Paris je t'aime 2

El millor dels curts que integren "Paris je t'aime" és que els dos primers demostren la meva teoria sobre l'existència d'un sistema per lligar molt usat entre els parisencs. Jo l'anomena lligar "por derribo". Aquesta expressió castellana malauradament no té traducció. I defineix totalment el sistema que esmentava. Aquest consisteix en escollir una víctima. Més que víctima parlaríem de seleccionar una persona que ens atreu i a la que no volem ni podem deixar passar: la ciutat és massa gran, mai no coneixerem ni retrobarem aquesta persona, que ens atreu fins al punt d'obligar-nos a intentar entrar-hi en contacte pel mitjà que sigui. Això em fa pensar en "À une passante" de Baudelaire. Què hagués estat d'aquest poema si Baudelaire hagués sabut del sistema "ligar por derribo" (LPD)?

Torno després de la digressió a parlar del sistema: un cop seleccionada la persona la posem en el nostre punt de mira i ens hi apropem. Aleshores hem de propiciar un contacte amb molta delicadesa: en el metro, podem topar en deixar-nos en dur pel vaivé del vagó, entre una gentada podem entrebancar-nos casualment... El sistema esdevé penós quan ens trobem en una situació que no ajuda: per exemple, en un espai molt ampli i buit. En aquest moment només hi ha una solució desesperada però barroera: atacar i posar la trabeta.

Un cop hem colisionat amb el nostre escollit es desencadena tota la dialèctica. Comencem assegurant-nos de l'estat de salut de l'altre. Un cop veiem que la persona es troba en perfectes condicions, ja podem saltar a demanar el nom, l'estat civil, la professió i quedar fins i tot per fer un cafè i així resacabalar-la pel mal que li haguem ocasionat...

Com tots sabeu, jo no sóc parisenca. Així doncs, mai no vaig posar en pràctica aquest sistema. He de dir, però, que el conec en primera persona perquè en dues ocasions el van posar en pràctica amb mi...

C'est la vie...