HE IS KOMING

A vegades m'oblido

Sempre dic que torno i mai no acabo de tornar... Sempre escric una entrada que és una promesa de tornada i sempre és una promesa trencada, no dura més que el temps de desfullar una margarida. Ho sento, sóc inconstant... No em culpeu, la poesia ha dit mil cop que les dones ho som, d'inconstants. Tampoc no em disculpeu, més que de la inconstància aquest silenci voluntari és fruit de la manca de tema (per escriure) i sovint també de temps.

El cert és que a vegades m'oblido de per què m'agrada la literatura i l'escriptura. Em perdonareu (i perdoneu també si sembla que només cerco la vostra indulgència) perquè, en part, aquest oblit es deu a fer-se gran i tenir que encarregar-se de tasques prosaico-avorrides com anar a comprar, fregar i posar rentadores (a més d'haver d'anar a la feina). Però ara que poc a poc construeixo el meu espai a la nostra nova llar, ara que poc a poc construeixo el meu temps en la meva nova rutina, començo un altre cop a gaudir del plaer de la lectura (sovint trivial) i espero que aviat gaudiré també del plaer d'escriure (no m'atreveixo a teclejar "escriptura", mot massa gran, aspiració més que res).

A vegades me n'oblido de tot això. Però avui (serà la calor?) me'n recordo perfectament.

Tornar

Vull tornar a escriure i se'm fa tan difícil. Malgrat que no hagi acabat la bogeria dels ikeas, i les caixes, i de treure la pols, i de penjar quadres... voldria tornar a escriure. Ara per exemple que disposo d'uns minuts de solitut, de tranquil·litat i d'intimitat (què important és l'habitació pròpia). Aquí em trobo, altre cop, davant el teclat, sentint l'inevitable clec-clec, avançant i reculant com Penèlope amb la seva costura, escribint i esborrant. I com sempre, la terrible por a la pàgina en blanc, la terrible por a mostrar-se massa i a la vegada la terrible por a no dir res.

Vull tornar a escriure però això tot el que hi ha (almenys per avui).

Bienvenido a la república blablabla

M'entren ganes de riure... perquè la sequera escriptora ha estat casual les últimes setmanes i serà obligada les properes. Amics i amigues, enceto una nova mudança, visites a IKEA, estrés, etc. o sigui que... m'acomiado temporalment!!!!

Consul de Sodoma

Què puc dir a hores d'ara de la meva por a la mort i al punt final? És un tema del que he parlat tantes vegades que no mereixeria sembla ser ni una línia més en aquest bloc. Malauradament tinc tendència a la recurrència temàtica. Buf, els que llegiu el bloc sovint (no m'atreveixo a anomenar-vos ni lectors ni seguidors) ja em coneixeu: al capdavall tracto de pocs temes que es poden fer pesats. Hi ha poques novetats en un bloc on NO vull parlar mai de la meva vida diària, on VULL parlar només dels meus temes...

Pesada, segur que sóc pesada. I com sempre us he regalat una bonica introducció ben llarga i que no té res a veure amb el desencadenant de l'entrada: ahir vaig anar a veure El cònsul de Sodoma. Ah, m'heu agafat! He caigut en el descrèdit: dos línies més amunt deia que no vull parlar del quotidià i ara ja comento una pel·li que he anat a veure. Malauradament pels que crèieu haver-me atrapat, de fet, aquesta pel·lícula - tan odiada per Juan Marsé, cosa, d'altra banda, perfectament comprensible - només em serveix per treure a col·lació els poemes de Jaime Gil de Biedma i un en concret que posaré al final de l'entrada.

Ara, deixeu-me que em perdi un instant més per les meves cabòries: El cònsul de Sodoma és altament criticable com a pel·lícula i com a biografia, no ho dubto. Ara passaré de fer cap resum ni reflexió acurada. Reconec que potser m'ha agradat pel simple fet que no tenia cap esperança que m'agradés. Però, més enllà de la bellesa visual d'alguna imatge de la pel·lícula (estic pensant en l'arribada al port de Barcelona, sota la pluja, del cotxe vermell del protagonista), hi ha una cosa que em fa donar-li el perdó a aquesta pel·lícula, hi ha un motiu pel qual m'atreviria a recomanar-la. I és que aquesta pel·lícula ha aconseguit que vulgui llegir a Gil de Biedma (a mi i espero que a alguns més). I això, no en tinc cap dubte, és una cosa molt bona.

Ara va el poema, que tracta, és clar, amb el tema amb el que havia començat la meva digressió:

No volveré a ser joven
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.

Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.

Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.

"Poemas póstumos" 1968

Ràbia

Tot blocaire (o en general, qualsevol persona que li agradi escriure) sap que una cosa que fa molta ràbia (diria fins i tot que és ràbia pura) és tenir, mentre camines pel carrer o et dutxes o menges amb algú o a la feina o a classe, una idea genial per començar una entrada o perquè sigui el motor d'un text o el seu tema central, o fins i tot, inventar en una situació com les descrites anteriorment, en les que no et pots prendre un segon per anotar-la, una frase mínimament original. No, no fa ràbia tenir la idea brillant o aconseguir una bona frase. No, amics, el que fa ràbia és no haver pogut anotar-la i després oblidar-la cruelment. Per més que hi tornis, li donis mil voltes, etc. no hi ha manera, no et torna. L'hauràs d'abandonar doncs com un impossible, aquell ideal al que tots aspirem. Però sense més possibilitats de recuperació.

Bye bye idea genial! Al calaix de TOT el que no he escrit, per manca de capacitats, de temps, d'inspiració o ... per oblit!

29

Els que llegiu el meu bloc des de fa temps i els que sabeu que el dia 13 era el meu aniversari segurament us demanareu : on estàn les meves habituals queixes al voltant de fer un any més? Per què no escric una entrada d'aniversari? Què em passa, està perdent interès aquesta temàtica?

Una mica sí. Ho he de confessar: aquesta vegada el meu aniversari m'ha agafat a desgana, i també com d'improvís. Finalment ho he celebrat, tot i que no ho pretenia. Finalment he tingut (m'autocito) "festejos". Finalment sí que m'he queixat de fer un any més, m'espantat d'acostar-me tan perillosament als trenta (número que, almenys a priori, no m'acaba d'agradar, el cert és que només m'aterroritza) i m'he enfonsat en les zero ganes de l'any més... Aix, amics, almenys vaig passar pel Limbo i hi vaig estar molt bé.... Us el recomano!!!