2 anys

El cert és que la inspiració per escriure no sempre es pot tenir. I jo aquest matí no la tinc. Però una promesa és una promesa. Intentaré no ser gaire ambiciosa i optar per una proposta que, tot i senzilla, serà segurament útil. Em debatia entre dos extrems:

Concentrar-me en els meus periples i les seves peripècies.

Escriure per escriure, com qui parla per parlar

Opto per explicar qualsevol altra cosa (la que em ve de gust). I és que em passen coses però cap és prou especial. Voldria que l'especial que m'esdevé fos l'escriptura... De fet, m'agradaria escriure alguna cosa gran i sublim. Però igualment em manquen les paraules, em manquen les idees i sovint em manquen les ganes. La feina és dura. Encara que no tingui res per dir o no tingui ganes d'explicar res significatiu, no em puc donar el plaer de parlar vanament? Quin sentit pren tot això?

Per un cop que m'exigiu que escrigui ara em fa por no complir les expectatives. Ara mateix escric per mi. I sé que les paraules ens traeixen i sovint ens porten a confusió. Mentre vivim, donem pals de cec. Què fer sinó ser conseqüent amb l'instant que vivim, sense oblidar passat i futur? Saber-ho no em (ens) lliura de l'angoixa. És trist saber o creure saber coses només negatives : que la vida és una merda, per exemple, que no solem obtenir el que semblem merèixer i un llarg etcètera. La resta està tapiat, amagat, barrat, brut, pixat... Tota història és una història de la mediocritat humana. De com podem acceptar que som mediocres i que tenim un mínim paper a complir en la vida. Potser estic veient-ho des d'un prisma excessivament negatiu.

Definitivament, avui és millor que ahir, si no és encara la felicitat. Normalment no ho faria... però avui sí. Bataille diu que "el universo podría prescindir de mí". Però més enllà de la meva consciència no puc evitar ser prou infantil com per adorar la vida, com per pensar que encara hi ha esperança. Espero que l'aventura esdevingui quotidiana. La paraula del dia serà «estupor». Posem-nos les piles. Exigim els nostres drets.

Mai no explicaré bé això, amb emoció, amb vivacitat, però em penso que és un relat que calia deixar per escrit. Inútil, em sento perduda en el món dels adults... De fet, crec que no me n'havia adonat mai que fos tan difícil. Com descriure-ho? Com parlar d'una cosa tan íntima i preciosa sense perdre'n una part? Cal canviar els costums, trencar les regles... sobretot quan aquestes són auto-imposades.

En tot cas, les meves entrades no són grans lectures però el seu treball supera l'anècdota de partença. M'acomiado mentre els neons, les botigues estàn il·luminats, ja és la nit.

PS. Aquesta és l’entrada que vaig prometre feta amb retalls del bloc. M’ha costat dues hores. Perdoneu la inconnexió i l’absurd del text. Ha estat un experiment, potser fallit, fet per celebrar els dos anys i un dia (ja) del meu bloc.