Rome

A l'alçada per la que vaig de la segona temporada de «Roma» (o «Rome»), la sèrie de l'HBO que està situada en el període del pas de la República a l'Imperi romà, he intentat pensar perquè m'agrada. Més enllà de la presència agradable de James Purefoy* fent de Marc Antoni**, tinc diversos motius:

- el principal: la qualitat de la sèrie. Evidentment s'han gastat una quantitat de dòlars increïble.
- els escenaris, molts pertanyen a Cinecittà. Però els detalls d'ambientació marquen la diferència. Es tracta d'una imatge de Roma molt allunyada de l'estilització dels peplum.
- els personatges. En aquesta sèrie, a diferència de moltes ficcions americanes, els personatges amb els que ens identifiquem no són els moralment correctes, els que tenen un comportament exemplar. Sinó que són gent com Atia, Marc Antoni o Titus Pullo... personatges de llenguatge groller i directe, poca intel·ligència i audàcia, i de vida amorosa desendreçada. Els personatges són bons perquè evolucionen i canvien de manera lògica i comprensible. I perquè al capdavall semblen tan humans que ens veiem amb cor quasi d'estimar-los a tots: des de Brutus i la seva sobrietat fins a Niobe (i el seu secret).
- l'argument és bo també: combina fets històrics narrats amb fidelitat (relativa i no tots) amb fets inventats. Principalment cal tenir en compte la figura dels dos legionaris (Pullo i Vorenus) i tot el seu univers.
- hi ha poques històries d'amor romàntiques. Si ho fossin serien romàntiques avant la lettre, és clar. Les que més s'hi acosten són les de Servilia i Cèsar i la d'Octavia i Agripa***... i tanmateix no s'amotllen amb facilitat a aquest esquema habitual a la ficció.
- crec que intenta donar una imatge acurada de la religiositat, urbanitat i costums romans. L'aparició de rituals sagnants, violents, misteriosos i també d'alguns més burocràtics i teatralitzats m'encanta. Hi ha una mescla de formalitat i d'impudícia, que per nosaltres, pobres fills de la moral judeo-cristiana, pot resultar massa.
- i m'encanta finalment per la imatge de la Veritat. Cadascun dels personatges creu defensar-la. Des de Cató fins a Cèsar, des de Ciceró a Octavi. Tots pensen fer el Bé de la República. I que per tenir aquestes intencions mereixen dirigir-la. Nosaltres però sabem que els mou l'ambició i poc més. Veiem com practiquen l'autoengany. Això em fascina.

I vosaltres? Veieu la sèrie? Què en penseu?

___________________________________________________________
* Com oblidar-lo al capítol que vaig veure ahir, amb barba caçant animals salvatges per la Gàlia Cisalpina? O al cèlebre capítol on es mostrava nu, en una imatge que remetia directament a l'Apoxiomeno de Lísip?
** Marc Antoni m'encanta: ja adorava anteriorment a Richard Burton per la seva interpretació a l'enorme «Cleopatra» (1963).
*** Si mireu el link veureu una còpia d'un bust d'Agripa que fa por per la semblança amb l'actor que l'interpreta a la sèrie.