Potser és inútil que ho escrigui: sóc una parisaddicta. Pot ésser que sigui inútil perquè tothom que em coneix ho sap, ja ho ha notat. Al capdavall és obvi.
Parlant amb propietat pot ésser que el terme no acabi de ser adequat i que no s'ajusti del tot amb el vincle que realment m'uneix amb París. Tanmateix, com que sona prou bé, quasi com un eslògan, m'he permès fer-ho servir. Sí, l'uso amb la mateixa intenció que l'usaria un publicista: crida l'atenció, és sonor i remet fàcilment a una cosa.
Així doncs la definició de parisaddicta que empro l'he escollida per un motiu ben idiota i faltant, a més, completament i amb consciència, a la veritat. És cert que hi vaig viure un any, gràcies a la beca Erasmus. Però no tinc cap addició amb la ciutat: només dir que des del 30 de juliol de 2002 que no he tornat a trepitjar els seus carrers... i això ja són més de cinc anys.
El cert és que parlar de París era la meva única intenció en introduir un terme tan idiota com parisaddicta. Volia que quedés constància de com estimo la ciutat. De com n'estic d'enamorada. Potser no de la ciutat, sinó de la vida que hi vaig dur. Fins al punt que temo tornar-hi i penso ara que potser ja mai no hi pugui anar.
Deixo avui el meu cant en suspens... continuarà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada