La raó del meu nom

Església de Brangues, succés en el qual s'inspira Stendhal per «Le Rouge et le Noir»

El 22 de juliol de 1827, Antoine Bertet entra dins la nau i es va posar darrera la seva antiga amant "Madame Michoud". A l'hora que el cura donava l'hòstia als fidels, el jove va treure una pistola i apuntà en direcció de Madame Michoud i va fer foc dos cops. Tot seguit, tornant una segona arma contra ell, la recolzà sobre el seu mentó i disparà de nou una bala que li trencà la mandíbula. Condemnat, va veure refusada la gràcia i el jove Antoine Berthet morí sobre el cadafal el 23 de febrer de 1828. Madame Michoud morí quatre anys més tard, mal curada de les seves greus ferides al pit.

Stendhal sol basar-se en fets de la vida real, però el seu treball supera l'anècdota de partença. D'aquí el meu amor per la seva obra i d'aquesta història el meu altre nom de Michoud & Bertet.

Leonardo Sciascia

Havia quasi promès que avui dedicaria l'entrada a explicar la nit de dissabte... però no en tinc ganes. Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). Avui llegia un text de Sciascia, grandíssim escriptor d'origen sicilià. Parlava d'Stendhal, Merimée i Pietro Bonaparte. Pot algú escriure un relat millor que aquest? Com un escriptor que sembla narrar de manera senzilla i austera pot esdevenir tant fascinant? Com pot convertir un relat simple en una lectura apassionant?

Un cap de setmana al camp

Retorno al meu dia a dia després d'un cap de setmana en el camp. He tingut dos dies per prendre el sol, passejar, veure esglésies, menjar bé, enamorar-me del paisatge, beure, dormir i riure. Dos dies per perdre'ns en cotxe per camins rurals poc transitats. Dos dies per anar des de Ripoll i Sant Joan de les Abadesses fins a Avià. M'ha sorprès veure aquests llocs on viu tan poca gent, tan allunyada de tot, enmig de la natura. Les carreteres o camins són terribles. Què faran a l'hivern si ara ja fa tant de fred? em demano.

Recordo especialment el bosc per on discorria la carretera entre Ripoll i Berga i Sant Jaume de Frontanyà on ens vam aturar per veure l'església. Vam haver de demanar la clau per entrar-hi i ni tan sols vam engegar el llum. En els quatre carrers entorn el cementiri s'havia detingut el temps, enmig del capvespre. Hi volava un flaire a fum, alguna havia engegat foc. Excursionistes, caçadors de bolets, gent de ciutat, com nosaltres, passejaven i reien entre les cases.

Demà més...

Regles

Com deia ahir tot bloc té les seves regles. Com diu Barthes, tot escriptor té el seu estil.

Volia parlar no tant d'una altra clau de lectura o pista, com donar un ajut al lector. Fixa't que hi ha un apartat on diu categories. Les categories són normalment temàtiques i indiquen quin camí hauria de prendre l'entrada.

Mai no són gaire estrictes. És clar que les vaig crear un cop el bloc duia molt de temps...

Número 100

Aquesta és la meva entrada número 100. Volia celebrar-ho d'alguna manera i havia pensat de fer una mena de "clau de lectura" o un "reader's diggest" pel meu bloc. La dificultat de l'empresa em tira enrere. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil.

Volia accentuar el fet que, en el meu bloc, en cada entrada, podem trobar una imatge. He de reconèixer que no va ser així a l'inici. No tenia gaires idees preconcebudes sobre un bloc quan el vaig començar. El bloc ha anat construint-se i construint les seves pròpies regles sobre la marxa. Una regla que ha sorgit és que cada entrada, com comentava, va acompanyada d'una imatge. Sovint aquesta imatge està vinculada al relat de manera patent. Altres en canvi el motiu de l'elecció pot quedar ocult, pot ser difícil de desentranyar, però (ho prometo) sempre existeix...

Desitjant 100 entrades més al bloc m'acomiado. Fins la propera!!!!!!!!!!!!

Sociòpata

Ahir jo era una sociòpata. Hagués matat algú. Va venir molta gent a veure l'exposició del World Press Photo 2006. No diré el número, que em marejo. I almenys la meitat dels que van venir, van passar per preguntar-nos quan valia (gratis) i on era (hi ha un cartell enorme a la porta que no deixa gaires dubtes). El pitjor però no era repetir tota l'estona el mateix: «L'accés és lliure, s'hi arriba pujant l'escala de pedra a mà dreta». El pitjor tampoc no era que hi ha gent incrèdula que, desconfiant, continuava fent preguntes. El pitjor no era, ni molt menys, que hi havia vegades en què, tot i haver escoltat com li explicàvem als altres, ens ho tornaven a preguntar (deu ser algun sistema sofisticat de tortura). NO, el pitjor és que la gent s'inventa el nom. Davant la impossibilitat de recordar el nom hi ha:

- gent digna que anomena l'exposició per mitjà d'una paràfrasi: exemple: "l'exposició de fotos" o "l'exposició de fotos de premsa".

- gent patètica que anomena l'exposició de manera idiota: exemple: "¿on estan les fotos?". Milers de respostes possibles ("jo a casa en tinc moltes", "t'ensenyo les del meu mòbil?", etc.), per qüestions laborals hem de respondre a la pregunta que NO han fet.

- els pitjors però són els que directament opten per inventar-se el nom. Aquests no saben què és la vergonya. La llista és llarguíssima i algunes opcions demostren que la gent pot tenir una ment molt retorçada.

- entre els que inventen hi ha els de «Fotoprés». És un clàssic i fa referència a un altre concurs de fotografia. Hem sentit una versió potser preocupant però que té lògica si mirem el títol de l'exposició que presentem nosaltres: «Presfoto».

- el clàssic és «Photoshop». No sé què comentar al respecte, em fan venir ganes de plorar quan m'ho diuen. Ara esperem el moment en què preguntin pel «Fotoprix» o per «Fotolog».

- hi ha gent molt xunga. Un va dir «World Trade...». No ho va acabar, se li va esgotar el valor per rematar-ho.

- i per últim, n'hi ha un que va veure com ens rèiem a la seva cara: va dir: «Fotoplex». I a la tarda, un va estar a punt de dir: «Fotofrex» però no ho va rematar.

Rellegint el que acabo d'escriure me n'adono que semblo el venedor d'IKEA frustrat que insulta a la gent (http://estiloikea.blogspot.com/). Realment l'atenció al públic té coses molt dolentes però espero no arribar mai als extrems de menyspreu de Llave Allen per la gent. El problema del WPP (i espero que la justificació em disculpi) és que es repeteix cada any i cada any la gent demostra la mateixa incapacitat per dir el seu nom. Serà així en tots els països on va?

C'est ton anniversaire

Encara que estiguis lluny i encara que no ens veiem en molt de temps... la distància no podrà separar dos persones que connecten. Ara fa dos anys ja que ens vam conèixer. Sí, la setmana del teu aniversari va ser quan vam trobar-nos (a la feina). De seguida ens vam avenir... Te'n recordes de com odiàvem i ignoràvem a "Babes"? I als de tarda? I a la Pepi (alies: "La de la tuerca")? Vam viure moltes coses junts al llarg de la tardor i l'hivern i la primavera al Centre. Moltes coses que ens van unir. Vam riure molt. Algun cop també vam estar tristos. Vam fer viatges. Et vaig cuidar com una mare (sempre seràs el meu nen).

I després te'n vas anar a Brussel·les, on has començat últimament una nova vida. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. Suposo que Bèlgica serà aviat la teva pàtria. No voldria però que oblidessis la teva primera pàtria, on vas néixer, la que et va veure créixer ... i on hi ha encara gent que t'estima.

Feliç aniversari amore, per molts anys!!

Tretze d'octubre

Vaig prometre una entrada pel dotze d'octubre ja que:

1) era el dia de la hispanitat

2) em tocava treballar

Malauradament a la feina ahir no vam parar. Tot i que feia bon temps la gent va preferir venir a veure l'exposició a fer un tomb o anar a la platja a aprofitar el poc sol que queda. O sigui que, en definitiva, no vaig tenir temps per connectar-me un segon al centre ni tampoc més tard.

Però vaja aprofito avui dia 13 d'octubre, dia que anomenaré de l'anti-hispanitat. Celebrem tot el que ens fa sentir gens orgullosos de pertànyer a aquest país: des de la conquesta d'Amèrica i les crueltats que els espanyols hi van perpetrar fins al Franquisme, sense oblidar mai a Mariano Rajoy.

Em sento lleument més orgullosa de ser catalana, si bé els meus orígens familiars són castellans. Aquesta major catalanitat es deu segurament al fet que, quan escrivim la història de Catalunya, hem d'escriure la història dels que perden i no dels que guanyen, dels que són oblidats, relegats i bandejats.

Com a comparatista (a tots els que us ho demanàveu: els que fem literatura comparada som comparatistes, no literats) preferiria creure que sóc ciutadana del món. I somiar com Goethe i Kant en una pau eterna, sense conflictes nacionals ni d'identitat.

Bollywood

No estic especialment inspirada per escriure... no tinc gaires ganes ... però almenys ja no estic tan cansada com ahir. Després d'unes bones hores dormint, he reposat prou per recordar amb alegria la primera classe de dansa de Bollywood en la que vam riure molt la R. i jo. De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil coordinar peus, cames, braços i mans. A sobre la dansa oriental encara fa prestar també molta atenció al cap, especialment a les mirades. Vaja, que va haver un moment que semblàvem una tribu africana botant més que no pas ballarines indies...

Hitchcock

Avui dilluns, a diferència de la gran majoria dels treballadors d'aquest país, he tingut el meu dia lliure. He dormit, descansat, menjat, navegat (a internet), vist la tv, llegit, comprat, xerrat amb amics, m'he cremat la mà mentre cuinava ... i també he pensat. Però no en res greu ni transcendental, no patiu. Pensava en pelis que m'agraden. Sí, les de Hitchcock m'encanten. Normalment aquest director escollia una bona història de misteri amb una trama força sòlida i aconseguia efectes visualment molt atractius. Sovint els actors, la roba i la música hi contribueixen.

M'agrada des de «Blackmail» (1929), rodada a Londres i que introdueix el so, fins a «Family Plot» (1976), on els actors ja usen l'anglès més popular que s'ha imposat avui dia en el cinema. Entre totes les pelis d'aquest realitzador, volia parlar i fer esment d'una en concret: «Marnie» (1964).

Podeu pensar que Tippi Hedren no és bona actriu. Que els decorats pintats es veuen massa. Que la visió de la psicoanàlisi és ridículament simplista (d'altra banda, és el pecat que als nostres ulls també comet a «Spellbound» o sigui «Recorda»).

Però aquesta peli té moltes coses bones. Primera: surt Sean Connery molt jove i molt guapo. Segona: la roba de la protagonista és preciosa. Tercera: cada cop que obro la caixa forta en la feina puc imaginar-me que sóc Marnie i estic a punt de robar un munt de diners i després fugir a una nova vida. «Marnie», doncs, ha entrat a formar part del meu imaginari. Des de la bossa groga de la primera imatge fins a les sabates de taló dins de les butxaques de l'abric. De quantes pelis podeu dir el mateix?