11/1/10

(Parèntesi)


Em permeto utilitzar lliurement i fixant-me només en aspectes visuals, el parèntesi. Un parèntesi és segons el diccionari una interrupció o suspensió, però jo tinc a la ment, ara mateix, l'ús que li donem als parèntesis en matemàtiques (buf, sí, JO parlant de mates... el món és boig!).

Quan en una operació algebraïca ens trobem un parèntesi significa que hem de realitzar el que hi ha a dins per separat i després continuar amb tot el que queda. Imagineu-vos que a la meva vida hi hagués un parèntesi d'aquesta mena, que aïllés un seguit de vivències respecte a les que en van quedar fora... encara que tot sigui, finalment, una única operació.

El meu parèntesi es diu visita del cementiri de Montmartre a la recerca de la tomba d'Stendhal. Crec haver explicat aquesta història mil vegades. Temo haver-ho fet fins i tot en aquest bloc. Espero no repetir-me massa. Però igualment, demanant la vostra indulgència, hi tornaré. Com molts sabeu vaig estudiar un any a París, dans le cadre de la bourse Erasmus. I aquell any que va significar tant per la meva formació s'insereix dins un parèntesi que el formen el primer cap de setmana que hi vaig viure i un dia de la darrera setmana, per tant, un dissabte a la tarda de finals de setembre i un dimarts al matí de finals de juliol.

Aquell primer dissabte solitari a París vaig decidir que la meva vida en aquella ciutat no podia començar de cap altra manera que no fos visitant la tomba del meu estimat Stendhal al cementiri de Montmartre. Malauradament la climatologia no pensava igual: una terrible tempesta va caure sobre la ciutat. Vaig voltar com una ànima en pena buscant-la sota la pluja i només vaig trobar-me corbs, gats negres i gent amagada sota els nínxols. Quan vaig cansar-me de mullar-me infructuosament vaig desistir, sense haver acomplert el meu objectiu, i decidida a tornar-hi el més aviat possible.

Coses de la vida... tal com vaig comentar una vegada, alguns desitjos i necessitats imperiosos passen a segon pla no sabem per quina raó. I així em va passar a mi... els, dies, setmanes i mesos van començar a córrer fins que ja arribava el final de la meva estada a París. Aleshores no hi vaig tenir més remei. Com tanta gent vaig dedicar aquells darrers sospirs a París a fer tantes coses que per desídia havien anat quedant postergades... i la meva important d'aquella llista era, evidentment, un compte pendent: el cementiri de Montmartre i la tomba d'Stendhal.

O sigui que un dimarts ben aviat em vaig llevar* i vaig dirigir-me per fi cap a Montmartre , en solitari, com si fos un ritual personal. I sí, finalment sí, cap impediment va frustrar la meva visió d'una tomba que, tot s'ha de dir, és bastant lletjota...

Vet aquí, com un passeig romàntico-banal esdevé cabdal en una vida. Imatge de principi i final, que conforma un parèntesi, un embolcall podríem dir per un temps que queda fora de la corrent vivencial a la meva biografia. Ah, amics, què pedant sona i què senzill que és! I com m'ha agradat introduir la influència d'Stendhal d'aquesta manera en els meus Lehrjahre...

_________________

* Confessió d'Erasmus: aquella última setmana de juliol a París va ser l'única setmana de tot l'any que em vaig llevar abans de les nou cada dia d'entre setmana.

1 comentari:

Cafe de Flore ha dit...

Feliç aniversari i moltes gràcies per felicitar-me, "tocaya" capricorn! Per a tu encara "un estanque es un oceáno".

Per cert, m'ha agradat aquesta última entrada. Et confirmo que encara no havies parlat de la recerca de la tomba de Stendhal en aquest bloc.