Havia promès a l'entrada anterior una llista de «Greatest Hits» de l'etapa CCCB a l'estil Charlie de «Lost» però no serà això, sinó una altra cosa, la que vull escriure i escriuré. Faré més aviat una altra cosa, es tracta d'una llista de bons records vinculats al CCCB. Han estat més de tres anys treballant-hi, uns mesos (els nou mesos corresponents a un curs escolar) com a monitora, la resta del temps en el lloc de coordinadora. I ara tanco aquesta època i no puc evitar mirar enrere i veure quantes coses he après, quant he canviat, quant ha canviat la meva vida i com m'he enriquit.
Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:
5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.
4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.
3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.
2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.
1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.
Em fixo avui en tot el positiu que m'ha donat aquesta feina. De ben segur que hi ha milers de coses negatives que podria comentar-vos. Però en aquest moment ja no val la pena. Marxo amb ganes i sense penedir-me'n, però també amb bons records. Ara, aleatòriament, n'escolliré 5, que seran 5 bons records del CCCB:
5. Mai no oblidaré els nois i les noies filipins (crec) que assagen coreografies "hip hoperes" (?) al Pati de les Dones. Últimament (diria que fa un any ja) que fan servir la mateixa música i no paren de repetir els mateixos passos. Malgrat la monotonia en què semblen haver caigut, ho fan molt bé i sempre m'ha agradat observar-los. Us ho recomano.
4. Sempre recordaré l'agost al CCCB com un període de calma i tranquil·litat en el que podíem fer quasi el que volíem. La relaxació total i el temps lliure a la feina m'encanten. I altres fenòmens estranys que tenen lloc en aquest mes i en aquest centre. Ja sé que mai més es repetiran i això els hi confereix un toc especial.
3. Les formacions de les exposicions. Alguns comissaris desapareixen i ens deixen una exposició amb les que ens hem d'arreglar sols (Txernòbil o Magnum, per exemple). Altres en canvi ens guien clarament (Bamako, Apartheid, Literatures de l'exili, En Transició, etc.). Hi ha exposicions que directament manquen de comissariat i que ens permeten desenvolupar tota la inventiva a nosaltres (Fronteres). Però siguin quines siguin les condicions sempre és un gaudi buscar informació, llegir, aprendre, etc. per després atendre la gent i explicar una cosa que, també per nosaltres, era desconeguda feia tan poc. I a vegades, gràcies a una exposició, acabes descobrint tot un món.
2. Les inauguracions. Moments d'estrés en què, finalment, he rigut molt i MOLT. Les inauguracions les preparem com si fossin batalles, amb mapes on analitzem els moviments de les tropes enemigues, volia dir dels visitants. Decidim on ens col·locarem i ens repartim les tasques, Finalment tot surt una mica d'altra manera, perquè alguns obliden i oblidem en què consistia exactament el nostre paper. I estranyament tot acaba anant bé: la gent entra a l'exposició, les comitives avancen, les copes són begudes, i tothom ben content.
1. Per sobre de tot, no oblidaré mai la gent, molta gent que va passar i amb la que he perdut contacte. I especialment els que sí romanen, els que continuaré veient. No vull fer una llista de noms. A tots els tinc al meu record.
1 comentari:
Molta sort en aquesta nova aventura!... "porque tu lo vales", d'acord?
Un petó enoooooorme
Publica un comentari a l'entrada