BON ANY 2009

Això de felicitar l'any is very difficult, com dirien els anglesos. Perquè sempre tinc greus problemes en el moment de posar la data:
- si avui és dia 31 de desembre de 2008 quin sentit té felicitar l'any 2009 que no ha començat encara?
- felicitar el 2008 no té sentit, perquè ja no queda res.
- no seria millor dir només bon any!? Seria només l'expressió de bons desitjos.

En tot cas, i malgrat aquesta ratllada prèvia, escrivia només per felicitar-vos a tots i totes, lectors i lectores, seguidors i seguidores, del meu bloc (sigueu incondicionals o només casuals).

BON ANY!!!!!!!!!!!!!!!!

Drama

Abans he vist una escena dramàtica entre uns perfectes desconeguts mentre esperava un amic, davant del Zurich (possiblement el punt de trobada més utilitzat pels barcelonins). I aquesta discussió, aquestes llàgrimes, aquestes paraules que he vist i sentit m'han fet reflexionar. Em demano si tots nosaltres, en el moment de fer balanç de la nostra vida, recordarem només moments dolents, els grans drames que ens han sacsejat.

Malgrat que cadascun d'aquests drames pot aconseguir esborrar-ho tot, cobrir el nostre horitzó fins a l'infinit, penso que no pot ser correcte que decantem de manera tan clara la balança. Perquè hi ha dues coses que prendran sempre més importància que qualsevol d'aquests grans drames:

1. el pes inexorable de la quotidianitat, les petites tonteries del dia a dia, que, al capdavall, són les que, en proporció, ens ocupen més temps.
2. el dia més gran de la nostra vida, els mesos més feliços, els quinze minuts de glòria televisiva warholiana... Vull dir: qualsevol moment àlgid en sentit positiu. Tots en tindreu algun: descobrir l'existència del gran amor de la vostra vida, veure sortir el sol a Piazza San Marco, fer un gol en un partit del pati de l'escola, abraçar el teu primer fill, plantar un arbre, etc. etc.

Com és això del drama? Què en fareu? Els oblidareu? Jo no sé què fer-ne. Només sé que vull que sigui més el punt 2 que el punt 1 el que surti en el meu balanç futur.

Entrada de Nadal

A vegades aconsegueixo esdevenir una persona bastant pragmàtica. I crec que amb el títol d'aquesta entrada he demostrat que puc ser-ho. L'any passat, el dia de Nadal, i també el dia de la vigília de Nadal i altres dies de les festes, fins que vaig marxar a Florència, vaig escriure molt al bloc. Possiblement recordareu que fins i tot el 24 de desembre a la matinada escrivia al bloc. I aquest any, potser us ha sorprès, a vosaltres, hipotètics seguidors i lectors del bloc, el meu silenci per uns dies.

El cert és que he passat fora (i en una molt bona companyia) aquests tres dies. I que, per tant, no he tingut temps per escriure, ni lloc, ni ganes. Ara mateix tampoc no se m'acudeix res que vulgui explicar. Només vull constatar la meva sorpresa en adonar-me de com han canviat les coses en 365 dies i alegrar-me de moltes coses (no de tot).

Em queda desitjar-vos un Bon Nadal... i deixar-vos amb un fragment cinematogràfic que té un cert poder suggestiu sobre mi: per la seva emotivitat (potser fàcil) i per la bellesa del muntatge. Pertany a la darrera seqüència de «Nuovo Cinema Paradiso» on el protagonista veu fragments que durant anys van censurar de les pel·lícules que passaven a la sala de cinema esmentada al títol, i que està situada al seu poble, en l'interior de Sicília.

Llista n/7 o La merda que és créixer (i no néixer)

Reconeixem-ho. Créixer és una merda. Néixer en part també, però no compta, al capdavall, a aquestes altures de la cosa tots els que rondem per aquí no tenim gaire per dir del tema.

Com deia créixer és una merda. I ho tinc cada dia més clar. Avui, per exemple, al Facebook, en un altre moment revival (això és un no parar, recordeu l'altre dia el revival mironià?), he trobat fotos de la meva escola on vaig fer el que, en l'època, coneixíem com EGB: el CEIP Juan Ramón Jiménez, de Martorell, també conegut com el Juanra, o com el millor cole de la Història. I reveure aquestes imatges (el pati de l'escola, les taules on sèiem), m'ha retornat al passat, com la magdalena de Proust.

I he començat a pensar (sota la manta) en tot el que fa que créixer sigui una merda. Recordeu que ja vaig dedicar una llista al que NO aprenem en créixer. Ara redacto una, demanant primer la vostra col·laboració, sobre per què voldria ser Peter Pan.

1) Créixer és una merda perquè perds la clàssica crueltat dels nens i et preocupes del que pensen els altres.

2) Créixer és horrible perquè perds la innocència i la confiança en les paraules alienes.

3) Créixer és una merda perquè ja no hi ha hora del pati ni pati de l'escola.

4) Créixer és una merda perquè posar-se malalt ja no significa convèncer els pares i després passar d'anar a l'escola.

5) Créixer és terrible quan comencen a ploure les responsabilitats i tot el que has d'aprendre a fer sol.

6) Créixer és fastigós quan recordes que bo estava el teu menjar preferit abans (ara ja no tant) i que divertit era el Nadal i Reis (ara ja no ho són).

7) Créixer és catastròfic quan et trobes arrugues o et canses més.

8) Créixer és desmoralitzant quan et costa massa quedar amb els amics i amigues.

Ara voldria que continuéssiu vosaltres. O potser algú més animat que jo podria intentar una llista de "Per què créixer està bé", que també deu tenir alguna cosa bona no?

A new job

La veritat és que després d'un dia (o millor, una tarda, no us vull enganyar) de feina no tinc gens de ganes de descriure extensament la meva nova feina. Simplement tinc ganes de fer una mini-llista, amb les coses que he après gràcies a aquesta nova feina:

1. el món de l'art contemporani a Barcelona el formen un nombre limitat de persones.
2. els preus de les obres a vegades no els posa la demanda que tinguin (com sempre havia pensat) sinó el galerista.
3. sovint el criteri del galerista és nul.
4. tornem al punt 1: el galerista actua com el peix que es mossega la cua. Pensa que el poc que troba en el micro-univers artístic és tot el que existeix i genera unes expectatives i un criteri sobre l'obra en qüestió en funció d'aquest horitzó limitat.

No cal dir que hi ha un cert desencant en aquestes opinions, vinculat a la meva nova feina.

Una concessió als records

Avui només vull fer un revival, dedicat a tots els Mironians i Mironianes (o sigui, monitors i monitores de sala, taquilles i grups) durant l'exposició de «Chillida», que va tenir lloc a la Fundació Joan Miró de Barcelona entre 21/11/2003 i 25/01/2004. És una concessió a la melangia, que m'auto-ofereixo en aquest dia gris. Recordem doncs els bons temps quan treballàvem junts, quan érem joves i innocents, quan sabíem poc dels cops de la vida, i quant rèiem, malgrat tot, molt, a la feina.

Us relago aquí una obra magna de la prosa poètica escrita a diverses mans. Sense signar, no érem egocèntrics. Llegiu les nostres ocurrències... and remember!

QUE RABIA DA:
- Coger una audioguía y que caigan seguidamente tres cascos.
- Una vez imprimidos los tickets, se les ocurre sacar la BCN CARD.
- JAPONESES, un mundo aparte: afirman con la cabeza digas lo que digas y siempre se dirigen al lugar más insospechado para comprar sus tickets.
- Ir ilusionada al vestuario y comprobar que no está puesta la llave.
- Ir a coger una audioguía en alemán y que sea sólo en francés.
- Coger una audioguía y, después de desenredarla, comprobar que no funciona.
- Que et donin les audioguies mullades o els cascos plens de péls.
- Chillida no es pronuncia Quillida, Challaïda o Chinchilla.
- Que pregunten QUÉ es “Challaïda”?
- Que nos llamen nena, maca, reina, perla, etc.
- Que hagan la cola de audioguías para comprar los tickets.
- ITALIANOS, gritan, caóticos...
- Que entre la gente cuando falta media hora para cerrar.
- Que en un día de grupos no funcionen los walkies.
- Tener preparadas audioguías de grupo y que no funcionen los micros.
- Que pregunten si sabes inglés para después preguntar donde está el lavabo.
- Si vas a un museo con tu hijo, no te lleves el triciclo.
- En control: pedir los tickets y que no te los dejen coger, de manera que te ves obligada/o a forcejear con el visitante para que lo suelte.
- Que quan tallis entrades no només no et saludin sinó que ni tan sols et mirin a la cara, com si fossis una màquina de peatge.
- Que la gent es queixi de què piten les alarmes quan les fan saltar ells!
- Que la gent pensi que no tenim res millor a fer que esperar que portin les àudios a partir de les 19.05.
- Que quan els hi dius que no toquin et diguin que no està escrit enlloc.
- Que quan li dius a la gent que no toquin les escultures, et diguin que tu tampoc els pots tocar a ells.
- Que la gent es fagi la BOJA al control de Miró quan els hi demanes el ticket.
- Que em preguntin per què NO sona el vídeo de Chillida.
- Que comprovin el boníssim estat del material de les escultures tocant-les sense parar.
- Que ens preguntin per què s’han de posar les motxilles davant o a les consignes quan se’ls crida l’atenció.
- Que ens renyin per no saber parlar ANGLÈS.
- Que em preguntin com es tradueix “ YUNQUE” (en anglès, clar!!) i no tenir el diccionari a mà.
- Que diguin que l’àudio no va bé quan són ells els que ho estan fent malament.
- Que diguin que no els hi hem donat el número per l’àudio i després de MOLT discutir, el tenien a la butxaca!!
- Que et diguin que t’has de quedar fins que ells acabin de veure l’expo!!
- Que l’ARTURO et pilli per banda!!!
- Demanar el número de l’audioguia i que et diguin el número de telèfon, el número del DNI, etc.
- Que en una visita comentada et torni a tocar el mateix profe GILIPOLLAS.
- NOMÉS AMB CATALANS:

• Que et preguntin com és què hi ha tanta cua un diumenge a les 12h?
• Que es queixin de què han d’esperar molt a la cua d’entrades i després es tornin a queixar els mateixos perquè les sales estan massa plenes i haurien de restringir l’accés.

- Que et preguntin pel servei d’autoguia, audiología, audiofonia, megafonia, etc.
- Que et demanin unes orejeras-de-esas, un walkman o uns cascos..
- Que facis una visita a Chillida per un grup de senyores del Neolític i després d’una hora cridant (perquè no et senten) et preguntin, davant d’una escultura, que de quin artista és això??!!!!
- Que vingui la Yola Berrocal (i tot un seguit d’idiotes de Crónicas Marcianas) a fer l’idiota per les sales!! I què a més a més els hi haguem de fer bona cara!!!

- No fer descansos: MOLTA RÀBIA...
- Que se t’escapi el FUNI!!
- Que a CHILLIDA et preguntin que per què no hem portat la PINTA del VENT???!!!!
- Que et paguin amb diners que es treuen d’una butxaca oculta per dins del pantaló, ben calentonets... ECS!!

- DIES DE PLUJA:

• Que deixin els paraigües molls a sobre el mostrador
  
• La mala senyalització
• Que no hi hagi exposició temporal

- Que et tornin el número de l’àudio un cop se l’han passat per la boca, amb babes incloses.
- Que intentin obrir la porta del pati de l’olivera, comprovin que està tancada, i tot i així, intentin obrir-la sacsejant-la brutalment.
- Llei de Murphy: només demanaran audioguia en el cas que no els hi haguem proposat.
- Dones amb abric de pell: exigeixen silenci quan elles criden com gallines.
- Grups d’ESO: animalicos...
- Dissabte, 18.35: “Dues entrades!” diuen ells. “Saben que tenen 10 minuts abans no comencem a tancar?” responc jo. “Sí, sí, anirem ràpid, no et preocupis” diuen i a més semblen convençuts. “D’acord, dues entrades a la temporal són 7,20 euros” els hi anuncio i trec les entrades. “No, no les volem, millor venim demà”. AAAAAAAAAAAHHHH, en què quedem??? I què foto jo ara amb aquestes entrades???
- Que a les àudios els demanes “I need a passport, an ID or a driver’s licence” i et diguin “In inglis plis”.

Sé positivament que només els vertaders mironians han llegit fins al final. El nostre és un llenguatge quasi incomprensible. Espero que us hagi agradat.

___________________________________________________________
PS. Agraeixo a dos dels meus lectors, exmironians, que em donessin la idea de penjar això aquí.

Escriptora maleïda... o maleïda escriptora

No serviria de res parlar de mi mateixa com escriptora. No vull caure en el fàcil conformisme i en la poca modèstia de pensar que, perquè he escrit quatre entrades en un bloc, sóc escriptora. De fet, el títol de l'entrada m'agrada per les possibilitats que té la reversibilitat. I per això l'he escollit. Adoro quan passa això que l'ordre dels factors sí canvia el resultat: escriptor maleït o maleït escriptor.(1)

Tornant però al tema principal: em sento, entre tantes altres coses avui (2) com una escriptora maleïda... perquè ja no tinc lectors!!! Torneu a llegir-me!!! I a deixar comentaris!!!! Sinó us miraré així:



________________________________________________________________
1. Altre exemple (Jose, va per tu!): "Calvito mono" o "Mono calvo".
2. Com intrèpida, divertida, curiosa, espantada, criticona, mandrosa, voraç, etc. etc.

Regals

Els regals són el gran tema d'aquestes dates. Tots estem ficats en una llista enorme de regals que hem de fer. Tots ens angoixem passejant per una ciutat plena de botigues plenes de potencials regals i amb les butxaques més o menys escurades. Regals de Nadal. Regals d'amic invisible. Regals per familiars i amics.

Tot això crea tan patiment que sovint em demano sinó serà un costum estúpid. Tampoc no em crec això de què "quan em surti faré regals" o de "no necessitar res o no voler regals". Simplement em demano sinó seria millor fer-ho de qualsevol altra manera, més relaxada, menys obligada.

És terrible haver d'escollir regals per gent que no coneixem, per gent que no estimem, o per gent que (finalment) no tenim ni idea de què li podríem regalar.

És terrible quan reps un regal i saps positivament que la persona que te'l fa estava perduda i desorientada. Que aquella persona no tenia ni idea de què comprar-te o de què fer-te. Com sinó et conegués... Per això i com a instruccions pels que volgueu fer-me un regal, aquí va primer el que NO heu de regalar-me (sorry al regalador):

M'arrisco a semblar una desgraciada desagraïda però sincerament... no preferiu una simple capsa de bombons o potser qualsevol altra cosa, com un pot de "Chance" de Chanel, o un "Teint Idole Ultra" color Beige Sable de Lancôme, o unes botines amb taló baix o una làmina amb el gravat de la Melancolia de Dürer?

Reflexioneu-hi. Mentre podeu sentir aquesta cançó que em preocupa i inquieta a la vegada que m'alleuja:

Llista n/ 7 o Els Bons records

Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.

Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:

5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.

4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.

3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.

2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.

1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.

Tot el que em perdré

Hi ha una sensació que és molt comú (suposo) quan marxes d'un lloc. Està vinculada a tot el que et perds. De fet, aquesta pèrdua és el que sempre penso que és una putada de morir-se. La sensació, perquè m'entengueu, és com marxar d'una festa abans que acabi i que després tothom t'expliqui totes les coses genials que van passar i que no vas viure/veure. Com deia: el mateix que penso a vegades de la mort. La mort em desespera perquè sento que tot aquest espectacle (de la vida) continuarà i jo ja no hi seré per enterar-me; mentre, tots els altres gaudint-ne.

Més enllà de patiments existencials, jo, a part del meu síndrome de PLQMQEECMCD, començo a tenir la sensació de pèrdua en la meva feina. Avui és el meu últim dijous treballant al CCCB. I això està significant molt: per exemple, ja mai més dinaré al menjador de personal després d'haver-me encarregat de cobrir els descansos dels monitors, com faig tots els dijous. I mirant els calendaris d'activitats de la propera setmana m'adono de què ja no hi seré dijous i demés, i he vist coses que ocorriran sense que jo hi sigui. I en línies generals, ja no posaré mai més les visites de les properes setmanes. Ni ho supervisaré. Ni tantes altres coses.

I fins i tot, això ja va a més llarg terme: s'ha acabat coordinar el Sònar (recordeu què bé m'ho passava), ni durant Drap'art, ni durant Kosmopolis, i tants etc. El cert és (ja ho havíeu notat) que em sento una mica trista i melangiosa. En aquesta feina hi ha moltes coses negatives i em sento alleujada de perdre-les de vista. Però també hi ha hagut grans moments, moments excel·lents i grandiosos. Podré fer algun Greatest Hits de la meva etapa al CCCB, com Charlie a «Lost»?

El síndrome PLQMQEECMCD

No, no m'he equivocat. I sí, he escrit unes sigles impronunciables. Massa llargues. Il·legibles. D'un síndrome que si us molesteu en buscar-lo al Google (panacea mundial) no trobareu. Ho sento, em sap molt greu decebre-us. Sempre heu pensat que era una escriptora veraç i fiable, i reconec que no ho sóc. Ho confesso, m'invento coses. En la meva vida diària i en l'escriptura.

I avui passo a inventar-me aquest síndrome que jo pateixo i estic vivint els darrers dies. És un síndrome que (espero) molts de vosaltres coneixeu i heu practicat. Els símptomes són ben clars: relaxació en la puntualitat, poca rapidesa en realitzar les tasques, zero preocupació entorn de coses que abans sí us preocupaven, gens de cautela per parlar de certs temes, fins i tot, loquacitat per tractar alguns temes. I tot això sense que hi hagi alcohol en sang (imagineu en aquest moment que vaig per la segona copa de cava).

No reconeixeu el nom del síndrome? És l'anomenat síndrome que (en castellà) anomenem: "Para Lo Que Me Queda En El Convento Me Cago Dentro". D'aquest pal estic, ara que em queda: menys d'una setmana per acabar de treballar al CCCB!!!!!!