Sí, no sé si algun cop ho havia dit però jo he escrit un diari, un diari íntim, durant molts anys. Crec que entre els meus amics, fins i tot, vaig ser coneguda per això. Encara que podria ser que m'equivoqués. Ara almenys sóc coneguda per mantenir un bloc, i escriure a vegades alguna cosa de veritat. Moltes vegades he parlat de la meva vocació no frustrada, sinó vocació latent, d'escriptora: aquí o aquí. El diari era el més proper a alguna cosa "de veritat" que he escrit mai. Si descomptem uns contes que li vaig escriure a un amic un cop i en francès i algun poema quan he estat enamorada.
Ara vull posar entre cometes, com si fos un relat de ficció, una pàgina meva d'un diari antiquíssim. És real o fictici? Decidiu vosaltres:
«Tot sembla irreal. Descobrir, llegint els apunts, que el dia X volava, tenia el cap als núvols, cosa que em va fer incapaç d'escriure res coherent. Va ser un dia primaveral. El riure m'escapava dels llavis, em pessigollejava a la boca. I tanmateix, no, no. Com sempre no. La vida no té moments definitius o complets. Només no encontres, atzars no realitzats i autoenganys. M'enganyava imaginant que m'estimava. I els mots enigmàtics, una frase que li he sentit mil cops aquesta setmana ("Tot em surt malament" o la variació "Quan em sortirà alguna cosa bé?") la interpreto al meu gust. L'altre dia em pregunta: "Estàs borde amb tothom o només amb mi?". Naturalment només l'odio a ell o sigui que menteixo. Insisteix insatisfet: "T'he fet alguna cosa?". M'has fet veure qui ets. Has fet massa coses i massa poques coses a la vegada. No m'has parlat mai clar. Etc. Torno a respondre evasivament. O potser no, menteixo: "No". No puc evitar envermellir. Això és tot»
5 comentaris:
En el poema habla de la noche, que representa que es el tiempo en que vivimos; la noche es símbolo de la pérdida de la divinidad, y se supone que los poetas son los únicos mortales que pueden seguir el rastro de los dioses huidos. Pero bueno, es mucho más complicado que eso.
Deberias animarte a escribir, lo haces muy bien. De regalo de cumple te pido un cuento, lo harás?
Si los poetas són los únicos que pueden seguir el rastro, es porque no se separan de lo real, y eso es a causa de su lenguaje. Nosotros objetivamos el mundo, y nos enfrentmos a él como a algo distinto de nosotros mismos; excepto los poetas.
No le puedes negar a una amiga algo que te pide para su cumpleaños si está en tu mano regalárselo. Tienes 5 meses.
D'acord, t'escriuré un conte o alguna altra cosa.
Sí, els poetes són els que desautomatizen el llenguatge, per això les seves paraules surten del quotidià i van més enllà. Holderlin, és clar, identifica aquest procés amb la divinitat. No m'estranya que acabés boig, pobre home.
Però jo et demanava quina resposta li donaries tu a la pregunta!
Pero sacada del contexto del poema?
Como una pregunta en sí misma?
exacte
a sobre abans m'he equivocat amb el teu nom...
Publica un comentari a l'entrada