Frau im Fenster - Friedrich

Escric molt de tant en tant com per tenir una línia interessant en el meu bloc. Em sap greu. Sobretot perquè sovint tinc la sensació de què hauria d'escriure. No sé si ja ho havia dit. Però moltes vegades la meva concepció de mi mateixa em remet a Marcel Proust i després a Jorge Semprún. Com molts sabeu, Proust volia ser escriptor des de petit, però ningú donava res per ell. Va ser una persona molt malaltissa en la seva infància i després un home massa mundà. I tanmateix, va demostrar ser el més gran escriptor del segle XX, amb la seva inacabada "Recerca del temps perdut". I, en la mateixa estela, trobem en Semprún. Qui d'altra banda assegura en vàries de les seves obres autobiogràfiques (penso que fonamentalment en "Adieu vive clarté" traduïda al castellà com "Adios luz de veranos", un bellíssim vers de Baudelaire, ja us posaré el poema altre dia) que des de petit deien que seria escriptor. Malauradament, el seu recorregut biogràfic li va impedir realitzar-ho fins molts anys després. Com sabeu, Semprún va exiliar-se amb la seva família molt jove d'Espanya, durant la Guerra Civil. Després va participar en la Resistència i fou apressat. De la presó i les tortures a França, va anar a parar al camp de Buchenwald, on va viure fins l'alliberament del camp, uns dies abans del seu sant, el 1944. Tampoc va començar a escriure com sí que va fer Primo Levi arrel de la seva experiència concentracionària. De seguida va ingressar al Partit Comunista i va viure ocult a l'Estat Espanyol com a dirigent del partit. Seria durant el seu període de clandestinitat, en els seixanta, quan començaria a escriure. El resultat: "El gran viatge" narrant la deportació.

Si Proust va endarrerir durant anys l'escriptura per tot el que pensaven d'ell i Semprún per tot el que la vida li va posar enmig... em demano, quina és la meva excusa? Perquè sovint és com si jo hi estigués destinada però no tingués força, voluntat o alguna altra cosa per iniciar-ho!