Dia de boira

És curiós el fet que estar enfadada (com he estat avui tot el dia) pot convertir-se en una trava tan gran. He viscut el dia d'avui com si algú m'hagués col·locat una bena davant els ulls. No veia més enllà del meu cabreig. I tot el que em succeïa era un motiu més per empipar-me. La ràbia em consumia i, al final, és clar, he esclatat.

Per molt que busco motius que expliquin el meu enfadament no seria just de trobar-los. Estava enfadada i prou, i pouar en l'origen d'aquest estat d'ànim em sembla inútil, insatisfactori i massa còmode. Com deia, el meu cabreig ha nascut amb el dia i m'ha acompanyat de mala manera al llarg de les hores fins que s'ha acabat quan:
- en primer lloc, he començat a cridar a qui no s'ho mereixia i, pitjor, en el moment menys adequat. Això, és clar, no ha fet res per millorar-ho.
- en segon lloc, l'ha rematat una sessió d'hora i mitja de ballar.
- després, el vinet que m'he begut en el sopar.
- per últim, el que deia una senyora que anava en el meu bus.

Aquesta senyora m'ha caigut molt bé, parlava amb el seu fill (i amb un to de veu bastant alt) just darrera el meu clatell. Aquesta situació és de les que, en principi, considero molt molesta. Estranyament avui el meu viatge no ha esdevingut un calvari. La senyora, de parla andalusa, malgrat la seva evident poca cultura acadèmica, mereix tot el meu respecte. Ha començat a contar els seus viatges, i m'ha impressionat perquè amb un vocabulari limitat, sense conèixer el metallenguatge que utilitzen els historiadors de l'art, i amb mil altres impediments, ha estat capaç de conceptualitzar, de fixar amb paraules (senzilles) una experiència tan difícil de narrar com és l'experiència estètica.

Ho he explicat molt sovint, com em costa de copsar i retenir amb fidelitat les paraules. Tinc bona memòria pels conceptes, no pels mots exactes. Això dificulta que aprengui poemes i refranys o, almenys, que sigui capaç de reproduir-los de manera exacta. I em fa impossible, també, que us remeti ara les paraules d'aquesta senyora amb certesa, encara que, us ho asseguro, m'encantaria. Ella explicava com a Toledo va quedar fascinada per la bellesa de la ciutat. I aleshores, ha recordat que exposaven un quadre sol en una sala, el quadre que la va desencadenar en ella el que diríem una "experiència estètica". Aquest quadre va tenir el poder sobre ella d'obligar-la a seure per contemplar-lo. Això és el que ha vingut a dir... No us resulta admirable, tot i que no conegués el nom del pintor ni la data ni res? Ha insistit altre cop després en el fet que va haver de seure i contemplar-lo una bona estona, que el quadre l'atreia magnèticament, estava impedida de la força per allunyar-se'n... És el millor elogi que he sentit mai per qualsevol pintura. Malauradament, mai no ha dit quina era.

Després que ella baixés, he tornat a fixar-me en el món que m'envoltava (veieu com m'ha fascinat a mi el seu relat que havia quedat totalment absorta?), i m'he fixat, aleshores, que teníem una matinada emboirada, per la xafogor previsiblement, i que aquesta boira s'assemblava, d'alguna forma, al meu enfadament... també s'esvairà ràpid.