Una curiositat

avui fa un dia gris, i, de fet, havia pensat d'escriure sobre la marató Antonioni que he fet aquest cap de setmana, amb el visionat de tres pel·lícules («L'Avventura», «L'Eclisse» i «Il Deserto rosso»). Però llavors he cregut que si baixava les fotografies del viatge de Setmana Santa al Facebook faria molt felices a dues senyoretes. Encara que, veritablement, cap de les dues no té facebook, o sigui que segurament no les podran veure...


En tot cas, en consonància amb el dia gris, he recordat Conques: què increïble era el poble, colgat a la muntanya! Més que increïble, imponent: amb les torres massisses de l'església despuntant entre les teulades. La pedra de les cases del mateix color que la de les muntanyes. Reconec que, possiblement, la impressió que en tenim, quasi esfereïdora, com devien ser les imatges de la portada de l'abadia de Santa Fe de Conques pels pagesos de la rodalia, la causi més aviat el dia plujós i el temps feréstec.

I el camí per arribar-hi també deu formar part d'aquestes impressions. Hi va haver, és clar, alguna estona de sol, com quan vam parar a Marcillac-Vallon per fer un cafè i ens vam congelar corrents del cotxe al bar*. Després vam menjar-nos unes pastes i vam seguir el trajecte. Però hi havia hagut també alguna incursió en el passat, com quan uns minuts abans, havíem circulat per un lloc espectacular. Ni tan sols vam parar per baixar-nos del cotxe: el poble de Salles-la-Source, que destaca per tenir enmig una cascada. M'encanta perquè el wikipedia explica que fins el període de la Terror es va anomenar Salles Comtaux (Las Salas Comtals). Aleshores li van canviar el nom i va ser dels pocs llocs que van conservar el nom nou un cop passada aquesta època.

L'aigua surt a tota pressió d'un forat a la muntanya, alguns metres per sobre de la carretera. L'aigua va arribar a mullar el parabrises del cotxe. El poble semblava desert i, en certa manera, a la meva ment va sortir la imatge misteriosa i freda que transmet «Les Rivières pourpres» de M. Kassovitz. El viatge per aquella carretera sinuosa fins a Conques va esdevenir, d'alguna manera, un viatge en el temps, cap al passat. Tota una experiència estètica.

___________________________________________________
* Que vindria a ser un bar Manolo a la francesa. El que jo anomeno bar de senyors. Tenia les parets plenes de volants de cotxes i altres records vinculats al món de l'esport. Sembla que fan un rally. Els dos cambrers ens van atendre molt bé i ningú no va fer cares estranyes com sí que passaria si tres noies entressin soles en un bar Manolo espanyol.