Debat

Abans, en el tren, anava pensant què escriuria aquesta nit (o matinada ja) al meu bloc i em debatia entre dos extrems:

- la seriositat: que s'encarnava en l'opció de parlar de, per exemple, el conte «La biblioteca de Babel» de Jorge Luís Borges, perquè és un text que em fascina, ja que diria que quasi arriba a marejar-me amb la seva infitud i insondabilitat. M'impressiona la intel·ligència de Borges en construir aquests relats que es recargolen entorn el seu centre, com estranys mol·luscos interminables. I més enllà dels trucs de prestidigitador, m'encanta vincular aquest conte amb el seu transsumpte (de Borges) a la ficció, el bibliotecari boig que cremarà la biblioteca de «Il nome della rosa» d'Umberto Eco: Jorge de Burgos.

- l'altra opció era la frivolitat tout court.

Crec que definitivament guanya aquesta darrera. Pels seriosos (els perdedors de la nit o matinada ja) aneu a llegir (amb tot l'afecte) el següent:
a) si voleu enllestir ràpid amb la vostra seriositat el conte de Borges.
b) si sou més constants i decidits, la novel·la d'Eco.
c) si sou persistents i lectors: totes dues coses...

Ara que ja he deixat al camí als seriosos, continuo només ja pels frívols. El meu debat intern i la meva constatació d'aquesta nit (insisteixo, matinada) gira entorn la qüestió, transcendental com veureu, dels turbants. Com qualsevol àvid lector de Vogue, Woman i Elle recordarà, la temporada de primavera passada Prada va treure uns bonics turbants tutti colori per decorar els capets, se suposava, de tota noia i dona avisada del món occidental, amb diners i ànsies de fashion. Malauradament NINGÚ ho va seguir... heu vist ni que sigui una persona portant-ho al cap? Sí, respondrà tothom que ha vist el videoclip de La Quinta Estación «Sueños rotos», però el cert és que aquesta mostra no la podem tenir en compte.

Podem especular sobre com els dissenyadors d'alta costura intenten un cop i un altre enganyar-nos i fer-nos vestir de manera ridícula. Però jo crec que el carrer és un bon jutge, i només passa la seva prova de foc el que realment és portable: mireu els mocadors de calaveres d'Alexander McQueen o els keffiehs de Nicolas Ghesquière per Balenciaga dels que ja vaig parlar un cop. O serà Santa Kate Moss la que escull per tots nosaltres què podem posar-nos o no?

Així doncs, en definitiva, què en queda de la tendència proposada per Prada? Jo només he vist, de veritat, al carrer, mocadors lligats sobre el crani, a la manera d'algunes pin-ups dels anys cinquanta... Questo è veramente facile e divertente! Questo mi piace!

________________________________________________
Nota: no he pogut trobar més foto del tema pin-up que aquesta, robada d'un bloc, d'un noi que, a la manera de The Sartorialist, li agrada fotografiar looks pel carrer.