Per fi em decideixo a escriure una entrada sobre la pel·lícula de «Sex & the City» i suposo que hauré creat massa expectatives, postposant-ho dues vegades, perquè finalment només seran quatre línies amb quatre impressions disperses.
Els que m'heu preguntat sobre si m'ha agradat tindreu la resposta: sí. Però m'ha agradat perquè no tenia creada cap il·lusió respecte a com seria. Tal com ja vaig apuntar, la pel·lícula destaca pels vestits bonics. Definitivament, el millor de la pel·lícula, sens lloc a dubte, és la roba. O sigui un 10 sobre 10 per Patricia Field.*
No podem dir el mateix del treball dels guionistes. La història cau en el dramatisme exagerat en algun aspecte ("Tornaré a somriure algun cop?" diu Carrie en un determinat moment). El tema del perdó i de culpabilitzar els altres dels problemes propis també apareix, tractat d'una manera poc justa (Miranda té la culpa, amb una frase poc reflexionada com "You two are crazy to get married. Marriage ruins everything", que Big dubti??).
El treball del guió però té coses bones. Moltes picades d'ullet al passat, com l'aparició de Louise de Saint-Louis (merci Nuria). I el típic llenguatge fresc i ple d'esprit (a la francesa) que recordem de la sèrie. Sortides com: "Lets go down to the hotel for dinner tonight, I need to get myself out of my Mexi-coma" o "I put a bird in my hair"... que són de Carrie. Però com sempre, Samantha té les millors respostes.
Més aspectes negatius. Hi ha algun cosa que fins i tot és ofensiva: Charlotte no menja res a Mèxic (mereix totalment el fer-se caca a sobre) i insisteixen massa en la importància de tenir roba de marca (Dior, Louis Vuitton, que pronuncien com volen, Manolo Blahnik, etc).
I el pitjor: Carrie torna a afirmar que és escriptora... per què? Per què té una columna? Per què ha publicat uns pocs llibres? Escriptor/a és una paraula molt gran, vol dir alguna cosa més que saber escriure i fer-ho i publicar-ho. Però vaja, com que tothom encara es demana com aconsegueix pagar el pis que té i la roba que gasta amb el sou de columnista, aquesta qüestió no deu ser tan greu... Us aconsello que mireu en l'enllaç que us poso, a baix, per veure quant valen algunes de les peces que apareixen a la pel·lícula.
__________________________________________________
* També m'han preguntat quina peça de roba em quedaria. No ho tinc molt clar. Pot
ser alguna cosa que porta Miranda, per mi la més elegant de la pel·lícula.** Les Gladiator de Dior que llueix fantàsticament Carrie les tenien a Asos...
7 comentaris:
ja veig que no la recomanes massa...
tampoc veig la sèrie, sóc una weirdo? (m'encanta aquesta paraula)
què és weirdo? jo no ho sé si ho ets perquè no tinc ni idea de què és
ah, i recomano la peli pels fans que quedaran satisfets... la resta puf..
weirdo = rarito/a
clara, he anat a fer un cafè al costat de casa teva aquesta nit ... no m'havia fixat mai que tens una caixa laietana just davant del teu portal...
sí, un cafè, és la raó per la que estic desperta a aquesta hora
gràcies per la traducció clarit
has fet un cafè al costat de casa meva? oi que era bo? era boníssim, perquè si fos dolent a aquesta hora (?!?!? flipo) estaries dormint! :P
a quin bar? el conec? que guai! coneixes algú que viu aquí? just he descobert que tinc un veí nou que és amic d'un noi que treballa amb mi (bé, veí d'escala no, de carrer, viu al núm. 22). i diumenge va fer el trasllat per venir a viure al meu costat ;)
sí, tinc "la caixa", la "caixa laietana" i el "bbva", un a cada cantonada. pel costat esquerre, "banco santander" i "caixa catalunya". tot això, i jo segueixo sent pobre. no ho entenc!
clarit, jo tinc una caixa penedes abaix i soc pobre també
escolta, conec el pablo que viu una mica lluny de tu però vam acabar al carrer numancia perquè ens va dir que prop de sants hi ha un bar que tanca molt tard... potser es veu des de la finestra del teu quarto i tot
el café era café perquè sí vaig dormir-me moooolt tard, vaig veure un capítol de lost i tot
Publica un comentari a l'entrada