4/6/08

Evasió


Aquesta nit, de matinada, només vull escriure una nota breu que, voldria, servís d'evasió. La persona que vull que s'evadeixi ja ho sap que és per ella, no diré el seu nom ni parlaré dels motius que té per desitjar-la.

Evasió realment és una paraula molt bella. És eufònica. El diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans la defineix com: "Acció d’evadir o d’evadir-se". Malgrat que es tracti d'una definició molt pragmàtica, i, en principi, gens poètica, el cert és que a mi em porta molt lluny. Evasió ve d'evadir-se.

Evadir és un verb que, segons el diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans, té diverses accepcions. Una d'elles és la següent: "Escapar-se, especialment de la presó".


Evadir-se és fugir. L'evasió, doncs, és la fugida. No és aquesta opció poètica?

D'altra banda, he de dir que m'agrada quan fem servir la paraula i parlem de literatura o cinema d'evasió. I podeu pensar en tots aquells llibres, pel·lícules o fins i tot persones que us fan viatjar des de la realitat fins a un altre lloc, per mitjà, sempre, de la imaginació. Tots aquests llibres, pel·lícules o persones són la salvació dels moments tristos.


I tanmateix, sempre que penso en evasió recordo a Fabrice del Dongo, de la novel·la «La Chartreuse de Parme» d'Stendhal que recordava ja fa uns dies. Perquè Fabrice, tancat a la Torre Farnese, somia cada dia en evadir-se i fugir. Però s'enamora de Clélia Conti, la filla del governador de la fortalesa. I l'únic que el farà tornar a la presó, voluntàriament, serà el seu amor i el desig de reveure-la.


Evadir-se és fugir de la presó: la realitat esdevé una torre i l'únic que ens permet saltar per la corda i allunyar-nos d'aquest món tancat serà, en els nostres casos, un element extern que faci que la nostra atenció es concentri uns breus instants. Pot ser una cosa dèbil, poc important, la que ens faci oblidar, però que, tanmateix, i per sort, aconsegueix atreure'ns i segrestar-nos uns minuts, de tal manera que la pena fuig, s'envola i marxa... per tornar, és cert, més tard.

Evadim-nos per uns instants només d'allò que ens envolta, i, pensem, durant uns segons, en els patiments i alegries ficticis d'uns altres. Què esteu llegint ara? Què us fa volar la imaginació en aquests moments?





3 comentaris:

la chica ha dit...

aleshores, quan diuen que l'amor és com una presó ve d'aquí? (no ho crec, eh, era per fer una broma, tot i que potser no seria tan estrany). m'ha agradat, el chartreuse aquest, pobret, que mono (ara segur que t'estàs posant les mans al cap que parli amb tanta banalitat d'aquesta obra! tot, sempre des del respecte!).

esperava una "escala de l'evasió", nurit... ;)

Anònim ha dit...

Evadirnos es vital, mas en ciertos momentos de estres o angunia. Todos nos evanimos a diario, nadie puede estar concentrado las 24 horas, todos escuchamos musica, leemos libros, vemos pelis o simplemente soñamos xa evadirnos por un rato de la no siempre buena realidad.

Unknown ha dit...

evadim-nos amb fabrice del dongo de la torre farnese o tornem si més no a la torre farnese!