L'home (o tot home) que vol mentir, gran memòria ha de tenir

"Tot home que vol mentir, gran memòria ha de tenir"

Quànta raó té el refranyer, és indubtable. Perquè als mentiders, se'ls caça al vol. Almenys als que no tenen memòria, perquè la incoherència és sospitosa i posa d'evidència al que menteix o diu mitges veritats.

El refranyer té molta raó... però és un jutge massa estricte. Per què qui pot dir que mai no ha mentit? Tots mentim, en el nostre dia a dia. És ben clar, crec, que no podem dir la veritat a tothom i sobre tots els temes. Suposo que tothom s'adona de què la nostra vida social seria infernal si practiquèssim una sinceritat impoluta o que la nostra vida laboral es veuria greument dificultada en el cas que volguèssim dir sempre la veritat absoluta.

El cert és que, malgrat que sembli que vull fer un alegat pro-mentir, moralment no em veig capaç de defensar tampoc la mentida a ultrança. En això de la mentida, com en tantes coses en la vida, hi ha graus i els graus sí que fan la diferència. Aquesta gradació (crec) ve donada per la intencionalitat de la mentida, la consciència que en tingui el mentider, i la perversitat que comporti, i també per les conseqüències que tingui. Com que no em veig capaç de ser un enciclopedista i de fer una entrada que abasti tota l'amplitud del terme, m'aturo aquí. Només per rematar m'atreveixo a dir que trobo excusable mentir per sobreviure, mentir per por, i naturalment la ficció (no oblidem que l'art sempre és mentida). No trobo excusable la mentida maligna, que ve d'enlloc i vol fer mal. El que l'Enciclopèdia anomena mentida integral: la mentida fruit d'una expressa intenció d'amagar la veritat, referida a subjectes d'una intel·ligència i un estat psíquic normals.

Però encara gossaré parlar-vos d'una mentida més trista: l'autoengany. I més quan aquest afecta als altres, a la manera com jutgem als altres i el seu comportament respecte a un mateix... Tantes vegades que hi penso, tantes vegades que acabo parlant-ne altre cop amb algú, de l'autoengany, que esdevé un tema recurrent. És pertorbador però tinc la sensació que és massa comú i que, en moltes ocasions, esdevé un arma!

I finalment temo, com no, estar jo també ficada en aquest tèrbol mirall de l'autoengany... i en les seves febleses...