Consul de Sodoma

Què puc dir a hores d'ara de la meva por a la mort i al punt final? És un tema del que he parlat tantes vegades que no mereixeria sembla ser ni una línia més en aquest bloc. Malauradament tinc tendència a la recurrència temàtica. Buf, els que llegiu el bloc sovint (no m'atreveixo a anomenar-vos ni lectors ni seguidors) ja em coneixeu: al capdavall tracto de pocs temes que es poden fer pesats. Hi ha poques novetats en un bloc on NO vull parlar mai de la meva vida diària, on VULL parlar només dels meus temes...

Pesada, segur que sóc pesada. I com sempre us he regalat una bonica introducció ben llarga i que no té res a veure amb el desencadenant de l'entrada: ahir vaig anar a veure El cònsul de Sodoma. Ah, m'heu agafat! He caigut en el descrèdit: dos línies més amunt deia que no vull parlar del quotidià i ara ja comento una pel·li que he anat a veure. Malauradament pels que crèieu haver-me atrapat, de fet, aquesta pel·lícula - tan odiada per Juan Marsé, cosa, d'altra banda, perfectament comprensible - només em serveix per treure a col·lació els poemes de Jaime Gil de Biedma i un en concret que posaré al final de l'entrada.

Ara, deixeu-me que em perdi un instant més per les meves cabòries: El cònsul de Sodoma és altament criticable com a pel·lícula i com a biografia, no ho dubto. Ara passaré de fer cap resum ni reflexió acurada. Reconec que potser m'ha agradat pel simple fet que no tenia cap esperança que m'agradés. Però, més enllà de la bellesa visual d'alguna imatge de la pel·lícula (estic pensant en l'arribada al port de Barcelona, sota la pluja, del cotxe vermell del protagonista), hi ha una cosa que em fa donar-li el perdó a aquesta pel·lícula, hi ha un motiu pel qual m'atreviria a recomanar-la. I és que aquesta pel·lícula ha aconseguit que vulgui llegir a Gil de Biedma (a mi i espero que a alguns més). I això, no en tinc cap dubte, és una cosa molt bona.

Ara va el poema, que tracta, és clar, amb el tema amb el que havia començat la meva digressió:

No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968