L'Écriture ou la Vie

A vegades el més difícil, quan hem sentit una gran emoció, és poder transmetre-la als altres amb l'escriptura. Diuen que els poetes que ploraven el seu mal (d'amors) mai no ploraven mentre escrivien. Diuen que tota aquesta emoció, aquest dolor, aquest sentiment literari és una elaboració feta posteriorment a partir d'una emoció, dolor o sentiment real. Quan no, posen fins i tot en dubte que existís mai aquesta emoció, dolor o sentiment. Perquè narrar el sentiment és tot el que el poeta pot fer servir com a tema literari: és l'excusa per escriure i no la causa de l'escriptura. Tornem, doncs, a allò d'escriure és un verb intransitiu de Roland Barthes. No arribo a explicar-me millor.

Avui no podré escriure... seré incapaç de fer-vos arribar el meu sentiment. El dividiré pel seu anàlisi en tres moments:
1) ahir al vespre, buscant un llibre de Jorge Semprún a la meva biblioteca. Sabia que avui divendres 7 de març ell estaria al CCCB en el marc de les conferències "Metamorfosi del comunisme".
2) avui a les 17 hores, quan el Jorge Semprún havia d'arribar al CCCB, m'han explicat l'assassinat d'un regidor del PSOE a Mondragón. Em comentaven com l'escriptor havia quedat afectat per aquest fet.
3) en el descans entre conferència i conferència, m'he atrevit i m'he acostat perquè Jorge Semprún em signés la meva edició de «L'Écriture ou la Vie».

He baixat les escales plorant uns segons més tard: tanta vida en la seva vida, tanta amabilitat, tan d'afecte m'ha demostrat en uns segons... Pensava mil coses, incoherents majoritàriament. Tremolava com una fulla. I sóc, malgrat tota la potència del sentiment, incapaç d'escriure-ho. Ningú no ho podrà imaginar. Almenys no a partir de les paraules que escrigui ara. És com (salvant les distàncies) el fum del crematori de Buchenwald (i dels altres camps) que mai no entendrem, no coneixerem tots els que, com jo, no hem viscut l'horror del lager.