19/11/07

Des del meu dia lliure



Escric des del meu dia lliure. Millor : des del meu ex-dia lliure. Perquè sí : avui és dilluns ... i he treballat. Com que tampoc no cal exagerar, confesso que han estat només unes horetes de formació més aviat light...


Igualment, mentre tornava en el tren, enmig d'una llum daurada increïble, m'he sorprès. M'he adonat de què possiblement cap de les persones que anàvem en el mateix vagó anàvem pensant, ni molt menys, la mateixa cosa. Cadascú en el seu món, en les seves preocupacions, en els seus pensaments. I sobretot, encara més, segurament cadascun de nosaltres, en mirar per la finestra, veia coses diferents. Jo veia : uns edificis, una grua, un carrer, unes pistes de bàsquet, un senyor que passejava sol,... Jo veia sobretot la llum daurada que embellia tota la terrible normalitat de la ciutat... i els altres? Seria tot lleig a la seva mirada? Detestable? Massa corrent? O al contrari : poètic, melangiós? O potser sinistre, buit, trist, terrible, inquietant? Qui sap!


Insisteixo en la insòlita impredictibilitat de la mirada. Aquest matí el meu carrer estava ple de fulles seques. Tota l'amplada de la vorera ha quedat amagada sota una catifa verda i groga. Podria semblar-vos una imatge preciosa de la tardor. De fet, el Jardin du Luxembourg a París amb un mant de fulles seques és un dels records més bells que m'ha deixat la ciutat. Tanmateix, he de dir que, avui, el que he pensat en veure la catifa ha estat d'un caire ben diferent :

1) d'una banda, hi haurà rates reptant per sota? O altres bitxos, animalons, etc?

2) i de l'altra, relliscaré i faré el ridícul?


Per ridícul la trompada de Jessica Stam en una desfilada. Si voleu riure mireu-la...