To the Happy Few

L'altre dia vaig esmentar Stendhal i la tornada després de la campanya de Rússia. I, de fet, em va venir al cap de manera casual. Pensava, de fet, que «La Chartreuse de Parme» ha estat considerada com a novel·la històrica. Això sorprèn quan tenim en compte les dates: publicada el 1839, la seva acció es desenvolupa entre 1796 i 1815. Normalment, la definició més acceptada de novel·la històrica ve a dir que una novel·la pot rebre aquesta etiqueta si narra fets ocorreguts en els trenta anys anteriors a la seva redacció, com a mínim. Com quan parlem d'Història: només es poden historiar esdeveniments quan ha passat aquest lapse de temps, que permetria una visió prou allunyada i objectiva.

Stendhal, doncs, no és, al meu parer, un escriptor de novel·la històrica. Primerament, perquè els ambients de la seva obra són quasi contemporanis. I, segon, perquè narra a partir dels seus records. Vet aquí el meravellós de la seva obra: ell, que va mantenir el cap prou fred per saber analitzar el món que l'envoltava, el món que s'esfondrava davant d'ell, esdevé el narrador omnipotent i omniscient de les seves novel·les. És més poderós que el gran Honoré de Balzac. I arriba molt més lluny en el camí a la modernitat.

El seu personatge, Fabrice du Dongo, un dels personatges més ximplets de la història de la literatura, que, tot i això, és protagonista, corre feliçment des de la seva terra natal, el llac de Como, fins als camps de Bèlgica per unir-se a l'exèrcit del seu admirat Napoleó. I un cop allà viurà una de les millors escenes mai escrites: la pretesa batalla de Waterloo. Fabrice mai no sabrà si aquell embolic de soldats que anaven i venien, de trets, de fum, de pólvora, de pols, de fang, i de sang fou o no la batalla històrica. I el narrador mai no ens donarà la clau: en sabrem sempre tan poc com el propi Fabrice.

Llegiu a Stendhal i un cop llegit podreu passar a llegir tota la novel·la de guerra que vulgueu: des de la fascinant «Incerta glòria» de Joan Sales fins a «Atonement» d'Ian McEwan. En canvi, pels que preferiu el context de les guerres napoleòniques, jo aconsellaria «Die Marquise von O», un relat del genial Heinrich von Kleist.