té moltes coses bones. Primera: surt Sean Connery molt jove i molt guapo. Segona: la roba de la protagonista és preciosa. Tercera: cada cop que obro la caixa forta en la feina puc imaginar-me que sóc Marnie i estic a punt de robar un munt de diners i després fugir a una nova vida. «Marnie», doncs, ha entrat a formar part del meu imaginari. Des de la bossa groga de la primera imatge fins a les sabates de taló dins de les butxaques de l'abric. De quantes pelis podeu dir el mateix?

Variétés

El cert és que l'entrada d'avui és variada i a la vegada terriblement banal. Com que últimament em passo la vida a la feina, tot el que explico tipus anecdòtic em succeeix per força o a la feina o bé en el trajecte cap allà. Com que del Centre no m'agrada parlar i tampoc no en tinc ganes, em concentraré en els meus periples i les seves peripècies.

Volia començar dedicant-me per una noia que caminava davant meu pel carrer Montalegre. Tots hem vist les fotos de Kate Moss que va trencar a una festa al Victoria and Albert Museum un preciós vestit vintage color xampany de Dior, de manera que finalment va haver de lligar-lo, convertint-lo així en un minidress. Penso, sospito, quasi espero que la noia, guiri per més detalls, que s'havia fet un nus a l'alçada del cul al vestit que devia ser un maxidress estigués remetent-se a aquest moment patètic de Kate... sinó era simplement una hortera...

Després volia parlar del noi que s'ha assegut davant meu al tren. Aquest no era un "bellezón sureño" (com diria J) del tipus del noi d'ahir. Malgrat que no parava de parlar pel mòbil i em molestava, m'ha caigut bé. Només per una raó. Llegia «Le canard enchaîné», una publicació satírica francesa, el més semblant a «El jueves» que conec que s'editi en el país veí.

Finalment i parlant de diaris, només comentar que a l'ADN d'avui (l'únic periòdic gratuït que m'agrada llegir i pel qual em barallaria) ha publicat a les pàgines centrals un especial Dumas, Alexandre Dumas pare. Com tots sabeu, un dels meus autors més estimats... Sembla ser que han trobat un manuscrit inèdit i pòstum i el publiquen en francès. És emocionant més quan estic a punt d'acabar «Le Vicomte de Bragelonne».