Maleta nova

Ja tinc la meva nova maleta... un trolley petit ideal per fugir qualsevol cap de setmana, d'aquests que es poden embarcar a l'avió i guardar en el porta equipatges...

Sandàlies amb mitjons

Què xungo... mirant diversos blocs sobre moda he trobat aquesta foto (bé, una semblant) de Keira K. (no sé escriure el cognom) amb el seu xicot (Dorman, aquest cognom és fàcil) i fixeu-vos en les mitges amb xancletes.... però esto qué es????????????

Què us sembla? És chic? Encara que ara em sobti i ho detesti, aquesta tardor acabaré posant-m'ho? I vosaltres??

Posidònia

Una tarda calurosa de juliol, quan estàvem a Sorrento, vam anar a visitar les ruines de Paestum (Pesto). Aquesta ciutat, d'origen grec, conserva tres temples dempeus. La tradició els havia identificat amb una basílica i un temple a Posidó i altre a Ceres. Més tard va descobrir-se que això no corresponia amb la realitat: aquests temples estaven dedicats a Hera, a Apol·lo i a Atena. Foren construïts en el segle VI aC en estil dòric (hi ha algunes parts jòniques tanmateix) i, per miracle, encara estan en molt bones condicions. Per algú que no ha anat a Grècia com jo va ser increïble veure'ls alçant-se majestuosament enmig de la calor terrible de la plana de la Campània.

Però evidentment la següent vegada que vegi temples grecs espero fer-ho a Grècia...

Paris une autre fois

Encara tinc una altra història sobre París. Li robo a Dumas i a «Les Trois Mousquetaires». La primera vegada que vaig ser realment conscient - crec haver-lo explicat abans - que vivia a París... millor: el primer cop que em vaig dir a mi mateix: "Visc a París!" va ser a la rue Cassette, una nit, tornant a peu de casa d'una amiga, potser amb una tempesta llunyana, en tot cas, després d'haver plogut. I la rue Cassette està en el barri de Saint-Sulpice, prop del Luxembourg, per on passegen D'Artagnan, Athos, Porthos i Aramis.

París és terriblement literària: hom la pot llegir tant com la pot caminar. Quantes passejades literàries no donaria jo pels seus carrers? He trepitjat Montparnasse amb Sartre i Beauvoir. El Marais i la place des Vosges amb Madame de Lafayette. Champs-Elysées amb Proust. Champ de Mars amb Stendhal (com Milà).

I ara mateix, si hi tornés a anar, tindria altres llocs que trepitjar amb altres companyies...

Paris encore

Continuo parlant de la meva parisaddicció. El fet és que parlar de París era la meva única intenció en introduir un terme tan idiota com parisaddicta. Volia deixar constància de mon amour fou per aquesta ciutat, de la que estic i estaré sempre completament enamorada. Viu en la meva ment i en el meu cor com el més bell record. L'estimo tant que fins temo tornar-hi i penso ara que potser ja no ho faci mai.

Un cop vaig escriure tres relats sobre París, en francès. No era un exercici de classe sinó un regal per algú. Ara però voldria fer alguna cosa més simple. Voldria fer una llista, d'oposicions, de contraris, que vaig viure a París:

- París és per mi tant el Marché aux puces com la boutique Yves Saint Laurent a la place Saint-Sulpice.

- París és per mi tant els concerts de jazz a l'squat de la rue de Rivoli com els concerts de música clàssica a la salle Pleyel.

- París és per mi, d'una banda, les crêpes amb molt de pebre de la rue Saint-Denis i, de l'altra, els pastissos de Flo.

Em quedo avui en aquestes tres parelles. Però continuaré amb la parisaddicció.

Dumas

Vinc del cinema de veure l'últim film de Medem (Caotica Ana) que NO, no m'ha agradat gens. Li sobra el final. I tantes escenes. Hi ha interpretacions penoses. La història no té per on agafar-la. L'únic motiu que em feia anar a veure-la era que es tractés d'un homenatge a la seva germana i hi havia posat alguna esperança que s'ha vist frustrada.

En tot cas, almenys la lectura del Vicomte de Bragelonne compleix les meves espectatives... Dumas sí que no podia fallar-me. D'Artagnan tampoc podria fallar-me. Em preocupa perquè Aramis té la gota. M'encanta perquè surt Louis XIV. És cer que hom hi enyora per sobre de tot a Milady. Això ja passava a Vingt-ans après on Mordaunt, el seu malvat fill, no arribava a substituir la mare.

Perquè Milady és incomparable. Tothom voldria haver estat algun cop tan dolenta, fatal i perniciosa com ella i sembrar la desgràcia. Però vaja els destins novel·lescos no estan fets pel XXI ni pel XIX ni per cap temps (i sinó que li diguin a don Quixot). Encara que alguna nit de primavera, passejant prop de la place des Vosges, jo hagi estat, per uns instants Milady topant-me amb un cert D'Artagnan, sense acritud ni odi, només amb misteri...

Recuperar

Com els venecians van robar el cos de Sant Marc i així, al seu parer, el recuperaven, jo he retrobat la meva memòria de la càmera... Quant de temps fa ja que s'havia quedat dins de la torre? Almenys ara tinc un motiu d'alegria no?

Paris

Potser és inútil que ho escrigui: sóc una parisaddicta. Pot ésser que sigui inútil perquè tothom que em coneix ho sap, ja ho ha notat. Al capdavall és obvi.

Parlant amb propietat pot ésser que el terme no acabi de ser adequat i que no s'ajusti del tot amb el vincle que realment m'uneix amb París. Tanmateix, com que sona prou bé, quasi com un eslògan, m'he permès fer-ho servir. Sí, l'uso amb la mateixa intenció que l'usaria un publicista: crida l'atenció, és sonor i remet fàcilment a una cosa.

Així doncs la definició de parisaddicta que empro l'he escollida per un motiu ben idiota i faltant, a més, completament i amb consciència, a la veritat. És cert que hi vaig viure un any, gràcies a la beca Erasmus. Però no tinc cap addició amb la ciutat: només dir que des del 30 de juliol de 2002 que no he tornat a trepitjar els seus carrers... i això ja són més de cinc anys.

El cert és que parlar de París era la meva única intenció en introduir un terme tan idiota com parisaddicta. Volia que quedés constància de com estimo la ciutat. De com n'estic d'enamorada. Potser no de la ciutat, sinó de la vida que hi vaig dur. Fins al punt que temo tornar-hi i penso ara que potser ja mai no hi pugui anar.

Deixo avui el meu cant en suspens... continuarà!

Un altre diumenge soporífer

Un altre diumenge soporífer al CCCB. És normal que Fronteres no mati i la gent no es baralli per venir però el més emocionant que m'ha passat avui és que un noi preguntava per un festival (Hamaking) que jo no sabia que existia.

L'única manera de posar-li interès al dia ha estat una compra en un quiosc de les Rambles. He comprat la revista Intouch. Obra magna de la literatura... La portada no té cap desperdici: famoses que es vesteixen de manera inadequada (a parer de les redactores i redactors de la revista) per la seva edat.

Aquesta compra reflexionada és el segon moment trash del weekend. El primer: ahir vam llogar Los Borgia. Hi haurà una pel·lícula on es concentrin pitjors interpretacions per part dels actors? No sabria donar la resposta, en tot cas, han deixat el llistó molt alt... Qualsevol ho supera.

Per últim: i almenys per regalar-nos la mirada. La deposició del Pontormo que es troba a l'església de la Felicità a Florència. El primer cop que vaig anar a Florència no vaig veure aquesta pintura però prometo fer-ho la següent vegada.

No puc suportar ja escriure més banalitats. Ho deixo...

Por a morir o a viure

Avui llegia un bloc en italià. El títol de l'entrada "Domenica sera - mezzanotte e dintorni". Les primeres paraules:

«Ho paura di morire.Lo so, pensieri pesanti questa sera.Qui non si scherza»

Crec que qui escriu es fa dir Velvet. El link amb el bloc: http://velvetgirl.blog.kataweb.it/?rep=rephpsbsx

M'ha cridat l'atenció perquè jo també tinc por a morir. I m'ha agradat encara més perquè, al final, pensa que potser també té por de viure...

Sovint em demano si en el fons viure no serà una pèrdua de temps. El temps però sempre és massa present.

Villa Farnesina

Un dels moments estelars del viatge a Roma: dimecres al matí ens espera una jornada intensiva que volem començar amb la Villa Farnesina. O sigui que anem a Piazza Cinquecento amb la intenció que algun "autista" ens digui un bus per anar-hi. Allà li demanem al primer que trobem que ens diu que agafem el 910. Ok! Esperem un munt d'estona i quan el bus passa ja va pleníssim, això que estem a l'origen, i hem d'anar dempeus, en aquesta mena de llauna de sardines. Comença el trajecte, jo porto un babós a darrera i lluito per mantenir-hi una distància prudencial. L'home que tenim sentat a davant fa burilles i parla pel mòbil. Comencem a sospitar que aquest bus va a qualsevol lloc menys a la Villa Farnesina. Li demanem al senyor-de-les-burilles-i-el-mòbil. Ens diu que no va a la Villa Farnesina. Baixem a la següent parada.

Aterrem enmig del Corso d'Italia. O sigui en un barri construït en època fascista (d'això m'enteraré hores més tard). Decidim d'agafar un taxi ja que no té pinta que hi hagi gaires parades de bus ni res. El carrer és ample, sembla una ronda. L'experiència barcelonina et fa esperar trobar taxis amb facilitat, però no... Poc més tard em començo a demanar si serà com a Paris, que els taxis tenen parades i caçar-ne és tan difícil que tothom truca. Els conductors dels cotxes i motos ens miren, què es pensaran? (De fet a Roma els homes miren massa en general... De què ens estranyem?)

Al final agafem un taxi. El taxista és simpàtic però no té idea d'arribar. Li ensenyem en el mapa i s'inicia el viatge, passant per davant la Borghese, Castel Sant'Angelo... i ens deixa en un lungotevere que tampoc no és tan a prop. Ens endinsem en el barri i al final, després de preguntar en una botiga, hi arribem.

Tota aquesta peripècia valia molt la pena. La Villa Farnesina ara mateix està com en restauració. Però la Galatea es pot veure, és a la primera sala un cop paguem l'entrada. Hi ha més frescos en l'edifici. Però ja la Galatea sola paga la pena. Veure-la mereix aquesta odissea i moltes més.

Al vespre quedo amb la meva amiga romana. Li explico la nostra aventura i ella riu: evidentment "l'autista" que a Termini ens va indicar el 910 es pensava que li demanàvem pel Palazzo della Farnesina, un edifici dels anys trenta, avui en dia ocupat pels Ministeri degli Affari Esteri de la República Italiana, i que es troba en l'anomenat Foro Italico. D'aquí que ens indiqués qualsevol altre bus...