Dumas

Vinc del cinema de veure l'últim film de Medem (Caotica Ana) que NO, no m'ha agradat gens. Li sobra el final. I tantes escenes. Hi ha interpretacions penoses. La història no té per on agafar-la. L'únic motiu que em feia anar a veure-la era que es tractés d'un homenatge a la seva germana i hi havia posat alguna esperança que s'ha vist frustrada.

En tot cas, almenys la lectura del Vicomte de Bragelonne compleix les meves espectatives... Dumas sí que no podia fallar-me. D'Artagnan tampoc podria fallar-me. Em preocupa perquè Aramis té la gota. M'encanta perquè surt Louis XIV. És cer que hom hi enyora per sobre de tot a Milady. Això ja passava a Vingt-ans après on Mordaunt, el seu malvat fill, no arribava a substituir la mare.

Perquè Milady és incomparable. Tothom voldria haver estat algun cop tan dolenta, fatal i perniciosa com ella i sembrar la desgràcia. Però vaja els destins novel·lescos no estan fets pel XXI ni pel XIX ni per cap temps (i sinó que li diguin a don Quixot). Encara que alguna nit de primavera, passejant prop de la place des Vosges, jo hagi estat, per uns instants Milady topant-me amb un cert D'Artagnan, sense acritud ni odi, només amb misteri...