16/5/08

Robbie




Estic aquí a l'expectativa de tenir notícies i no res, cap ni una. Penseu que sóc impacient? El meu estat ansiós es calmarà llegint el que em diu la veu (fictícia) del desgraciat d'oficial SS Maximilien Aue. Jonathan Littell està aconseguint que m'interni en la barbàrie com Joseph Conrad no va poder i em porta volant a un altre lloc (molt pitjor).

Us deixo però amb una cita de l'altre llibre que estic llegint. Segons la traducció francesa d'«Atonement» d'Ian McEwan. O sigui «Expiation», traduïda per Guillemette Belleteste (adoro el nom de la traductora):

"Cette décision, comme il devait le reconnaître tant de fois, bouleversa sa vie». (o sigui: «Aquesta decisió, com hauria de reconèixer-ho tants cops, destroçà la seva vida»)

Això és el pensament de Robbie Turner en el futur de la narració. La tècnica d'Ian McEwan en aquest llibre em sembla interessant: hi ha un narrador omniscient que en cada capítol limita la seva visió a un únic personatge. Coneix però també el futur, això doncs, narra des d'aquest moment. És un narrador però impassible: no pateix, només ens transmet el relat.

D'altra banda, no us sorprèn trobar una reflexió com aquesta? Existeix de fet un moment tan decisiu que pugui canviar la nostra vida de manera absoluta? No es tracta d'una cadena d'esdeveniments, més que d'un aïllat?


13 comentaris:

padam ha dit...

Hola Michoud!

Yo creo que hay las dos cosas, hay momentos definitivos y definitorios que te cambian la vida o la manera de vivirla, pero también pasa que otras veces los cambios, probablemente igual de trascendentes, se sufren por pequeñas circunstancias encadenadas...

En mi caso, ha habido más decisiones tremendas que lo han cambiado todo unas cuantas veces. Porque aunque haya algo anterior que ya te hace intuir que todo va a cambiar, al final siempre llega "la gota que colma el vaso". Y ésta, en mi vida, siempre ha sido una decisión TREMENDÍSIMA pero inveitable.


besitos!

Anònim ha dit...

A veces me choca cuando nuestras sensibilidades no coinciden, porque muchas otras veces sí lo hacen. A mi Joseph Conrad sí me tansportó, aunque más que a la barbárie, yo diría que a ese lugar del alma muy muy primitivo, que tiene que ver con la tierra, opuesto a la barbarie de los nazis, que tiene que ver tan poco con eso, que casi seria el xtremo opuesto, ya que el horror de los nazis es el horror sofisticado, intelectualizado.

Tania, estoy completamente deacuerdo contigo.

Unknown ha dit...

Ala, desmunteu-me afirmacions poc reflexionades en dos minuts... amb lectores com vosaltres he de veure bé què escric

Anònim ha dit...

Yo tmb estoy con la Tania, casi siempre hay algo que te indica que vives en tiempos de cambio, aunque muchas veces es una sensacion a la que no le haces demasiado caso, hasta que...es inevitable. Pero esto pasa cuando las cosas se pecipitas por una cadena de acontecimientos, pero otras veces que encuentras de frente con una decision que a priori no deberia tener demasiada transcendencia y en cambio te modifica la vida entera y no solo el presente, sino que es una lastre o una salvación para el futuro a medio plazo.
Pero todo esto va tmb en funcion de la personalidad, porque alguien que no se arriesga, que sea conservadora con su estilo de vida no sufrira muchos cambios, ni xa bien, ni xa mal.

Todo acto en la vida por tonto que sea te da "intereses" o se los "cobra" tarde a temprano.

Unknown ha dit...

A mi el que m'agrada de la reflexió del narrador (un fet que canvia totalment la vida de Robbie) està feta des de la seva òptica, com si aquest personatge, des del futur, pogués mirar endarrere i veure com aquella decisió (en aquest cas sortir a buscar els bessons sol i no en companyia de Briony) va suposar que la seva vida esdevingués un infern.

Un simple fet, una tonteria, la decisió més trivial, concentra, d'aquesta manera, tot el pes de la responsabilitat. Pot ser així, com la papallona que bat les ales a Austràlia i desencadena un huracà al Japó?

Això em referia... esdeveniments trivials que creixen com les oles i el pes de les conseqüències que en deriven acaben arrossegant-ho tot...

Existeix a la vida real o només en la veu del narrador-omniscient? és doncs fictici?

Anònim ha dit...

Eso es la vida real, tu vas tomando tus propias decisiones en su momento y alguna de esas te combia la vida de la noche al dia, con una rapidez vertiginosa, otras no lo aprecias pero mira tu pasado y piensa que hubiera sido de tu vida si cambias una decision.

X ej. Si hubieras escogido otra carrera o si las que tienes vas hubieras cursado en orden opuesto. Seguramente no conocerias a muchos de los amigos de la uni. O podrias haber conocido a alguien especial y podrias estar casada o si en vez de a Francia hubieras ido a Alemania...puede que nunca volvieras y no curraras en el Centro.. Un simple cambio y nunca se sabe a donde te podrian haber llevado, no?

la chica ha dit...

sí, existeixen moments que t'agafen l'ànima, la sacsegen ben sacsejada, li donen la volta i, finalment, et canvien de per vida. el millor de tot, és que ni tant sols t'ho esperaves.

Unknown ha dit...

reprenc la idea del Jose: mai no sabrem el que haguès pogut ser si no haguèssim actuat com ho vam fer...

Vivim en la incertesa. Qui sap que haguès estat de nosaltres si haguèssim fet qualsevol altra cosa. O potser el nostre camí hagués estat el mateix?

Atonement em fascina perquè el narrador creu saber què calia fer, creure conèixer els esdeveniments fonamentals, etc.

la chica ha dit...

tu as raison

Anònim ha dit...

Nuria, es que eso es precisamente lo que venia a decir.

Cualquier decision podria cambiarnos la vida de arriba a abajo y nunca sabremos que hubiera sido de nosotros de haber escogido otra alternativa que no fuera la que elegimos.

Anònim ha dit...

Pero es que eso es la vida!! Somos posibilidades constantes en potencia, y elegir una descarta las otras, con la imposibilidad de saber que habria pasado de escoger una distinta...

Unknown ha dit...

en la ficció sí que hi ha això: com podria haver estat sense aquella decisió o aquella altra... això m'agrada de la ficció. No penseu a vegades que la nostra vida és ficció,creada per algú, i que ens fa creure que vivim? Què passaria si el nostre creador morís abans d'acabar la seva obra?

Anònim ha dit...

Jo no tinc aquesta sensaciò, crec que la nostra vida la vivim nosaltres i nomes nosaltres son els que ens marquem el cami amb les nostres decisions.

Campdepadros: Ja se que això es la vida. L'unic que deia, es que, si mirem el pasat i modifiquen alguna cosa, et pots donar compte de com la mes tonta o simple de les decisions que fem al dia, pot esdevenir en un caos per a l'estil de vida que tenim en les nostres rutines.